Zaha Hadid, la marca sobreviu

The New York TimesPer als arquitectes -o almenys per a Zaha Hadid-, hi ha vida després de la mort. A finals de setembre, gairebé sis mesos després de la defunció sobtada de l’arquitecta als 65 anys, es va inaugurar un dels seus edificis més agosarats, el Port House, amb una cerimònia a la recentment batejada com a plaça de Zaha Hadid d’Anvers. Un cor i una orquestra van interpretar l’ Himne de l’alegria de la Novena simfonia de Beethoven sota l’altíssima proa d’una estructura de vidre i acer dinàmica i angulada, suspesa com un zepelí al damunt d’una monumental caserna de bombers de maó vist. Amb una partitura i un escenari com aquests, la cerimònia semblava aixecar el teló per donar pas al segon acte de la carrera de Hadid, operística com cap altra des de la de Frank Lloyd Wright.

La inauguració d’aquesta obra, amb què l’arquitecta va donar el do de pit, marca, juntament amb la recent inauguració d’un altre edifici a Itàlia, l’inici d’una carrera pòstuma que promet fer realitat gairebé 50 estructures més, tantes com les que es van construir mentre era viva. La trajectòria professional de Hadid va començar tard, però va anar agafant impuls fins a culminar amb els 36 projectes actualment en construcció o amb el disseny enllestit, més d’altres que estan en marxa. El seu soci, Patrik Schumacher, actual director de l’estudi, calcula que la firma s’estendrà per 26 països al llarg dels pròxims deu anys. Zaha Hadid Architects mantindrà el seu nom actual encara que evolucioni sota la batuta de Schumacher, “però mantenint sempre l’ADN de la Zaha”, aclareix.

A l’acte d’inauguració, Marc Van Peel, president del port d’Anvers, va dir que l’estructura polièdrica, la façana de la qual sobresurt i forma un camp turbulent de triangles reflectants, era un “vaixell de diamants”, una referència alhora a la ciutat, famosa per ser un centre del comerç de diamants, i a la ubicació de la construcció, que s’eleva sobre la immensitat del port. Fins i tot els taxistes tenien opinions fermes sobre l’edifici: “M’agrada perquè és obra d’una dona i perquè sóc aficionat a la ciència-ficció -comentava un-. És màgic”.

Els arquitectes estrella no solen presentar-se a concursos oberts amb una probabilitat d’èxit tan petita, però el 2008 Hadid es va inscriure juntament amb 100 arquitectes més en un concurs per tenir l’oportunitat d’adaptar i ampliar una caserna de bombers de tombant de segle i convertir-la en un edifici d’oficines destinat als 500 empleats que s’encarreguen de les operacions del port.

Rotterdam, que és més enllà del riu Escalda, és el port més important d’Europa. Brussel·les, la capital, concentra els edificis públics més magnificents, tant belgues com de la Unió Europea. Anvers s’hi ha d’esforçar més. Abans que s’acabés el disseny de Hadid, que ocupa nou pisos i ha tingut un cost de 62 milions de dòlars (uns 55 milions d’euros al canvi actual), les autoritats van presentar a les delegacions estrangeres un port modernitzat que disposava dels amarratges més amplis, els canals més profunds i la tecnologia més puntera, però ho van haver de fer des d’un conglomerat d’oficines ubicades en un port antiquat ocupat per embarcacions de lleure. Joris Pauwels, l’arquitecte encarregat del projecte, explica: “Volien tenir les oficines en un edifici que representés el seu port punter”.

A més, els urbanistes esperaven convertir-lo en un pol d’atracció del creixement que experimentaven els barris residencials d’Anvers. “Volien una obra arquitectònica emblemàtica que reorientés el creixement de la ciutat de l’extrem nord cap a l’extrem sud, on se situa el port en expansió”, explica Pauwels, que, malgrat treballar a les oficines de Hadid, a Londres, és belga i oriünd de la zona d’Anvers.

Hadid va fer els deures per presentar-se al concurs. Atès que l’edifici existent era una còpia d’una estructura hanseàtica del segle XVI i estava catalogat pel seu interès històric, va contractar amb un assessor especialista en patrimoni arquitectònic. L’expert li va assenyalar que el disseny original de la caserna de bombers incloïa una agulla que no es va arribar a construir, un fet que anticipava i justificava la col·locació d’un element que servís d’“accent” damunt de la base de quatre pisos. Schumacher recorda que, quan Hadid va veure un mapa i imatges del lloc, va dir que les seves dimensions -el port d’Anvers és deu vegades més extens que la pròpia ciutat- demanaven una obra d’autor “que dominés el port però s’adrecés a la ciutat”. “Tot el que fos menys que això desapareixeria”.

Pauwels recorda: “Per a la Zaha el que importava eren els estrats, col·locar una estructura nova sobre l’antiga”, i que totes dues es poguessin llegir des de la distància i alliberessin terreny per a l’espai públic. El Patrik volia que la nova estructura sobresortís per damunt de la caserna de bombers i es recolzés a terra per un sol punt”.

Hadid i Schumacher van revisar i modificar un gran nombre d’opcions que havia desenvolupat principalment Pauwels basant-se en el concepte inicial. Des del principi de la seva carrera, Hadid va elevar els seus edificis desafiant la gravetat: l’aire era l’hàbitat del seu disseny.

Els arquitectes van col·locar el nou volum d’oficines, que ocupa quatre pisos i uns 5.575 metres quadrats, sobre una columna esculpida i inclinada i sobre un pou d’ascensor que s’eleva des del pati original. La columna, que davalla cap a terra com un taló de Louboutin, abriga una sortida d’incendis. Entre l’edifici nou i l’antic hi ha un espai elevat que serveix de passeig i mirador, que està pensat per gaudir de les vistes i celebrar-hi recepcions. Tots els pisos de la part afegida estan destinats a oficines de planta oberta amb files d’escriptoris posats de biaix. Les parets triangulades ofereixen vistes de 360 graus sobre la ciutat i l’extens estuari de l’Escalda. A la caserna de bombers de maó vist, els arquitectes van eliminar els residus acumulats a la superfície al llarg de decennis i van deixar una carcassa restaurada tant per l’interior com per l’exterior. El nou teulat de vidre ha transformat el pati en una zona de recepció.

Un fet que va suscitar una de les freqüents exclamacions d’admiració del públic que es van poder sentir a la plaça Zaha Hadid és que els arquitectes col·loquessin el volum flotant en desequilibri, primer plantant l’afegit descentrat per aprofitar al màxim la llum que entra al pati i després plegant-lo i estirant-lo com si l’empenyessin i el deformessin forces invisibles.

El volum s’escora tot ell com un vaixell de vela i captura el moviment d’una embarcació que, per sorpresa de qui la veu, sembla estar suspesa sobre una roca seca. Més avall, els plans inclinats dels murs laterals es clivellen per formar un camp de tessel·les triangulars que reflecteixen la llum, activen les superfícies i confereixen dinamisme a la forma. Les vores estan tallades i bisellades; algunes, per oferir vistes; d’altres, per acomodar-hi escales interiors. De nit, l’estructura recorda un enorme fanal suspès que rivalitza amb la Lluna.

Com tots els projectes de Hadid, en especial els dels últims anys, aquest disseny és producte d’una empresa que l’arquitecta va estructurar “per afavorir la supervivència de la millor idea, un despatx capaç de pensar per si mateix”, en paraules de Schumacher. A despit de la percepció popular de Hadid com una diva, l’arquitecta dirigia un despatx obert en què, segons Pauwels, les idees circulaven de manera democràtica, no pas jeràrquica.

Sense sortir dels principis generals que Hadid havia desenvolupat al llarg dels seus 35 anys d’exercici de la professió, la mateixa Hadid, Schumacher i altres arquitectes, veterans i més joves, feien sessions conjuntes de pluja d’idees. Els arquitectes dissenyadors més joves desenvolupaven propostes que inspiraven nous esborranys. “No hi havia una recepta per al procés de disseny -diu Pauwels-. [Hadid] Volia eixamplar els límits”.

Hadid i Schumacher prenien la decisió final conjuntament. Schumacher explica que ella li havia ofert fer-lo constar al nom de l’estudi abans de morir, però que ell va declinar l’oferiment: “Era millor seguir centrant l’atenció en la Zaha i evitar que s’acabés diluint la nostra identitat per, arribat el cas, afegir els noms d’altres socis”.

Si bé el procés de disseny ha canviat poc, l’estudi que Hadid va dirigir durant anys com un taller informal i molt personal ha passat a estar més estructurat. En els últims dotze anys, el nombre d’empleats ha ascendit de 40 a 400. “No podíem tenir centenars de persones sense cap jerarquia -justifica Schumacher-. “Vam fer una reestructuració, vam organitzar-nos per grups sota una direcció col·legiada”. I van implantar mecanismes per gestionar la rendició de comptes en matèria de finançament. Assenyala que, malgrat que alguns dels despatxos més importants de Londres han intentat contractar treballadors seus amb mètodes agressius, ningú no ha marxat. Ara, ell és el soci majoritari de Zaha Hadid Architects, tot i que explica que encara s’han de definir els detalls de la seva participació.

Des de la mort de Hadid, el despatx ha rebut diversos grans encàrrecs, entre els quals un barri de negocis d’usos mixtos situat a Praga i la seu de l’Sberbank Technopark, un parc tecnològic considerat la resposta de Rússia a Silicon Valley. En aquests moments, s’estan construint diversos edificis de gran altura i un gran aeroport a Pequín.

Per aclarir com es mantindrà l’ADN de Hadid fins i tot en projectes molt més grans i més marcats per la tecnologia, que sol homogeneïtzar el disseny, Schumacher afegeix: “Volem portar les idees tècniques a un terreny expressiu. La Zaha creia en la recerca i -no pot ser de cap altra manera- els nostres interessos pel que fa a la recerca canviaran. Hem treballat amb closques a l’Aràbia Saudita, tensoestructures a Londres, noves idees per als esquelets a Miami, Nova York i Chicago, i estem examinant els megaatris que l’arquitecte John Portman ha construït als seus hotels”.

Por al Brexit i al decreixement

Ara bé, Zaha Hadid Architects també ha de fer front a contratemps. Tot i que Schumacher s’ha declarat un ferm partidari del Brexit per alliberar els despatxos britànics de l’entorn reglamentari de la Unió Europea, és possible que el seu estudi, que està radicat a Londres, deixi de tenir accés als concursos convocats a la Unió Europea per adjudicar grans obres públiques. “El Brexit ens podria afectar -diu-. Ens en pot excloure”.

Després hi ha el tema dels beneficis: “Fins ara només hem obtingut beneficis d’una minoria de projectes i sovint paguem l’últim projecte amb el nou projecte que ens entra -explica-. Es pot fer si et mantens estable o creixes. El cas és que nosaltres creixem, però decréixer és un problema. No ens podem permetre decréixer”.

D’altra banda, hi ha un problema potencial que podria afectar Zaha Hadid Architects ara que Zaha Hadid ja no hi és: ¿el despatx tindrà el magnetisme necessari per atreure clients institucionals i del món de la cultura sense la seva líder carismàtica? “Durant molt de temps, tant el lideratge com el procés col·lectiu de disseny han estat molt repartits; i això no canviarà -assenyala Schumacher-. Però jo no sóc tan conegut com ella en el món dels clients de projectes i la qüestió és: ¿tindré la credibilitat per atreure encàrrecs de rellevància cultural? Crec que aquest serà el repte, ara que no hi és la Zaha”.