El dret a internet
Expresident del ParlamentNingú discuteix que tenim dret a l’aigua corrent i no contaminada, dret a l’electricitat, dret a un habitatge digne, dret al transport públic i dret a l’educació i a la salut, entre molts altres drets, tot i que alguns no estan reconeguts o senzillament no són possibles en massa països del món. ¿Però tenim dret a internet? Pensava en aquest tema arran de la situació dels bons amics que han estat, o que ara mateix estan tancats, de manera injusta, a la presó, tant a Soto del Real com a Estremera. No tenen accés a internet, ni per tant a tots els serveis que la xarxa dona, de manera que tenen limitat el seu accés a la comunicació. Poden fer 10 trucades de 5 minuts a la setmana, i amb persones que prèviament han sigut autoritzades. No poden trucar a qui volen. Això ens ha obligat a molts a tornar al gènere epistolar, al paper, al bolígraf i al segell de correus, i a haver de localitzar bústies al nostre poble. Per acabar-ho de posar en context, l’ONU l’any 2011 va declarar l’accés a internet un dret humà, ja que, deien, es tracta d’una eina que afavoreix el creixement i el progrés de la societat en conjunt. Per posar-ne només un exemple d’èxit, Estònia té reconegut l’accés a internet com un dret fonamental, té wifi públic pràcticament a tot el territori, es pot votar per internet a les eleccions i els serveis bàsics de l’estat del benestar, com l’educació i la sanitat, estan digitalitzats, com també les relacions amb l’administració, ja siguin les tramitacions o la participació política. Quin contrast amb la situació a l’estat espanyol, i més concretament a les presons. Soc conscient que els drets dels presos mereixen un altre debat seriós i fet amb rigor, però la meva reflexió és ben simple: tenir aigua corrent o tenir electricitat, per exemple, ho hem assumit com un fet normal, i ningú discuteix que els presos hi tenen dret. Doncs tenir dret a l’accés a internet probablement hauria de ser absolutament equiparable. A casa, a la feina, a l’escola o a la presó. A la societat del coneixement, en ple segle XXI, caldria revisar molts dels conceptes que ens afecten com a éssers humans, i la comunicació, i la manera com ha entrat a les nostres vides, n’és un.
Vivim en una societat en què cada cop més depenem d’internet i les múltiples derivades que té el tema no són fàcils de tractar, ni tampoc de gestionar.
Acabem de sortir d’una campanya electoral en què les xifres a internet s’han disparat. L’ús que n’han fet partits i particulars ha batut rècords, i, de fet, han aparegut noves oportunitats però també problemes nous, i molt greus en algun cas. Però centrem-ho en dos factors. D’una banda, l’ús de bots per a la guerra entre faccions i per escampar rumors i notícies falses de tota mena. Aquesta és una realitat preocupant a hores d’ara i que pot tenir una influència perniciosa en un procés electoral. I de l’altra, en aquesta campanya que ha sigut tan tensa i en què les amenaces de la Junta Electoral Central han estat a l’ordre del dia de manera permanent, aspectes com el fet de piular determinades expressions i que se t’acusi de delicte d’odi han sigut, per desgràcia, habituals en aquestes darreres setmanes a Catalunya. Fixeu-vos-hi, els dos extrems: l’ús de la xarxa per fer córrer la calúmnia i la mentida, per faltar al respecte i per amenaçar, d’una banda, i de l’altra l’amenaça per delicte d’odi per haver fet ús de la xarxa quan el que hi expresses no agrada al jutge, al ministre o al policia de torn. Quina gran paradoxa i quin gran problema que tenim, i que hauríem de saber resoldre. Perquè si hi ha una cosa clara és que internet ja forma part de la vida quotidiana de milers de milions de persones al planeta.
Per acabar-ho d’arreglar, la Comissió Federal de Comunicacions dels Estats Units s’ha carregat la norma que garantia el principi bàsic de neutralitat a la xarxa. Segons aquesta norma, impulsada per l’administració Obama, s’impedia als proveïdors d’internet bloquejar pàgines web. A Europa no estem en aquest nivell però el govern del PP ja fa temps que va al darrere de regular la llibertat d’expressió a la xarxa, com si l’exercici de la llibertat fos regulable, i internet fos un mitjà on fos fàcil regular res.
Fa uns anys el Manel Sanromà, un dels savis d’internet, per explicar què era internet comparava el fenomen amb l’antic Oest i les pel·lícules d’indis i americans. Una sèrie de caravanes per aquí, una tribu d’indis per allà, molts espais per conquerir, molts riscos, i un immens desert de normes, però també una riquesa extraordinària per créixer. Això era ja fa una colla d’anys. Ara potser les tribus, els colons, fins i tot algunes normes, ja s’han endreçat, s’han construït carreteres, s’han fet ciutats i fàbriques, i la comparació tal com la feia ja no seria possible. Tanmateix, és ben cert que encara falta molt per aprendre, molt per construir i molt per endreçar. La diferència amb altres moments de la història, i amb altres reptes col·lectius, és que això no s’arregla només amb lleis. Cal molta educació i cal molt de consens per resoldre determinats temes a la xarxa. Mentrestant, seria bo que els partits a l’hora d’enfocar una campanya electoral tornessin a la política 2.0, que vol dir essencialment interacció directa i diàleg amb el ciutadà. Els futurs diputats i diputades tenen molta feina en aquest àmbit, i no només legislant, també utilitzant correctament les eines que internet ens proposa cada dia, entre altres coses perquè una bona part de la ciutadania ja les porta incorporades directament de fàbrica.