La resposta i el parany
Des de fa setmanes es parla i s’escriu sobre la resposta que caldrà donar a les sentències del judici al Procés. Sens dubte, el previsible veredicte comportarà un sentiment justificat d’indignació entre amplis sectors de la societat. En l’ambient sobiranista, però també entre la gent preocupada per la deriva autoritària de l’Estat, hi ha la convicció que s’haurà de lluitar per l’alliberament de les preses i presos i perquè els qui estan exiliats per motius polítics puguin tornar lliurement. Hi ha nombroses iniciatives al respecte i d’altres que segurament aniran sorgint. Tanmateix, aquest anhel de resposta pot esdevenir un parany si no troba una via per esdevenir eficaç.
Si ens atenem als darrers moviments d’alguns aparells de l’Estat, així com a la deriva intimidatòria del discurs de Pedro Sánchez i, especialment, a les demandes de la dreta extrema, es pot intuir el propòsit més o menys conscient dels sectors més intransigents de buscar un enfrontament obert amb l’independentisme, perquè creuen que així el podran vèncer. Aquesta política sembla voler combinar dos elements que es complementen. D’una banda, generar por a moure’s en un sector del sobiranisme; i de l’altra, provocar una resposta irada, que desbordi la no-violència i que s’utilitzaria per justificar, als ulls de determinats sectors i països, mesures dràstiques, fins a arribar a la suspensió de l’autonomia i l'assumpció del control total. La via per assolir aquest objectiu seria desprestigiar i aïllar l’independentisme, perquè ha estat prou fort per mantenir-se, resistir i no dissoldre’s, però per si sol no ho és prou, sembla, per assolir no ja la independència, sinó el reconeixement del dret a l’autodeterminació a curt termini. Evidentment, ens movem en el camp de les hipòtesis.
Cal oposar-se a tota ofensiva repressiva i autoritària i estaran bé les mobilitzacions que es produeixin en aquest sentit, sempre que s'eviti caure en qualsevol provocació i en el parany de generar situacions que puguin malmetre la vocació clarament no-violenta expressada per la gran majoria del moviment sobiranista. Però si aquestes mobilitzacions queden limitades a l’àmbit independentista, difícilment seran prou consistents per superar la política repressiva i la negació al diàleg.
Recuperar camins apresos de la història recent
Estic convençut que, avui, el camí més eficaç per assolir una solució política respectuosa amb els drets democràtics bàsics (incloent-hi l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats) no passa tant per la quantitat de mobilitzacions que farà l’independentisme, encara que sí que són indispensables, com per assolir un gran moviment de resposta sostinguda, òbviament no-violenta, que abraci una majoria clara de la societat catalana i pugui reforçar les simpaties i complicitats arreu de l’Estat i internacionalment. En definitiva, evitar l’aïllament que alguns somnien. Una mobilització així, complementada amb una tasca rigorosa de denúncia dels atacs a les llibertats i l’explicació incansable del que es reivindica des del sobiranisme, és la que, al meu entendre, podria donar alguns fruits.
Certament, s’han proposat iniciatives en aquest sentit, però crec que no s’han desenvolupat plenament ni de manera prou consistent. Potser ja ha arribat el moment de crear una plataforma de coordinació estable i estructurada. Una entitat estesa per tot el territori del Principat que esdevingui un autèntic referent polític i moral per afrontar la difícil situació en la qual ens trobem, com ho va ser l’Assemblea de Catalunya. La iniciativa podria sorgir de les diverses entitats més representatives del país, incloent-hi aquelles organitzacions polítiques i socials que s’hi volguessin adherir. I a manera de suggeriment inicial, podria estructurar-se entorn dels següents eixos: la llibertat de les persones empresonades per causes polítiques i el retorn de les exiliades; la defensa de les llibertats atacades, limitades i amenaçades; la defensa dels drets socials essencials en tots els àmbits (habitatge, sanitat, educació...); el reconeixement del dret a l’autodeterminació i la celebració d’un referèndum en condicions i reconegut; la defensa de totes les competències de la Generalitat de Catalunya, fins que es resolgui la celebració del referèndum.
Aquest plantejament, amb els matisos que calgui, comporta un treball a mitjà termini, aparentment menys ràpid del que a molts els agradaria, però potser és el que al final pot esdevenir més eficaç.
