Un assassinat sense cap ni peus, fins que l’assassí va xerrar
L’equip del ‘New York Times’ es va endur el Pulitzer al millor reportatge internacional per una sèrie d’articles que mostren els excessos del règim de Vladímir Putin. Reproduïm parcialment un dels reportatges, una història de Michael Schwirtz sobre l’assassinat per encàrrec d’un exmilitar ucraïnès
L a víctima vivia al sisè pis d’un edifici insuls de color salmó situat al carrer Vidinska, davant d’un bosquet de salzes. Oleg Smorodinov va localitzar l’home en aquell bloc, va llogar un pis petit a la planta baixa i va esperar. Els seus dos contactes de Moscou li havien passat el nom. S’havia reunit amb ells al Vienna Cafe, a unes quantes travessies de la seu dels serveis d’intel·ligència interior russos, i li havien entregat una llista de sis persones que eren a Ucraïna. “Troba’ls”, li van dir a Smorodinov, i ell s’hi va posar de seguida. Entre els seus amics ja es vantava de ser espia.
Cadascun dels individus de la llista tenia assignat un nom de flor. Un era la Gavarrera. Un altre, el Ranuncle. A la víctima, un home que es deia Ivan Mamtxur, li havien posat Rosa. A Smorodinov aquell home li semblava un no ningú: era electricista a la presó de la ciutat. Però per als seus contactes de Moscou era important. “Ensangonat fins dalt”, li van dir.
La vigilància discorria sense res de ressenyable. Cada matí, a les set, Mamtxur s’acomiadava de la dona i la filla, se n’anava en bicicleta a la feina i tornava cada tarda a les sis. “Com un clau”, explica Smorodinov. Llavors, el 16 de setembre del 2016, li va vibrar el mòbil. Era un missatge de Moscou. “La rosa s’ha de collir avui -recorda que deia-. Demà ja no tindrà rellevància”.
Smorodinov es va situar a la penombra del corredor que donava al pis de l’home amb una cigarreta en una mà i a l’altra una pistola pneumàtica amb silenciador modificada per disparar bales reals. Quan Mamtxur va sortir de l’ascensor, Smorodinov va dir el seu nom en veu alta i va disparar fins a buidar el carregador. Mamtxur no es va desplomar immediatament. Es va girar cap al seu assassí i, trontollant, s’hi va acostar uns quants passos abans de dir, panteixant: “No vaig ser jo. No soc culpable”. Just després es va precipitar contra el terra de formigó.
Smorodinov va agafar un vol a Moscou, on els seus contactes el van convidar a sopar en un restaurant d’una cadena japonesa de sushi. Li van pagar la feina amb una camioneta Mercedes, de la qual va publicar imatges a les xarxes socials. Però es van quedar una part dels 5.000 dòlars que li havien promès perquè havia deixat l’arma del crim a Ucraïna.
En aquells moments Smorodinov desconeixia per què li havien demanat que assassinés Mamtxur, però creu que ara ho sap. “Va ser una venjança -comenta-. Segurament per venjança”.
“Ells maten persones”
Vaig conèixer Smorodinov l’octubre passat, durant el judici que se celebrava contra ell al jutjat de Rivne (Ucraïna), uns dos anys després de l’assassinat. El procediment semblava un mer tràmit. Tothom feia cara d’avorriment. A Ucraïna la violència està normalitzada.
Jo havia passat mesos viatjant per Rússia i Europa per informar sobre l’enverinament de l’exespia rus Serguei Skripal l’any passat a Anglaterra, que havia desfermat una confrontació geopolítica. El Regne Unit i els seus aliats van imposar sancions a Rússia i van expulsar més de 150 diplomàtics russos després de culpar de l’atac, perpetrat amb un agent nerviós, dos membres del servei d’intel·ligència militar rus, conegut com a GRU.
A Ucraïna les ingerències russes venen de lluny. Forces especials russes van annexar Crimea el febrer del 2014 i des de llavors el Kremlin ha subministrat armes, finançament i tropes a l’est d’Ucraïna per alimentar una guerra per la secessió que s’ha cobrat 13.000 vides.
Els assassinats són freqüents a Ucraïna. Fonts oficials asseguren que hi ha grups de mercenaris russos que operen lliurement pel país. “Per malament que pugui sonar, matar persones forma part de les tasques habituals dels serveis d’intel·ligència”, comenta Oleksii Arestovitx, agent jubilat del servei d’intel·ligència militar d’Ucraïna. “Tu tens un seguit de tasques, escriure articles, i ells tenen les seves, matar persones”.
L’enverinament de Skripal ha obert els ulls a aquesta realitat als països occidentals. Al Regne Unit les autoritats estan revisant els casos de diversos russos morts en territori britànic en circumstàncies que no es van considerar sospitoses en un primer moment. Als Estats Units un grup format per senadors dels dos grans partits ha impulsat recentment normes que obligarien el departament d’Estat nord-americà a determinar si cal considerar Rússia un estat patrocinador del terrorisme.
Funcionaris russos han negat la participació del seu país en l’enverinament de Skripal. Un portaveu del president rus, Vladímir Putin, ha declarat que el Kremlin no sap res de Mamtxur ni de Smorodinov.
Els liquidadors
Rivne és una ciutat orgullosament anti-russa situada a l’oest d’Ucraïna, on un monument representa les cares espectrals dels 21 fills de la ciutat morts en els combats contra els grups separatistes patrocinats per Rússia que encara tenen lloc a l’est del país. Smorodinov té 51 anys. És ètnicament rus i va anar a viure a l’est d’Ucraïna durant l’adolescència. Més tard va combatre a les files dels separatistes que la majoria de la població de Rivne detesta.
En la primera de les nostres tres reunions a la presó on compleix condemna, Smorodinov va desplegar un mapa del centre de Moscou que havia dibuixat de memòria en un full quadriculat i va assenyalar una illa ombrejada amb llapis. Hi deia Vienna Cafe i era en una cantonada d’un quadrat que representava la seu del Servei de Seguretat Federal rus, l’FSB, el principal successor del KGB soviètic. “És aquí on solia quedar amb els meus contactes, al cafè”, va dir.
Smorodinov no ha sigut mai agent dels serveis d’intel·ligència, o això diu. Malgrat haver servit a la marina soviètica i haver treballat uns anys d’agent de policia, ha dedicat gran part de la seva vida adulta a la delinqüència organitzada i ha complert condemnes per suborn i extorsió. Entre condemna i condemna treballava de traficant de blanques per a l’explotació sexual, em va dir un antic soci seu.
Smorodinov mira de convèncer els fiscals del cas Mamtxur i a mi que va cometre l’assassinat en contra de la seva voluntat, ensarronat pels seus dos misteriosos contactes. Sosté que ell havia entès que la seva missió consistia en documentar els moviments de Mamtxur. L’assassinat l’havia d’executar un equip d’homes que va anomenar “els liquidadors”. “Els liquidadors només treballen un dia; una, dues, tres hores; no més”, va comentar. “Treballen partint del principi que no existeixen. Així que arriben, ja marxen cap a una altra ciutat”.
Un fet inoportú en el marc d’aquest relat és que durant la seva estada a Rivne el seu còmplice Kòstia, que els investigadors han identificat com a Konstantin Ivanov, li va portar dues pistoles, una de les quals tenia un silenciador. En les comunicacions codificades en què es referien a les víctimes amb el nom de flors, Ivanov i Smorodinov anomenaven les pistoles “regadores”. Smorodinov insisteix que, fins i tot en el moment de disparar a Mamtxur, es pensava que era una pantomima amb què el seu cap volia posar a prova el seu valor. Les bales podrien haver sigut de fogueig, addueix.
No és una línia de defensa especialment convincent. Aleksandr Gatiatullin, que va dirigir la banda criminal amb què col·laborava Smorodinov a principis dels 2000 i va passar temps amb ell a la presó, el descriu com un tarambana disposat a assumir grans riscos sense donar gaires voltes a les conseqüències dels seus actes. Gatiatullin ha declarat que, setmanes abans de l’assassinat de Mamtxur, Smorodinov va confiar-los a ell i la seva dona que l’havien fet lloctinent de l’FSB i treballava en una missió especial a Ucraïna. “Ens vam fer un fart de riure. Ningú no se l’ha pres mai seriosament”, explica Gatiatullin. “Després es va saber que havien assassinat Mamtxur. Vaig veure que publicava fotos d’una camioneta Mercedes i em vaig preguntar d’on havia tret els diners per comprar-la”. I afegeix: “Em fa l’efecte que els de l’FSB li van proposar de reunir-se, van veure que era un tros d’ase i van pensar que el podien utilitzar”.
La llista
La Fiscalia semblava tenir un interès merament tangencial en el motiu pel qual volien acabar amb Mamtxur. A fonts de les autoritats ucraïneses la resposta els semblava evident: “Forma part d’una trama de delictes interconnectats el principal objectiu dels quals és desestabilitzar el país”, afirmava Serhii Kniazev, cap de la Policia Nacional ucraïnesa.
Però no és tan senzill. Des del matí que el vaig veure a la sala de vistes, Smorodinov va parlar sempre d’una llista de sis noms. Tots els que hi figuraven eren ucraïnesos i la seva primera tasca va consistir a localitzar-los. Un cop ho va haver fet, el van enviar a Rivne.
Jo donava per descomptat que els noms de la llista guardaven alguna relació amb el conflicte que Rússia manté a Ucraïna i que el Kremlin buscava venjança contra persones vinculades amb els enfrontaments. El cas és que quan vaig investigar els noms vaig descobrir que tots tenien en comú que havien sigut militars. Però m’esperava una sorpresa. El que els unia no era pas el conflicte d’Ucraïna sinó una altra guerra de Rússia.
Una altra guerra
A principis d’agost del 2008 vaig marxar corrents de Moscou cap a Tbilissi per informar sobre el conflicte que havia esclatat entre Rússia i la República de Geòrgia. Mai no havia cobert una guerra i vaig contractar un xofer que ens portés a mi i a un fotògraf tan a prop de l’acció com pogués. No vam trigar gaire a arribar-hi.
Agents de la policia militar georgiana ens van aturar en una carretera que travessava un camp. Deien que buscaven espies. Jo havia sortit per parlar amb els agents quan una bateria antiaèria va començar a tirar contra un esquadró de caces Su-25 de les forces aèries russes que havia aparegut al cel blau disparant a tort i a dret. Recordo que un dels Su-25 va començar a perdre alçada mentre en sortien flames, flotant com una fulla fins a estavellar-se contra terra.
La guerra només va durar cinc dies i es va saldar amb una victòria aclaparadora de Moscou. En molts sentits, però, el conflicte deixava en evidència els serveis d’intel·ligència russos. Uns anys abans, Ucraïna havia venut en secret sofisticats sistemes antiaeris a Geòrgia que li havien permès defensar-se eficaçment, com jo mateix havia pogut comprovar. Les autoritats russes es negaven a creure que els soldats georgians tinguessin els coneixements necessaris per fer servir els sistemes. Els deuen haver ajudat tropes ucraïneses, insistien.
Per a Putin, que ha descrit els russos i els ucraïnesos com “un sol poble”, va ser un acte d’alta traïció. “Si es confirma, ens posarem pertinentment en contacte amb les persones que ho van fer”, va dir poc després de la guerra. A Ucraïna, el Partit de les Regions, que té el suport de Rússia i en aquells moments estava a l’oposició, va obrir una investigació i va publicar els noms de soldats ucraïnesos que presumptament havien estat involucrats en els fets.
Un dels homes a qui es feia referència a l’informe per haver “participat en accions militars” figurava a la llista de Smorodinov. També hi constaven dos homes més que apareixien en llibres sobre la guerra escrits per historiadors russos. Fonts oficials ucraïneses van confirmar que un quart integrant de la llista era a Geòrgia, però no en van oferir més detalls. Un cinquè home em va dir que també era a Geòrgia, però va negar haver participat a la guerra. “Per sort, aquests ciutadans són vius -comenta Kniazev, el cap de la Policia Nacional-. Almenys de moment”. Mamtxur era el tercer de la llista i el seu nom era l’únic marcat amb lletra verda.
Smorodinov dona per fet que serà declarat culpable de l’assassinat de Mamtxur. Espera poder entrar en un intercanvi per algunes de les desenes d’ucraïnesos empresonats a Rússia, però els russos encara no hi han mostrat gens d’interès. “No entén que ningú no en vol saber res -diu Kniazev-. Està oblidat, cancel·lat, és un cartutx gastat. Malauradament, el nostre enemic té una pila de gent com ell a la reserva”.