Un assumpte familiar a la gran pantalla

Doncs sí, Sean Penn té dos Oscars. Però a casa seva, els seus fills, Dylan Frances Penn i Hopper Jack Penn, voldrien tirar-li tomàquets. “Explico els acudits molt malament”, admet l’actor. “Ells sempre em diuen que ho hauria de deixar estar”.

“Com feies tu amb el teu pare”, afegeix Dylan, posant els ulls en blanc afectuosament. Malgrat el fracàs del seu pare com a còmic, ella hi confia com a director que podria fer arrencar la seva carrera com a actriu -si és que vol ser-ho-. El día de la bandera, que es va estrenar a Canes i arriba dimecres a la cartellera, està protagonitzada per ells dos i és una adaptació de les memòries de la periodista Jennifer Vogel. El llibre Flim-Flam Man parla de la joventut de Vogel al costat d’un pare estafador que mor després d’una persecució policial d’alta velocitat.

Sean Penn li va donar a Dylan el llibre quan era una adolescent. I ella el va ignorar. Ara, 15 anys després, quan ja en té 30, ha acceptat fer la pel·lícula. Ha passat prou temps perquè el seu pare, de 61 anys, assumeixi per primer cop el repte de fer alhora de director i protagonista. “No penso en estèreo”, diu Penn.

L’actor ho va tenir més fàcil per convèncer el seu fill, Hopper, perquè s’apuntés a fer-hi un petit paper com a germà de Vogel. “Em va demanar que interpretés en Nick i ja està”, assegura el jove per correu.

En Sean i la Dylan estan asseguts al pati de davant de casa seva a l’ombra d’un remolc batejat amb el nom de Las Vegas, en honor al casament de l’intèrpret de 61 anys amb Leila George. (A causa de la pandèmia, la parella es va casar per Zoom l’estiu del 2020 i un any després es van divorciar.) Al costat de tres gossos grossos que canvien d’opinió contínuament sobre on volen fer la migdiada, Sean i Dylan parlen entre ells i s’interrompen l’un a l’altre mentre discuteixen sobre un vincle que ha anat madurant. “Tots dos sabem de quin peu calça l’altre”, diu Penn. “I va ser molt emocionant reflectir-ho en una pel·lícula”. (Aquests són extractes editats de la conversa.)

La pel·lícula va de com trobar una identitat pròpia més enllà dels pares. Dylan, tu havies evitat fer d’actriu. Has treballat en una agència de publicitat, has ajudat a editar guions, has repartit pizzes. Quins mena de consells et donava el teu pare?

— Dylan Penn (DP) : Eren terribles.

— Sean Penn (SP) : M’horroritzava la vida que feia en totes aquelles associacions d’estudiants al voltant de la Universitat de Califòrnia, a Los Angeles!

— DP : Vaig començar a fer de model mentre feia de repartidora de pizzes. Les pizzes les repartia de nit, però durant el dia em pentinava i em maquillava per fer de model. Així que apareixia per l’associació d’estudiants, deien: “Ostres, algú ha demanat una stripper?” No! Només una pizza. Sempre he pensat que treballaria a la indústria del cinema, però esperava fer-ho darrere la càmera. Quan tenia uns 15 o 16 anys, la primera vegada que vas parlar-me d’aquest projecte, vaig pensar que era una estupidesa.

Actuar?

— DP : Adults disfressats de persones diferents. La raó principal per la qual vaig entrar en el tema de l’actuació va ser perquè vaig dir als meus pares [la seva mare és l’actriu Robin Wright] que tard o d’hora volia dirigir, i tots dos em van dir que abans de dirigir hauria de saber com és ser un intèrpret.

Des del principi tots dos formàveu part de la pel·lícula?

— SP : Primer jo hi estava implicat com a actor. Ella no es veia preparada. I després, quan ho va estar, se’m va acudir fer de director. Així que em vaig posar a dirigir-la. Però al cap d’un mes de començar a gravar, vam tenir un petit problema i vaig fer el salt a fer de director i actor, i estic molt content d’haver-lo fet.

— DP : Va ser un xoc, perquè no havíem treballat mai junts. La idea que ell em dirigís era un gran repte. I ser tan vulnerable amb la teva pròpia família davant de 40 o 50 membres de l’equip feia respecte.

— SP : Estàvem a punt d’airejar els nostres draps bruts cada dia davant de tothom. No em refereixo a les històries familiars, sinó a les interaccions emocionals entre nosaltres. Però com a part positiva, mai havia estat tan emocionat durant el rodatge de cap pel·lícula com ho estava en les escenes amb ella, o només veient com ella ho feia tan bé. En especial, el que tots els actors diuen però pocs fan: escoltar, que ho és tot. Ella escolta d’una manera que m’encanta, perquè no et diu el que pensa. M’agrada posar la càmera a prop seu perquè no mirarà a càmera i et picarà l’ullet.

Què té en Sean com a director que el fa únic?

— DP : Té una idea molt clara des del principi i la du a la pràctica. Fins i tot treballant amb un pressupost que comportava restriccions, no hi havia límit per convertir el seu punt de vista en una realitat. Atrezzo, una localització, el meu cabell. En una escena amb Regina King jo caminava i ell va dir: “No hauries de portar rímel”. I recordo que em vaig enfadar molt. Vam tenir una baralla de 10 minuts per això del rímel.

— SP : Va ser un duel de dues hores i mitja.

— DP : No tenia raó. Però soc tossuda i va ser una baralla.

— SP : Només diré, en defensa seva, que moltes vegades, quan ella tenia un punt de vista diferent, acabava pensant que tenia raó. Així que m’interessarà molt veure les coses que dirigeixi.

Les nissagues d’actors es remunten als Barrymore, però sembla que la vostra família s’està convertint en una nissaga de directors. Dylan, aquest any el teu pare i la teva mare estrenen una pel·lícula que també han dirigit. I, Sean, el teu pare, Leo Penn, era director.

— SP : Vaig passar molt de temps en rodatges quan era petit. En drames televisius d’una hora. El meu pare era molt més pacient, un paio bastant més amable que jo. I estic convençut que moltes de les coses que sé de la feina de director les he après d’ell.

Conèixer el teu pare em fa pensar en la publicació de la Dylan a Instagram de fa un parell d’anys, el primer dia després del casament del teu pare [de Sean Penn amb Leila George].

— DP : Va ser la primera vegada que vaig pensar: “Ostres, els meus pares són persones sense mi”. I això a nivell profund, després de passar per molta teràpia familiar. M’havien preguntat moltes vegades: “Un moment, ets la filla de Madonna?” Esclar, ell havia estat casat amb ella i havien viscut molt anys junts.

És gairebé impossible no adonar-se de com t’assembles a la teva mare. Per dins, ¿hi veus el teu pare?

— DP : Ostres. Crec que ell i jo tenim personalitats molt alfa, però ahora som molt introvertits en la vida privada. Crec que gran part de la força que tinc em ve d’ell. De la meva mare també, però de diferent manera. El pare i jo veiem les coses de manera similar i reaccionem emocionalment de forma semblant. Per exemple, quan mirem una pel·lícula, plorem en...

— SP : ...en les mateixes escenes.

— DP : És com el que a moltes persones els passa amb els seus millors amics, que miren les mateixes coses.

— SP : I les miren amb unes ulleres semblants.

— DP : Sí, a través d’unes ulleres semblants.

Algunes escenes semblen molt difícils de gravar, són realment punyents. L’estàs gravant mentre et veu morir en pantalla.

— DP : Va ser una cosa horrible. Va ser la primera vegada que vaig sentir al 100% que el meu pare no hi era i realment vaig notar com es disparava al cap. Estava plorant i vaig sentir com ell plorava darrere la càmera.

— SP : Veure’t a tu plorar a sobre meu [fals plor]. És tan trist veure’t perdre el teu pare!

Tu també ploraves?

— SP : Ella em va fer plorar molt. Em fa plorar molt. Vaig sentir que algú hauria hagut de trucar als serveis socials per culpa de la meva direcció. ¿Per quines coses estàs fent passar la teva criatura?

Hi ha una frase en el film: “Crec que l’esperança més gran que pot tenir un home és deixar alguna cosa bonica, alguna cosa que hagi fet”. ¿Soc l’únic que creu que aquesta frase té un significat especial per a vosaltres?

— SP : Ostres, sí. Té un significat per a mi també, com dius. No sé què més faig aquí. Ara tinc dos fills dels quals em sento molt orgullós i que ja estan aconseguint coses a través dels seus dons. En un dia bonic, tot i la pandèmia i tot plegat, dius: tot anirà bé. Toco fusta [toca una palmera]. Però no en tinc cap dubte, estaria perdut sense ells.