Astrain: "Aquí històricament el futbol femení ha guanyat Olimpíades i campionats del món; el masculí, no"

BarcelonaDesprés d'estar molts anys entrenant les categories inferiors femenines del Barça i el primer equip, Natalia Astrain va formar part de l'staff que va guanyar la Lliga Iberdrola el 2017 a l'Atlètic de Madrid. Des d'allà va fer el salt als Estats Units. En la situació extraordinària derivada pel coronavirus explica com estan vivint en el futbol aquests canvis, quin és el paper i la presència del futbol femení en la societat i com és el nou equip que comença a dirigir.

Com ha afectat el covid-19 als EUA?

El més curiós és que al principi arribaven notícies d’Europa i la gent creia que aquí tot allò no arribaria. Quan al març ho van tancar tot la situació va ser caòtica. Jo crec que aquí es van prendre les mesures molt tard perquè es pensaven que només passaria allà. La meva situació ara és d'incertesa. Al principi Espanya estava molt malament, la meva família estava confinada a casa, i després ha arribat l’estiu i ells poden sortir però jo no he pogut viatjar. Ha sigut tot en diferents moments. La veritat és que estic preocupada.

Això és molt americà.

Totalment! Es pensen que són invencibles. Recordo que el moment clau va ser quan un jugador de la NBA va donar positiu. Llavors va ser com: “Ah, ¿un jugador de la NBA ho pot tenir? Ostres!” Va ser quan tothom va començar a pensar que també li podria passar a ell.

Com va afectar a l’equip aquesta situació?

Va ser complicat. Mai ningú s’havia enfrontat a una situació així. Llavors vam haver d'aturar els entrenaments. Vam començar a fer videotrucades i reunions online i van anar bé, però va ser estressant. Tothom acabava fent reunions hores i hores. De poder estar a la gespa a haver de fer els entrenaments per videotrucades la cosa era molt diferent. Eren més exercicis de tècnica individual, ja que no podies treballar en equip. Va ser complicat durant els mesos març, abril i maig, que va ser quan aquí hi va haver el confinament, pensar en tipus d’activitats per tenir les jugadores motivades.

¿Heu pogut tornar a entrenar?

Ja podem tornar a la gespa, però són activitats que fan les jugadores individualment, separades, amb les distàncies. Però almenys les jugadores poden interactuar entre elles i estan amb l’equip. Sembla que les pròximes setmanes podrem passar a entrenaments grupals.

¿Se sap quan començarà la lliga?

Sembla que, tot i que va a poc a poc, podrem tornar a començar la lliga al setembre. Aquí hi ha un munt de lligues, no és com allà, que la Federació regula el campionat. Els Estats Units són tan grans que, tot i que tenim una lliga a escala nacional, cada estat també té lligues pròpies. El que s’està pensant és que cap a la tardor hi hagi més lligues locals per evitar viatges i contactes amb altres estats.

Com està valorat el futbol femení als EUA?

Aquí des de petites totes les nenes juguen a futbol. A l’escola fan tres esports a l'any i un d'aquests és el futbol. No hi ha distinció per si ets nen o nena, com pot passar a Espanya. A part de l’escola juguen al club, que et permet formar-te per anar a la universitat. Aquí les universitats són supercares i moltes utilitzen l’esport per aconseguir beques. Tothom fa esport i, majoritàriament, les noies juguen a futbol. La incorporació al futbol professional és una mica tardana, ja que 99,9% de les jugadores van a la universitat. A Espanya és diferent. Si ets bona jugadora jugues en un equip i llavors accedeixes a jugar a la Primera Divisió. I llavors, si vols o pots, estudies o treballes. És més que la teva carrera esportiva la complementes amb els estudis o la feina, mentre que aquí és el contrari. Aquí vas a la universitat i si et bona i t’escullen en el Draft tens l’opció de poder jugar professionalment.

¿Està reconegut igual l’equip femení que el masculí?

Aquí tothom se sent superorgullós dels emblemes nacionals: les banderes, l’himne… Les seleccions, en general en tots els esports, són com l’emblema de la nació i tothom les segueix. A més, la societat americana sap que, en el futbol masculí, ells no són bons. Ara estan començant a tenir bons resultats i a millorar, però històricament el futbol femení ha guanyat Olimpíades i campionats del món, i el masculí, no. A més, aquí hi ha molt de consum esportiu: beisbol, futbol americà, futbol… Llavors, no només segueixen el futbol femení, sinó que els seguidors dels esports consumeixen i segueixen tot tipus d’esports.

Les figures com ara Rapione o Morgan també són ídols, oi?

Rapinoe no només és un referent esportiu, sinó que tot el que està fent ajuda que moltes jugadores la tinguin com a referent de canvi social. Aquí la cultura que tenen de futbol és a través de la selecció. Si tu els parles de futbol a Europa, ells no són seguidors del Barça o del Madrid, sinó que ho són de jugadors. Els agrada Messi o Cristiano.

¿El suport institucional també és equiparable entre el femení i el masculí?

La selecció femenina els dona moltes més alegries. La que està arribant als mundials és la femenina. La Federació dona molt de suport a l’equip masculí, però qui acaba donant les satisfaccions i les alegries és la selecció femenina. Ara estan començant a tenir bons resultats i a millorar, però històricament el futbol femení ha guanyat Olimpíades i campionats del món, i el masculí, no. És cert també que aquí organitzaran el mundial el 2026 i jo crec que això serà un gran impuls per al futbol masculí.

Quan vas decidir marxar als EUA?

Després de la meva etapa a l’Atlètic de Madrid, el 2017, quan vam guanyar la Lliga. Jo tenia contactes als EUA perquè hi havia estat venint quan vaig estar al Barça per fer stages a l’estiu. Va donar la casualitat que un club estava buscant un perfil com el meu, em van trucar i vaig dir que sí. Era l'oportunitat. Sempre havia volgut venir aquí, des de petita havia admirat la selecció americana i sempre havia pensat que volia viure aquesta estructura. És una societat i una educació en què l'esport pot ser tant per a nois com per a noies.

¿Són molt diferents les jugadores espanyoles de les americanes?

A Espanya jo crec que hi ha menys jugadores, però amb més qualitat. Aquí, en canvi, hi ha moltíssimes jugadores. Les jugadores aquí ja són més físiques. No necessàriament han de ser físicament diferents, però sí que el seu concepte i al que estan acostumades és a un futbol més físic. Els entrenaments són molt més centrats en el perfil físic que en el tàctic, tot i que això també depèn una mica del club. Estan molt acostumades a fer-ho tot amb esforç i amb força. A vegades cal dir-los: “No, no necessites córrer, necessites pensar i llegir el joc”. Però aquí la cultura és de superació i esforç, que tot surt si corren i lluiten. Jo veig el nivell de jugadores de futbol base i al·lucino. Evidentment, la fama que tenen que són molt més físiques és totalment certa.

¿Les jugadores són profesionals?

Els salaris del futbol professional no són gaire alts. La temporada normalment comença al març i acaba a l'octubre. Durant aquesta etapa moltes d’elles també fan entrenaments personals. Aquí es porten molt els entrenaments particulars amb coach i elles aprofiten el nom que tenen com a jugadores professionals per complementar el seu salari amb entrenaments d’aquest tipus. En general, però, no es dediquen a res més. Aquí no s’entendria. Si tu ets professional, t’has de dedicar només a això.

Ara tot just has canviat d’equip. Per què aquest canvi?

Jo era a Houston i ara he vingut a San Francisco. És un club en què el director tècnic és de Barcelona i és un dels clubs que l’any passat va guanyar els campionats dels EUA. Té moltes jugadores a la selecció i és molt més similar al que jo estic acostumada de metodologia Barça. Albert Puig, exdirectiu del Barça, va venir aquí, i a poc a poc anem venint tots els que som una mica d’aquesta identitat i forma de joc. En aquest club tothom admira el Barça i segueixen la metodologia i el model de joc. Jo crec que aquí hi estaré molt contenta.