Augmenta el trànsit al ‘pont aeri’ teatral

BarcelonaJa és possible anar a dinar a París i tornar a ser a casa a l’hora d’anar al llit, però encara no es pot assistir a una estrena teatral a Madrid -de fet, ni tan sols a Girona- i tornar a dormir a casa amb AVE, ni avió. Tanmateix, vivim una temporada en què sembla que és innecessari. La cartellera madrilenya està atapeïda de produccions catalanes, que ja han passat o passaran pels teatres barcelonins ( El crèdit, Burundanga, El policía de las ratas, La violación de Lucrecia, Julio César, El cabellero de Olmedo, etc.). I a la inversa: del Paral·lel a la plaça Urquinaona, els nostres teatres programen un degoteig incessant d’espectacles de factura madrilenya ( El crítico, Más sofocos, El principito, El Brujo, Conversaciones con mamá, etc.).

L’escena catalana i la madrilenya mantenen tradicionalment una estreta relació laboral que funciona per cicles, apunta el crític teatral Santi Fondevila. La situació actual, però, no és només fruit de casualitats sinó la confluència de diversos factors. El més conjuntural és la crisi de producció i de públic, que ha urgit teatres i empreses a buscar coproductors i espais per rendibilitzar les propostes. “Sens dubte: ja no podem fer res sols. Necessites aliances de tot tipus. Però no serveixen només per poder fer un espectacle a nivell econòmic, també és fructífer a nivell artístic”, diu el director Lluís Pasqual, citant la trobada entre la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico i la Kompanyia del Lliure a El caballero de Olmedo.

Barcelona i Madrid ja no s’autoabasteixen. “Hi ha mercat, però no hi ha oferta de produccions, i hem d’aprofitar aquest forat -explica César Martínez, director de comunicació de Focus-. Algunes produccions ja les pensem perquè després tinguin vida a Madrid. Si creus que funcionarà, surt a compte fer la traducció i els canvis de repartiment”. Els canvis d’actors sempre són per col·locar-hi cares conegudes: a Qui té por de Virginia Woolf? va ser Emma Vilarasau per Carmen Machi. “Donen molta importància als caps de cartell i a la gent famosa de la tele”, coincideix Oriol Broggi. També passa a la inversa, d’allà cap aquí: La ratonera d’Agatha Christie que es podia veure al Teatre Amaya canviarà de cares per aterrar a l’Apolo.

Paradoxalment, la crisi ha donat a Focus l’oportunitat de guanyar quota de mercat a Espanya, perquè hi ha menys empreses amb capacitat de fer gires. La caiguda de l’oferta de produccions grans també ha fet que coprodueixin més amb empreses privades espanyoles i importin títols. Les companyies mitjanes, en canvi, com La Perla 29 i la Heartbreak Hotel d’Àlex Rigola, només s’atreveixen a fer el salt a Madrid si els empara un teatre afí. “Arriscar-te a anar a un teatre comercial pot ser la mort, per a nosaltres -diu Broggi-. Amb experiències com les d’Animalario et pots enganxar els dits”.

Històricament ha sigut més fàcil que viatgin els talents individuals: els actors -perquè a Madrid hi ha més indústria audiovisual, i la fama televisiva dels intèrprets pot obrir la porta a produccions teatrals catalanes- i directors estrella -aquesta temporada fan estada a Madrid Lluís Pasqual, Carme Portaceli, Oriol Broggi, Josep M. Mestres, Àlex Rigola, Sergi Belbel, Xavier Albertí, etc.-. La facilitat d’intercanvi també depèn de “les persones que hi ha als equipaments”, apunta el director del TNC, Xavier Albertí, i es podria citar aquí Mario Gas, Pere Pinyol, Josep Maria Pou, Pasqual, etc. Un cartell, al final, depèn del coneixement, l’entorn, els contactes i les afinitats personals de qui programa. “Jo a Madrid m’he trobat companys de viatge i també autèntics impresentables darrere d’institucions públiques incapaços de mantenir la seva paraula, i això diverses vegades i en etapes diferents. Les companyies madrilenyes estan en una situació més precària”, opina Rigola.

Finalment, Xavier Albertí encara apunta un altre motiu pel qual es pot explicar el trànsit dens en el pont aeri teatral, i és una certa regeneració estilística del teatre madrileny que l’està transformant en essència, i que farà que arribin aquí aquestes propostes i directors -l’exemple més clar és Miguel del Arco, en cartell al Lliure- que connectin amb el públic català més teatrer.

XAVIER ALBERTÍ

“Madrid està fent un canvi de paradigma de la seva tradició teatral”

“Som en un moment de relació esplèndid. La crisi ens ha portat a tots a rendibilitzar més els projectes i fer coses conjuntament, un fet que s’ha de celebrar, perquè el diàleg és essencial en la cultura. Al mateix temps, crec que coincideix amb un espai de renovació del públic de Madrid, un públic que encara pensa que el teatre que es fa a Barcelona el pot ajudar a fer aquest canvi de paradigma cap a estètiques més modernes, i això s’ha valorat moltíssim. Hi ha una nova fornada de directors a Madrid que agafen el teatre des d’una altra embranzida ideològica. No és un diàleg de sords, hi ha projectes interessants. Cada vegada els públics són menys diferents perquè les tradicions teatrals estan canviant i són més homogeneïtzables amb el teatre que s’està fent a Europa. Penso que és enriquidor i bo, sense que això impliqui cap renúncia a una cosa que Madrid ha tingut la sort de tenir, que és una tradició viva de teatre clàssic espanyol.

LLUÍS PASQUAL

“Que els artistes siguin catalans a Madrid no es té en compte”

“D’intercanvi d’artistes individuals n’hi ha molt més ara que mai, perquè a Madrid hi ha més cinema i televisió, i hi ha moltíssims actors. A fer aliances m’hi vaig acostumar a París i ho he fet sempre. La motivació més gran és que la gent pugui veure actors que, d’una altra manera, no podria. Diferències? El públic de Madrid és un alt percentatge més entusiasta. Aquest any la Compañía Nacional de Teatro Clásico té tres directors catalans de quatre espectacles que faran. Si fes el mateix amb la programació del Lliure no estic segur que la gent fos tan generosa. Que els artistes siguin catalans allà no s’ho prenen de cap manera, no ho tenen en compte”.

ORIOL BROGGI

“Per a una estructura com la nostra no és tan interessant ni rendible”

“Hi ha una relació comercial, la normal i bona. Companyies com La Perla s’adonen que a Madrid corren més diners, hi ha més ambient de cort, però tinc la sensació que no treballen ni més ni millor que nosaltres, i per a nosaltres és difícil instal·lar-nos-hi, fins i tot encaixar en un teatre. Per a una estructura com la nostra, ara veiem que no és tan interessant ni rendible, no és or tot el que lluu. A vegades fa més il·lusió que res més. He treballat a Madrid i diria que estem més còmodes aquí. Jo no m’hi he sentit excessivament bé. Crec que no ser una capital estatal és bo per al nostre tipus de teatre”.

ÀLEX RIGOLA

“El públic és igual d’intel·ligent, culte, obert o tancat de mires”

“L’anar i venir dels espectacles hauria de ser la normalitat; el problema és que el sistema que tenim muntat és molt deficitari i només hi ha dos centres de producció potents. Hi hauria d’haver més coproductors en altres capitals i no hauria d’importar la procedència dels artistes, com passa a França. [L’intercanvi] té a veure amb els programadors públics, amb la crisi i la necessitat d’abaratir costos; no hi ha una sola raó, com tampoc l’IVA no és l’únic culpable de la caiguda del públic. Jo, quan sóc a La Abadía, em sento com a casa. I trobo que el públic és igual d’intel·ligent, culte obert o tancat de mires. Les variacions de públic depenen de l’oferta, de l’aprenentatge que se li ha ofert. Sevilla passa la mà per la cara a Barcelona i Madrid en art performatiu”.