¿Hem donat l’esquena a Auschwitz?

BarcelonaPoc abans que els soldats soviètics entressin a Auschwitz-Birkenau, construït per l’Alemanya nazi a la Polònia ocupada, els SS van intentar esborrar-ho tot dinamitant les cambres de gas, cremant els minuciosos arxius i evacuant el camp. No se’n van sortir del tot. Aquella tarda de dissabte -era el 27 de gener del 1947, demà farà 75 anys- els russos van poder veure algunes de les traces de la massacre: 600 cadàvers que els nazis no van tenir temps de fer desaparèixer, 7.000 supervivents tocant a la mort, dels quals mig miler moririen els dies següents, i 500 infants. Els assassins van deixar també, i actualment es poden veure al Museu i Memorial Auschwitz-Birkenau, més de 800.000 vestits, molts infantils, 44.000 parelles de sabates i 7,7 tones de cabells preparades per ser comercialitzades. Es calcula que a aquest camp d’extermini hi van deportar 1,3 milions de persones i que 1,1 milions hi van morir. L’eficient maquinària alemanya era capaç de matar 11.000 persones en un sol dia i el funcionament era pervers: els jueus havien de pagar el bitllet de tren de tercera classe que els duia a la mort. Molts historiadors i investigadors han dedicat la seva vida a estudiar un dels episodis més incomprensibles dels últims segles i els testimonis han intentat relatar el que és inenarrable. Però l’extrema dreta ha tornat, i ho han fet també l’antisemitisme i el racisme. Aquests dies es multipliquen les commemoracions. Ara bé: ¿són útils? ¿Qui pensa (i reflexiona) realment sobre Auschwitz-Birkenau? ¿Hem banalitzat l’Holocaust? ¿Tenim els mecanismes perquè no es repeteixi?

¿Són útils les commemoracions?

“Potser ens hauríem de preguntar què passaria si no féssim absolutament res -diu Marta Simó, sociòloga i especialista en identitats jueves i Holocaust-. Crec que és útil i s’ho mereixen les víctimes, però hi ha d’haver una continuïtat en l’educació i la investigació, perquè en una societat on tot va tan ràpid, una commemoració ens pot emocionar un dia, i després ho podem oblidar fàcilment”. Ara bé, potser s’han posat moltes expectatives sobre el fet que només recordant es garanteix la no repetició. “La commemoració té sentit sempre que interpel·li el present, i hauríem de recordar com es va lluitar en contra del feixisme en aquell moment i com s’hi va resistir per plantejar-nos com resistir avui -reflexiona Paula Kuffer, filòsofa i comissària de la jornada Auschwitz avui, 75 anys després, que se celebra avui al Born CCM-. La memòria d’Auschwitz s’ha construït al voltant d’Alemanya i els botxins, i, per tant, és difícil que ens interpel·li, però si parlem de tot el camí que van fer les víctimes, com se’ls va anar excloent de tot arreu, fins a la seva desaparició física, és més fàcil que ens faci pensar en el nostre present i en tots els qui desapareixen al mar Mediterrani”.

Evidentment no n’hi ha prou en repetir que no pot tornar a passar per evitar nous genocidis. “Dir que és impossible que torni a passar és una porta oberta perquè torni a passar -reflexiona Dominique Tomasov, arquitecta especialista en el patrimoni jueu-. No hem sabut explicar que Auschwitz no és un capítol aïllat, sinó que forma part de nosaltres, que els éssers humans tenim la capacitat de fer tant de mal”.

¿Hem banalitzat l’Holocaust?

Fa pocs dies va saltar la polèmica perquè hi ha una escape room amb la missió d’ajudar a escapar el filòsof Walter Benjamin, que va haver d’abandonar Alemanya el 1933 amb l’ascens de Hitler, i va ser trobat mort en una habitació d’hotel de Portbou, on havia quedat atrapat, el 6 de setembre del 1940. “Fa temps que la banalització té barra lliure -assegura Arnau Pons, poeta, traductor i assagista-. L’objectiu de bona part de la cultura és provocar per vendre més i aprofitar-se de les tragèdies alienes. Difícilment a Catalunya es farà una escape room amb Lluís Companys o els morts de les fosses comunes. Els nazis van deshumanitzar els jueus i actualment s’han convertit en un material que es pot utilitzar”.

El Museu-Memorial d’Auschwitz-Birkenau rep cada any més de 2 milions de visites, tot un repte per als seus responsables. A més, moltes vegades la visita al camp és una parada més en un circuit organitzat per les agències. El turisme massiu, penjar fotos de la visita a Instagram, utilitzar-ho per fer jocs... ¿tot plegat ens allunya de la comprensió de l’Holocaust? “No sabem les conseqüències que podrà tenir tot plegat, és un tema controvertit, però perdem més l’experiència interior i ens allunyem de les grans qüestions -diu Simó-. Hem d’analitzar, debatre i reflexionar sobre per què va passar i crear mecanismes perquè no torni a passar. Es debat molt sobre com afrontar les visites als llocs de memòria, sobretot des que han sorgit termes com dark tourism o thanatourism. “En la pedagogia de la memòria s’hauria de fer tot el possible per evitar generar un interès morbós, i repensar com abordem les visites als camps, que no siguin turístiques, sinó com una espècie de peregrinatge”, opina Marta Marín-Dòmine, escriptora i traductora.

¿Es pot repetir?

“Sí que es pot repetir. A les democràcies llatinoamericanes hi ha una persecució dels indígenes, i hi ha persecucions en molts altres llocs. L’ésser humà té la capacitat de fer mal, però tenim eines per evitar-ho -reflexiona Tomasov-. Hem d’estar sempre atents al patiment de l’altre, a les llibertats de l’altre”. Després de la Segona Guerra Mundial hi va haver més genocidis. “Saber què va passar no és profilàctic. Malauradament les societats estan constituïdes amb la por al que és diferent, que no vol dir estranger, perquè no hem d’oblidar que els jueus eren europeus, els van matar els veïns. Potser sí que un treball continuat pot fer algun efecte en aquest sentit, en la percepció que el que és diferent no és una amenaça”, diu Marín-Dòmine.