“Auschwitz no va marxar mai de casa”

CracòviaEn un hotel de Cracòvia, una ciutat polonesa que abans de la Segona Guerra Mundial acollia una població de 50.000 jueus i ara n’hi ha poc més de 200, Melcher de Wind mostra una fotografia del seu pare, Eddy de Wind (la Haia, 1916-1987). És d’una festa del 1933 i, al voltant de la taula, hi ha una vintena de familiars amb barrets de revetlla: “Només dos o tres van sobreviure, la resta els van assassinar -explica Melcher de Wind-. El pare és el del mig, era el príncep de la família perquè era brillant, va ser el primer a anar a la universitat per estudiar medicina, tenia una vida feliç, la seva mare l’estimava, tocava el clarinet en una banda de jazz”.

Però aquell home vital a qui li agradava navegar amb la seva embarcació de vela va desaparèixer a Auschwitz-Birkenau, perquè quan en va sortir era un altre. “Li van robar la identitat, havies d’acceptar que havies mort a Auschwitz per poder sobreviure”, diu el seu fill. Des del mateix camp, Eddy de Wind va escriure el que va viure. El seu relat es va publicar el 1946, es va reeditar una altra vegada el 1980 i ara es torna a publicar, primer a Espanya i a partir del gener a una vintena de països més, amb el títol Auschwitz: última parada (Columna/Espasa).

Eddy de Wind no va abandonar Auschwitz després de l’alliberament, sinó que s’hi va quedar tres mesos més per ajudar, segons ell mateix explica a l’epíleg de la reedició del 1980, els dos milers de malalts que hi quedaven. Al magatzem va trobar una llibreta que els nazis feien servir per anotar els seus registres i hi va començar a escriure: “Volia tancar tot aquell capítol, com si pogués alliberar-me de tot el que portava a dins traient-ho i posant-ho sobre el paper. Era una il·lusió. Vaig aconseguir una llibreta molt gruixuda, que encara tinc, i cada dia, amb lletra molt petita, hi escrivia un relat infinit assegut a la vora del llit”.

El febrer del 1941 van començar les ràtzies contra els jueus a Holanda. Els alemanys van detenir la mare de l’Eddy i la van enviar al camp de concentració de Westerbork, al nord-est dels Països Baixos. I, per poder estar amb ella, l’Eddy va decidir anar-hi com a metge jueu voluntari. Tanmateix, quan va arribar-hi a la seva mare ja l’havien deportat a Auschwitz. A Westerbork l’Eddy va conèixer una infermera, la Friedel, amb qui es va casar. Malgrat les promeses que els havien fet, tots dos van sortir en un tren amb destinació a Auschwitz el 14 de setembre del 1943. A la mare de l’Eddy l’havien assassinat dies abans: “Al meu pare, quan va preguntar on era la seva mare, li van dir: «¿Veus aquell fum? Allò és la teva mare»”, recorda el Melcher.

La gran majoria dels que van ser deportats a Auschwitz van morir a les cambres de gas: “El meu pare sempre deia que sobreviure era sobretot qüestió de sort, però no tots els que van tenir aquesta oportunitat se’n van sortir, també havies de lluitar, mantenir l’esperança. Segurament l’amor cap a la Friedel el va ajudar a sobreviure”, afirma Melcher de Wind.

Psicoanàlisi i sexologia

Auschwitz, però, sempre va acompanyar la parella, que es va acabar separant anys després. Quan va tornar a Holanda, Eddy de Wind, que s’havia especialitzat en psicoanàlisi, va obrir una consulta pròpia on sobretot tractava els traumes de guerra. Va haver de partir del no-res perquè fins i tot li havien pres la casa. La seva segona especialitat va ser la sexologia, i va ser un dels fundadors de la primera clínica d’avortament dels Països Baixos.

El seu fill, Melcher de Wind, va estudiar història, i fa cinc anys va impulsar el primer museu de la prostitució a Amsterdam. Ara està del tot implicat en la difusió del testimoni que va deixar el seu pare. “Ho va escriure en poques setmanes, de manera intuïtiva i molt emocional, i quan va tornar el va portar a una petita editorial, però no va tenir gaire èxit perquè el 1946 Holanda s’estava reconstruint -explica Melcher-. Volien tirar endavant i no mirar enrere”. El manuscrit que va deixar Eddy de Wind, més breu que el llibre que es pot llegir ara, es va poder veure fa dos anys a Madrid dins l’exposició Auschwitz. No hace mucho. No muy lejos,que mostrava més de 600 objectes del camp de concentració.

Eddy de Wind va crear una fundació per estudiar com els traumes dels supervivents es transmeten als seus fills. A casa seva, però, no es parlava gaire del camp. “Auschwitz no va marxar mai de casa, estava present per tot el que no hi havia, no teníem família, havíem de cuidar el pare, anar amb compte amb el que dèiem, no trasbalsar-lo -explica el seu fill-. Hi havia sempre dolor, i el seu problema era el tema central de la nostra família”.

Eddy de Wind va començar a escriure el seu manuscrit en primera persona, però, segons el seu fill, era massa dolorós. Al final va optar per relatar les seves memòries a través d’un personatge anomenat Hans, que, com ell, era metge i havia entrat al camp amb la seva dona. Mai va tornar a Auschwitz, però el Melcher diu que cridava el nom del camp de concentració en els seus últims dies. El Melcher va anar per primera vegada al camp poc abans que es publiqués el llibre. La veu d’Eddy de Wind és una peça més en la memòria de la deportació. “Cada supervivent només podia veure una part del que passava al camp. Moltes vegades no es podien comunicar entre ells, i cada relat ens ajuda una mica més a saber què va passar als camps, hi ha molts records. Però no sabrem mai què pensaven els que no se’n van sortir, els que es van adonar que ho havien perdut tot, tota la família, i ja no tenien forces per lluitar més”, diu Pawel Sawicki, periodista i guia a Auschwitz-Birkenau.

Més de 70 anys mostrant l’experiència de l’horror nazi

Auschwitz-Birkenau va reobrir les portes com a museu el 1947 perquè no s’esborrés que allà hi van morir assassinats 1,1 milions d’homes, dones i nens. Són 155 edificis, 13 quilòmetres de filferrades, centenars de milers de sabates, 40 quilos d’ulleres, documents que ocupen 250 metres lineals de prestatgeries... Hi ha molt poc text, i no hi ha un relat, perquè l’objectiu és transmetre l’experiència de l’horror. A alguns visitants els impacten les càmeres de gas, als altres les latrines on estava prohibit conversar o els llits de fusta on hi podien arribar a dormir fins a 8 persones que eren pell i ossos, o els teixits que s’elaboraven amb els cabells dels deportats. Són moltes imatges, però les que s’emporten a la retina són les muntanyes d’objectes perquè hi reconeixen la seva pròpia història familiar: la mateixa màquina de triturar carn de l’àvia, el betum que feien servir a casa... Els nazis, quan s’emportaven homes i dones i nens de casa seva, els feien preparar una maleta perquè no pensessin que en realitat el seu destí era la mort. Per això, a Auschwitz-Birkenau hi ha tants objectes domèstics. Ara a aquest lloc de memòria hi creix herba, però quan hi havien els nazis no hi havia vida, hi havia tanta gent tancada que les seves passes no ho permetien.

Fa poc hi va haver polèmica per unes fotografies frívoles que s’havien fet uns joves a les vies del tren del camp. En un dia qualsevol, hi ha molts joves estudiants d’arreu del món que recorren els barracons. Hi ha també famílies, ningú prohibeix l’entrada de nens petits, grups de soldats i jubilats. ¿Auschwitz, doncs, continua transmetent l’horror del nazisme als joves nascuts al segle XXI? “Molts estudiants s’emocionen molt, no crec que la sensibilitat sigui qüestió de l’edat, sinó de si s’està preparat o no per entendre-ho”, diu el periodista i guia Pawel Sawicki.

Molts deportats van sobreviure per poder explicar-ho

El testimoni de la memòria

L’escriptor i advocat hebreu Yishai Sarid s’endinsa en la vida ficcionada d’un jove historiador atrapat en la memòria de l’Holocaust. El jove treballa com a guia en el camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau. Sortirà al gener amb Club Editor i Asteroide.

La mesura dels nostres dies

“No estic viva. Vaig morir a Auschwitz i ningú ho veu”, escriu Charlotte Delbo. Resistent francesa i supervivent de Ravensbrück, va escriure una obra polifònica -Club Editor n’ha publicat el primer volum- que rescata la memòria de les companyes.

De la resistencia y la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas

Neus Català, que va morir a l’abril, va recórrer Espanya i França, quan ningú parlava de memòria, buscant el testimoni de les seves companyes que havien lluitat i havien estat castigades amb la deportació. El llibre es va publicar per primer cop el 1984.

K.L. Reich

Joaquim Amat-Piniella, l’home que segons Montserrat Roig vessava humanitat, va escriure K.L. Reich, que relata la seva experiència al camp de concentració de Mauthausen, poc després de sortir del camp, el 1946, i des d’Andorra. L’obra no es va poder publicar fins al 1963 per culpa de la censura.

Els catalans als camps nazis

Montserrat Roig va publicar aquesta obra monumental el 1977 i Edicions62 la va reeditar fa dos anys. És una obra imprescindible per tots els testimonis que recull. Roig va ser la primera a historiar la deportació, quantificar-la i documentar-la.