L’autoficció segons Ingmar Bergman

En un moment determinat de la seva carrera, Ingmar Bergman va tenir clar que el gran tema del seu cinema era ell mateix. No volia parlar de res més que no fos això. No en tenia cap dubte. Aquesta és una de les tesis fonamentals de Bergman, su gran año, el documental que s’ha estrenat aquesta setmana als cinemes. Celebrem aquesta gran notícia. Celebrem que continuïn estrenant-se documentals malgrat les condicions nefastes de producció, distribució i exhibició. Unes condicions que, sobretot a casa nostra, estan torpedinant la salut de la indústria audiovisual, gangrenant la creativitat, desballestant un dels motors essencials de pensament i d’esperit crític de què disposem.

Sigui com sigui, celebrem l’arribada d’aquest film de Jane Magnusson que ens explica moltes coses sobre el geni suec, un dels artistes més rellevants i més influents de la història del cine i també de la història de la cinefília. Això no apareix al documental però val la pena mencionar-ho: el que a casa nostra es va anomenar cinema d’art i assaig -els circuits de versió original subtitulada nascuts a finals dels anys seixanta- no s’entén sense la immensa figura de Bergman, fonamental en els primers cinefòrums, a les tertúlies improvisades sortint de veure El setè segell. El cinema de Bergman, introspectiu, contemplatiu, cerebral i fascinant, va ensenyar a moltíssima gent que no només hi ha una manera de fer, mirar i entendre les pel·lícules. I alhora també ens ha ensenyat a connectar dins nostre esferes de pensament no estanques i sí poroses i permeables. A connectar-nos des del cinema amb la psicologia, amb el funcionament de les nostres neurones, amb el silenci, la superstició, la solitud i la por.

Tornant al documental, el 1957 -l’any d’El setè segell i Maduixes salvatges - va ser l’any en què Bergman va aprendre que la millor manera que tenia per transmetre tot el que desitjava, tot el que nosaltres hem après amb les seves pel·lícules, era fer-ho a partir d’ell mateix, explicant-se al món des d’una primera persona més o menys dissimulada segons l’ocasió. Ara que està tan de moda el concepte d’autoficció aplicat a la literatura catalana, ve a tomb recordar que Bergman va ser un cavaller de l’autoficció avant la lettre. Convertir-se un mateix en el centre i el motiu essencial de la seva obra sempre té els mateixos riscos, el narcisisme, l’egocentrisme, l’autocomplaença, tres riscos que tot sovint aboquen de dret a l’abisme del pitjor dels riscos, el que de veritat fa por: la buidor.

Costa entendre el significat exacte d’autoficció, el matís diferencial que alguns semblen atribuir-li en virtut, suposo, de l’autoproclamació de gènere nou, de manera singular d’aproximar-se als gèneres de la memòria, a l’anomenada literatura del jo. El sentit últim de l’invent, l’objectiu fonamental d’exposar-se despullat davant de lectors (i espectadors), hauria de ser sempre el mateix: que el jo no fos estàtic ni complaent, sinó obert i generós, que parlar d’un mateix tingués vocació i ambició d’universalitat, d’empatia, d’imaginari compartit.

Bergman va ser un artista complex. El 1957 ja tenia sis fills de tres dones diferents. No li feia recança relatar que no sabia exactament quines edats tenia cadascun. Tenia dues obsessions: el cinema i ell mateix. Amb la combinació de les dues va explicar-nos el món.