‘Millennium’ torna: llegeix aquí, en primícia en català, un capítol de la polèmica continuació de la saga

Nit del 20 al 21 de novembre

La Lisbeth Salander es va despertar de través a l’enorme llit i es va adonar que acabava de somiar en el seu pare. La sensació d’alguna cosa amenaçadora planava com una capa per damunt seu. Però aleshores va recordar el vespre anterior i va pensar que podria haver estat una reacció química del seu cos. Tenia una ressaca considerable i, amb cames insegures, es va aixecar i se’n va anar fins a l’espaiós lavabo amb banyera d’hidromassatge i marbre i tot el luxe absurd que es pugui tenir. Però el que va fer va ser desplomar-se a terra i començar a respirar feixugament.

Passada una estona es va posar dreta i es va mirar al mirall, i el que hi va veure tampoc no era gaire encoratjador. Tenia els ulls enrogits. D’altra banda, tot just havia passat la mitjanit, i per tant només devia haver dormit un parell d’hores. De l’armari del lavabo en va treure un got i el va omplir d’aigua. Però en aquell mateix instant van tornar a aparèixer les imatges del somni, i aleshores va estrènyer tan fort el got que el va fer miques i es va tallar la mà. La sang va gotejar fins a terra, i la Lisbeth va renegar i es va adonar que no seria capaç de tornar a agafar el son.

¿Es posaria a intentar descodificar l’arxiu encriptat que s’havia descarregat el dia anterior? No, no serviria de res, almenys en aquestes condicions, així que es va embolicar una tovallola a la mà, se’n va anar a la prestatgeria i va agafar un nou estudi de la professora de física de Princeton Julie Tammet, que descrivia com una gran estrella es col·lapsava fins a acabar formant un forat negre. I amb el llibre a les mans es va estirar al sofà vermell al costat de la finestra que donava a Slussen i a la badia de Riddarfjärden.

Així que es va posar a llegir, es va trobar millor. És cert que la sang que mullava la tovallola gotejava pels costats, i que el mal de cap no afluixava. Però es va concentrar més en el llibre i de tant en tant anava fent anotacions als marges. En realitat, aquell camp no li era gens nou. Sabia millor que la majoria que una estrella es manté en vida per dos factors oposats: les explosions atòmiques de l’interior, que la volen expandir, i la gravetat, que la manté compacta. La Lisbeth ho veia com una qüestió d’equilibri, un estira-i-arronsa que durant molt de temps està igualat, però que al final, quan l’energia nuclear s’esgota i la potència de les explosions minva, indefectiblement troba un guanyador.

Quan la força de la gravetat agafa avantatge, el cos celeste es contreu com un globus que ha perdut aire i es va fent més i més petit. D’aquesta manera, una estrella pot quedar reduïda fins al no-res, amb una elegància impressionant, expressada en la fórmula següent:

en què G és la constant gravitacional. Karl Schwarzschild, ja durant la Primera Guerra Mundial, va descriure l’estadi en què una estrella s’ha contret tant que ni tan sols la llum se’n pot escapar. I aquest és un punt de no retorn. En una situació com aquella, el cos celeste està condemnat a la destrucció. Cada àtom que el forma és absorbit cap a un punt singular en què temps i espai s’han acabat, i probablement passen coses encara més estranyes, com un element d’irracionalitat pura al bell mig d’un univers regit per lleis.

Aquesta singularitat, que més que un punt és una mena d’esdeveniment, una estació final per a totes les lleis de la física conegudes, s’envolta d’un horitzó d’esdeveniments i forma amb aquest el que s’anomena un forat negre. A la Lisbeth li agradaven els forats negres. Hi sentia certa afinitat.

Tot i així, i exactament com a la Julie Tammet, els forats negres no eren el que més li interessava, sinó el procés que els formava i, sobretot, el fet que el col·lapse de les estrelles comença a la part ampla i allargada de l’univers que acostumem a explicar amb la teoria de la relativitat d’Einstein, però que acaba en aquest món tan diminut que obeeix els principis de la mecànica quàntica.

La Lisbeth feia temps que estava convençuda que, si arribava a ser capaç de descriure el procés, podria unir els dos llenguatges dissociats de l’univers: la física quàntica i la teoria de la relativitat. Però segur que allò quedava fora de les seves capacitats, exactament com aquella maleïda encriptació, i irremeiablement va començar a pensar un altre cop en el seu pare.

Quan la Lisbeth era petita, aquell porc fastigós havia forçat la seva mare una vegada i una altra. La violència havia continuat fins que la mare havia patit unes ferides irreversibles i la mateixa Lisbeth, amb dotze anys, s’hi va tornar amb una força terrorífica. En aquella època no tenia ni la menor idea que el pare era un agent de primera línia que havia desertat del GRU, el servei d’informació militar soviètic, i molt menys que una unitat especial de la policia de seguretat sueca anomenada la Secció el protegia a qualsevol preu. Tot i així, ja aleshores sospitava que un aire de misteri envoltava el seu pare, una mena de foscor a la qual ningú no es podia aproximar, o ni tan sols apuntar que existia. Un misteri que també incloïa una cosa tan simple com el seu nom.

A totes les cartes i escrits apareixia com a Karl Axel Bodin i s’esperava que tothom de fora l’anomenés Karl. Però la família de Lundagatan sabia que era un àlies, i que el seu nom real era Zala, o més exactament Aleksandr Zalaixenko. Era un home que amb molt pocs mitjans podia terroritzar qualsevol persona, i sobretot anava cobert amb una capa d’invulnerabilitat, o com a mínim així és com ho veia la Lisbeth.

Malgrat que encara no coneixia el seu secret, havia entès que el seu pare podia fer qualsevol cosa i sortir-se’n com si res. Era un dels motius pels quals l’home irradiava aquella actitud de grandiositat tan esfereïdora. Era una persona a qui no es podia posar la mà a sobre pels procediments habituals, i ell n’era plenament conscient. A altres pares se’ls podia denunciar als serveis socials i a la policia. Però en Zala tenia uns poders al darrere que quedaven per damunt de tot allò, i el que en aquell moment li va venir al cap a la Lisbeth va ser el dia que es va trobar la seva mare inconscient a terra i va decidir que posaria fora de circulació el seu pare tota sola.

Els seus vertaders forats negres eren aquest i algun altre record més.

Va saltar l’alarma a la 1.18 h i en Frans Balder es va despertar amb un sobresalt. Havia entrat algú a casa? Va sentir una por indescriptible i, encara al llit, va estirar els braços. L’August jeia al seu costat. El nen s’hi devia haver esmunyit com sempre i ara gemegava neguitós, com si els xiulets de l’alarma haguessin penetrat en els seus somnis. Fill meu, va pensar en Frans. A continuació es va quedar glaçat. Eren passes, allò?

No, segur que només s’ho estava imaginant. Al capdavall, només es podia sentir l’alarma. Intranquil, en Frans va clavar una llambregada a la tempesta que estava caient allà fora. Semblava que el vent havia bufat com mai abans. Les onades colpejaven l’embarcador i trencaven amb força a la platja, les finestres de vidre tremolaven i cedien al temporal. Podia ser que els cops de vent haguessin fet saltar l’alarma? Potser era tan senzill com això.

Tanmateix, havia d’anar a donar un cop d’ull, trucar per demanar ajuda si calia i assegurar-se que la protecció que li havia promès la Gabriella Grane finalment havia arribat. Dos homes de les forces de l’ordre feia hores que estaven de camí. Era ridícul. Cada vegada els ho havia impedit o bé el mal temps o bé un reguitzell de contraordres: “Veniu a ajudar-nos amb això o amb allò!”. Tota mena de ximpleries. I en Frans estava d’acord amb la Gabriella: es tractava d’una incompetència exasperant.

Però d’allò ja se n’ocuparia més tard. Ara havia de trucar. Semblava que l’August s’havia despertat o que estava a punt de fer-ho, i en Frans havia d’actuar de pressa. Un August histèric colpejant amb tot el cos contra el capçal del llit era la darrera cosa que necessitava en aquell moment. Taps per a les orelles, se li va ocórrer. Els taps vells de color verd que havia comprat a l’aeroport de Frankfurt.

Els va agafar de la tauleta de nit i, amb molt de compte, els va introduir a les orelles del seu fill. En acabat el va tapar amb l’edredó, li va fer un petó a la galta i li va passar la mà pels cabells rinxolats i esbullats. Després es va assegurar que portés bé el coll del pijama i que el cap descansava còmodament sobre el coixí. Era inexplicable: en Frans estava espantat i, evidentment, no podia perdre temps, o com a mínim hauria d’haver intentat anar de pressa.

Tot i així, alentia els seus moviments i tenia cura del seu fill. Potser era un punt de sentimentalisme en un moment de crisi. O potser volia ajornar l’instant de trobar-se amb el que l’esperava allà fora. I per un instant va desitjar realment tenir una arma. I no és que sabés com fer-la servir.

Era un refotut programador informàtic a qui darrerament se li havia despertat un cert instint paternal. Això era tot. No s’hauria d’haver trobat involucrat en aquell merder. Solifon, l’NSA i totes les organitzacions criminals se’n podien anar a la merda! Però ara havia de fer el cor fort i, amb passes insegures i silencioses, es va esmunyir fins al rebedor i abans que pogués fer res més, primer de tot, va apagar l’alarma. Els xiulets li havien posat els nervis a flor de pell, i en el silenci sobtat que va seguir en Frans es va quedar immòbil al rebedor, incapaç d’actuar. Llavors va sonar el mòbil i, malgrat que va fer un bot atemorit, va agrair aquella distracció.

-Digui? -va respondre.

-Hola, sóc en Jonas Anderberg, estic de guàrdia a Milton Security. Tot bé aquí?

-Què? Sí... Em sembla que sí. L’alarma ha saltat.

-Ja ho sé, i segons les indicacions que tinc aquí, en un cas com aquest se n’ha d’anar a l’habitació especial que hi ha al soterrani i tancar la porta amb clau. És allà baix?

-Sí -va mentir en Frans.

-Bé, molt bé. Sap què ha passat?

-No. L’alarma m’ha despertat. No tinc la més remota idea de què l’ha activat. Pot haver estat la tempesta?

-No, no ho crec... Esperi un segon.

La veu d’en Jonas Anderberg va adoptar un to de dubte.

-Què passa? -va preguntar en Frans, neguitós.

-Sembla que...

-Per Déu! Deixi-ho anar. Estic tremolant.

-Perdoni. Tranquil, tranquil... Estic repassant la seqüència d’imatges que han enregistrat les càmeres i sento comunicar-li que...

-Que què?

-Que ha tingut visita. Un home, sí, més tard ho podrà veure vostè mateix. Un home amb fila de ser d’una banda, amb ulleres fosques i gorra, ha estat rondant per la seva propietat. Hi ha estat dues vegades, pel que puc veure, però com he dit... Ho acabo de descobrir. M’ho he de mirar millor abans de dir res més.

-Qui pot ser?

-Bé, no és fàcil dir-ne alguna cosa concreta.

Va fer la impressió que en Jonas Anderberg tornava a estudiar les imatges.

-Però potser... No ho sé... És massa aviat per començar a especular -va continuar.

-Sisplau, faci-ho. Necessito alguna cosa concreta. Per pura teràpia.

-D’acord, llavors es podria dir que com a mínim hi ha una circumstància que és tranquil·litzadora.

-De què es tracta?

-L’home es mou com un ionqui, com algú que s’acabés d’injectar una bona dosi de cavall. En la seva manera de moure’s hi ha alguna cosa forçada i exagerada, i això podria voler dir que es tracta només d’un vulgar drogoaddicte o d’un lladre de pa sucat amb oli. D’altra banda...

-Sí?

-Amaga la cara d’una manera lleugerament preocupant i...

En Jonas es va tornar a quedar en silenci.

-Continuï!

-Esperi un moment.

-M’està posant nerviós, sap?

-No és la meva intenció. Però em sembla que...

El cos d’en Balder es va quedar petrificat. La remor d’un motor li va arribar des de l’entrada del garatge.

-... té visita.

-Què he de fer?

-Quedar-se on és.

-D’acord -va dir en Frans, i es va quedar, més o menys paralitzat, allà on era, que era un lloc molt diferent del que es pensava en Jonas Anderberg.

Quan va sonar el telèfon a la 1.58 h de la matinada, en Mikael Blomkvist encara estava despert. Però com que el mòbil era a terra, a la butxaca dels texans, no va ser a temps de respondre. A més, es tractava d’un número ocult, i en Mikael va deixar anar un renec, es va tornar a ficar al llit i va aclucar els ulls.

No es podia permetre una altra nit en blanc. D’ençà que l’Erika s’havia adormit just abans de la mitjanit, en Mikael s’havia estat regirant amunt i avall al llit, pensant que poques coses en la seva vida funcionaven gaire bé. Ni tan sols la relació amb l’Erika. Feia dècades que l’estimava, i res indicava que ella no sentís el mateix.

Però les coses ja no eren tan senzilles, i potser en Mikael havia començat a sentir una certa simpatia per en Greger. En Greger Beckman era artista i era l’home de l’Erika, i ningú no el podia titllar d’envejós o mesquí. Al contrari, quan en Greger havia entès que l’Erika no deixaria de veure’s amb en Mikael ni aconseguiria controlar l’impuls que sentia la seva dona d’arrencar-li la roba, no s’havia enfilat per les parets o havia amenaçat d’emportar-se-la a la Xina. Havia arribat a un acord amb ella: “Pots estar amb ell amb la condició que sempre tornis al meu costat”. I així va ser.

Van crear una relació a tres bandes, una constel·lació gens convencional en què l’Erika dormia la major part de les nits a Saltsjöbaden amb en Greger, però de tant en tant ho feia a Bellmansgatan a casa d’en Mikael. I durant molts anys en Mikael havia pensat que realment era una bona solució, una d’aquelles que haurien de tenir més parelles que vivien sota la dictadura de la unitat de dos. Cada vegada que l’Erika deia “Estimo més el meu home quan també puc estar amb tu”, o que en un còctel en Greger li passava el braç per les espatlles en un gest afable, en Mikael donava gràcies al seu àngel de la guarda per aquella solució.

Tot i així, darrerament havia començat a dubtar, potser perquè havia disposat de temps lliure per pensar sobre la seva vida, i l’havia sobtat la idea que tot allò que s’havia anomenat acord en realitat no tenia necessàriament per què ser-ho.

Ben al contrari, una de les parts pot imposar la seva voluntat, amb cert despotisme, sota l’aparença d’una decisió comuna, i a la llarga es demostra sovint que al capdavall algú ha patit, malgrat haver anat amb peus de plom. I amb franquesa: no es podia dir que la trucada de l’Erika aquell vespre hagués estat rebuda amb aplaudiments per part d’en Greger. Qui sap, potser en aquell moment en Greger també estava despert al llit.

En Mikael va fer un esforç per pensar en una altra cosa. Durant una estona fins i tot va provar de somiar despert. Però això no el va ajudar gaire, i finalment es va llevar, decidit a fer alguna cosa de profit. Per què no documentar-se una mica sobre espionatge industrial o, potser millor, traçar quatre línies sobre un pla financer alternatiu per a Millennium? Es va vestir, es va asseure davant de l’ordinador i va donar un cop d’ull a la bústia del correu electrònic.

Com sempre, hi havia molta porqueria, malgrat que uns quants correus li van apujar una mica la moral. Eren paraules d’ànim de part d’en Christer, la Malin, l’Andrei Zander i la Harriet Vanger davant de la batalla que estava per venir amb Serner. I els va respondre a tots demostrant un esperit molt més combatiu que el que realment sentia. Després va donar una ullada al document de la Lisbeth, sense esperar-se res. Però aleshores la cara se li va il·luminar. Havia respost. Per primera vegada des de feia una eternitat havia donat senyals de vida:

[ La intel·ligència d’en Balder no és ni de bon tros artificial. Com li va a la teva, últimament? ]

[ I què passaria, Blomkvist, si creéssim una màquina que fos una mica més intel·ligent que nosaltres mateixos? ]

En Mikael va somriure i li va venir al cap la darrera vegada que s’havien vist per prendre un cafè al Kaffebar de Sankt Paulsgatan, i per això va passar una estona fins que es va adonar que la salutació contenia dues preguntes. La primera, una petita mofa amistosa, que d’altra banda per desgràcia era una mica veritat. Als diaris s’havia comentat que li mancaven intel·ligència i interès periodístic genuí. Com molts altres periodistes, s’havia limitat a escriure i escriure i s’havia servit de fórmules i conceptes còmodes. Però era com era, i li semblava més divertit pensar en la segona pregunta de la Lisbeth, la seva petita endevinalla. No perquè hi estigués especialment interessat, sinó perquè volia respondre-li amb alguna cosa enginyosa.

Si creem una màquina que sigui més intel·ligent que nosaltres mateixos, va pensar, què passa, llavors? Se’n va anar a la cuina i va obrir una ampolla d’aigua amb gas Ramlösa i es va asseure a la taula. A sota seu la senyora Gerner tossia d’una forma lletja i, més enllà, en el rebombori de la ciutat, sonava una ambulància en plena tempesta. Bé, doncs, es va respondre a si mateix, llavors tindrem una màquina que seria capaç de fer totes les coses intel·ligents que podem fer nosaltres, i una mica més, com per exemple... Va esclafir a riure en veu alta i va comprendre el perquè de la pregunta. Una màquina com aquesta també en podria crear una altra que al seu torn fos més intel·ligent, ja que nosaltres ho havíem pogut fer. I aleshores, què passaria?

Doncs que la nova màquina també en podria crear una altra que encara fos més intel·ligent, i exactament el mateix amb la següent màquina, i la següent i la següent, i en acabat l’origen de tot plegat, el mateix ésser humà, no seria més interessant per al nou ordinador que un ratolinet blanc. Hauríem assolit una explosió d’intel·ligència fora de control, seria com a les pel·lícules Matrix. En Mikael va somriure i se’n va tornar a l’ordinador per escriure:

[Si creéssim una màquina com aquesta obtindríem un món en què ni tan sols la Lisbeth Salander seria tan arrogant. ]

En acabat es va quedar quiet una estona mirant cap al carrer per la finestra, tant com l’hi permetia el temporal de neu. I de tant en tant llançava una llambregada a través de la porta oberta a l’Erika, que dormia profundament i no sabia res de màquines que es fan més intel·ligents que els humans, o això, almenys, en aquell moment no la preocupava. Després va agafar el telèfon.

Li havia semblat sentir un dring. Efectivament: havia rebut un missatge i aleshores es va amoïnar, encara que no sabia ben bé per què. Però a part d’antigues amants que li trucaven quan anaven begudes i amb ganes de sexe, a la nit només li solien arribar males notícies. I va escoltar el missatge immediatament. La veu a la bústia sonava alterada:

“Em dic Frans Balder. És molt poc adequat, això de trucar tan tard. Et demano disculpes. Però la meva situació s’ha tornat una mica crítica, o com a mínim a mi m’ho sembla, i acabo de saber que m’has estat buscant, i es tracta d’una coincidència ben estranya. Hi ha unes quantes coses que he volgut explicar-te des de fa temps i que crec que t’interessaran. Voldria que em truquessis així que puguis. Tinc la sensació que no tenim gaire temps”.

A continuació en Frans Balder donava un número de telèfon i una adreça electrònica. En Mikael els va anotar i es va quedar quiet una estona picant amb els dits a la taula de la cuina. Després va trucar.

En Frans Balder estava estirat al llit, encara neguitós i espantat. Tot i així, s’havia calmat una mica. El cotxe que havia pujat per la rampa del seu garatge havia estat, finalment, el de la vigilància policial. Es tractava de dos homes que rondaven la quarantena, un de molt alt i un de bastant baix, tots dos amb un aire presumit i arrogant i amb el mateix tall curt de cabells, però que es van comportar de forma molt correcta i respectuosa i li van demanar disculpes pel retard.

-Milton Security i la Gabriella Grane de la Säpo ens han informat de la situació -van explicar.

Per tant, sabien que un home amb gorra i ulleres fosques havia rondat per la propietat i que havien d’estar alerta. Acabades les formalitats, van rebutjar la invitació de prendre una tassa de te calent a la cuina. Volien donar un cop d’ull a la casa, i a en Frans li va semblar que sonava d’allò més professional i assenyat. Els agents no li van causar una impressió exageradament positiva. D’altra banda, tampoc una d’extremament negativa. S’havia apuntat els seus números de telèfon i havia tornat al llit, on encara dormia l’August, arraulit amb els taps verds a les orelles.

Però, per descomptat, en Frans no s’havia pogut tornar a adormir. Escoltava tots els sorolls de la tempesta que queia allà fora, i al final es va incorporar. Havia de fer alguna cosa. Si no, pararia boig. Va comprovar la bústia de veu. Tenia dos missatges nous d’en Linus Brandell, que semblava a la vegada irritat i a la defensiva. En un primer moment en Frans va sentir l’impuls de penjar i prou. No es veia amb forces de suportar la xerrameca d’en Linus.

Però, tot i així, va captar un parell de coses. En Linus havia parlat amb en Mikael Blomkvist de la revista Millennium, i ara en Blomkvist es volia posar en contacte amb ell. “Mikael Blomkvist”, va murmurar. I aleshores va començar a pensar: Podria ser el meu enllaç amb el món?

En Frans Balder no sabia res del panorama mediàtic suec. Però havia sentit a parlar d’en Mikael Blomkvist, i pel que n’havia sentit dir era una persona que sempre arribava fins al moll de l’os de les seves històries i mai no cedia a les pressions. Això per si sol no el convertia en l’home adequat per a la tasca, i també va recordar que havia sentit altres coses d’en Blomkvist, menys afalagadores. Es va aixecar i va trucar a la Gabriella Grane altra vegada. La Gabriella, que sabia tot el que calia saber de l’escena mediàtica, i que li havia dit que es passaria la nit treballant.

-Hola -va respondre immediatament-. Tot just estava a punt de telefonar-te. Estic mirant aquest home que han enregistrat les càmeres de seguretat. T’hauríem de traslladar a un altre lloc immediatament, malgrat tot.

-Déu meu, Gabriella. Però si ja han arribat els policies. Estan asseguts just a l’altre costat de la porta.

-No cal que torni per la porta principal, l’home.

-I per què hauria de voler venir una altra vegada? Els de Milton han dit que semblava un ionqui.

-Jo no n’estic segura. A la mà hi porta una espècie de capsa, alguna mena d’aparell electrònic. No hauríem de córrer riscos.

En Frans va mirar l’August, estirat al seu costat.

-Em traslladaré de gust demà. Potser m’anirà bé pels nervis. Però aquesta nit no faré res. Tinc la impressió que els teus policies semblen professionals. Força, com a mínim.

-Ara penses tornar a fer-te el tossut?

-Sí, penso fer-me el tossut.

-D’acord, si és així m’asseguraré que en Flinck i en Blom es moguin una mica i tinguin controlada tota la propietat.

-Bé, molt bé. Però en realitat no truco per això. Em vas recomanar que anés als mitjans. “Fes-ho públic”, te’n recordes?

-Bé, sí, vaja... Tot i que no és exactament el consell habitual de la policia de seguretat, encara considero que seria una bona idea. Però primer voldria que ens expliquessis a nosaltres el que saps. Aquesta història comença a generar-me males vibracions.

-Doncs en parlarem demà al matí, quan hàgim descansat. Però escolta, Gabriella, què en penses, d’en Mikael Blomkvist de Millennium? Podia ser la persona amb qui hauria de parlar?

La Gabriella va esclafir a riure.

-Si vols provocar un infart als meus col·legues, sens dubte has de parlar amb ell.

-És tan greu?

-Aquí a la Säpo en fugen més o menys tant com de la pesta. Si en Mikael Blomkvist es planta a les escales de casa teva, saps que ho tens molt malament, com se sol dir. Aquí tothom, fins i tot la Helena Kraft, insistiria a treure-t’ho del cap.

-Però t’ho estic preguntant a tu.

-Doncs jo et responc que és una bona pensada. És un periodista refotudament bo.

-No ha rebut moltes crítiques, també?

-I tant! Darrerament s’ha dit que està acabat i que no escriu de manera tan positiva i alegre, o alguna cosa per l’estil. És un dels d’abans, un reporter d’investigació de la millor escola. Tens el seu contacte?

-El meu antic ajudant me l’ha passat.

-Bé, genial. Però abans de parlar amb ell ens ho has d’explicar tot a nosaltres. Promet-m’ho.

-T’ho prometo, Gabriella. Ara dormiré unes hores.

-Fes-ho. Jo em posaré en contacte amb en Flinck i en Blom i trobaré una adreça segura perquè t’hi traslladis demà.

Quan va penjar, en Frans va tornar a intentar asserenar-se. Però aquella vegada, com l’anterior, li va ser impossible, i la tempesta l’empenyia a obsessionar-se. Tenia la sensació que un gran mal es desplaçava per damunt del mar allà fora i se li anava acostant. I per molt que s’esforcés a evitar-ho, sentia cada petit soroll que es produïa al seu costat. I al final el desassossec encara era més gran i estava més nerviós.

Era veritat que havia promès a la Gabriella que primer parlaria amb ella. Però passada una estona va sentir que no tenia temps per perdre. Tot el que s’havia guardat a dins fins aleshores palpitava ara per sortir a fora, malgrat que entenia que era una cosa irracional. Res no podia ser tan urgent. Era plena nit, i independentment del que hagués dit la Gabriella, mai no havia estat tan segur. Tenia protecció policial i un sistema d’alarma de primera classe. Però allò no hi ajudava. Se sentia neguitós, i per això va agafar el número que en Linus li havia donat i va trucar. I, per descomptat, en Blomkvist no va respondre.

Per què ho havia de fer? Era massa tard. Així doncs, en Frans va deixar un missatge a la bústia amb una veu una mica forçada i xiuxiuejant per no despertar l’August. En acabat es va aixecar i va encendre el llum de la tauleta de nit del seu costat. Va donar un cop d’ull a la llibreria situada a la dreta del llit.

Als prestatges hi havia un grapat de llibres que no tenien res a veure amb la seva feina i, a la vegada absent i preocupat, va fullejar una novel·la vella de l’Stephen King, Cementiri d’animals. Però aleshores es va posar a pensar encara més en figures malèvoles que viatjaven a través de la nit i la foscor, i es va quedar una bona estona quiet amb el llibre a la mà. I durant aquell temps va passar alguna cosa dins seu. El va assaltar una idea, un temor intens, que probablement amb la llum del sol hauria titllat de ximpleria i hauria bandejat, però que en aquell instant li semblava d’allò més real. De sobte, va sentir unes ganes irrefrenables de parlar amb la Farah Sharif, o potser més aviat amb l’Steven Warburton de Los Angeles, que segur que estava despert, i mentre considerava la qüestió i s’imaginava tots els escenaris esfereïdors possibles, va mirar cap al mar i la nit i els núvols desassossegats que s’anaven perseguint pel cel. En aquell moment va sonar el telèfon, com si hagués sentit la seva pregària. Però evidentment no era ni la Farah ni l’Steven.

-Em dic Mikael Blomkvist -va dir una veu-. M’has trucat.

-Exacte. Et demano disculpes per molestar-te tan tard.

-No passa res. Estava despert.

-Jo també. Tens temps per parlar ara?

-És clar, tot just acabo de respondre un missatge d’una persona que crec que tots dos coneixem. Es diu Salander.

-Qui?

-Perdó, potser tot plegat és un malentès, però m’han dit que l’havies contractat perquè busqués als vostres ordinadors si algú hi havia entrat d’amagat.

En Frans va esclafir a riure.

-I tant! Una noia ben especial -va dir-. Però mai no em va desvelar el seu cognom, encara que durant un temps vam mantenir un cert contacte. Vaig suposar que tenia els seus motius i mai no la vaig pressionar. La vaig conèixer en una de les meves conferències a la KTH, la Universitat Politècnica d’Estocolm. T’ho explicaria de gust, va ser una situació força sorprenent. Però el que et volia preguntar... Bé, segur que penses que és una idea absurda.

-De vegades m’agraden les idees absurdes.

-Et faria res venir fins aquí ara mateix? És molt important per a mi. Tinc una història que crec que podria provocar un cert escàndol mediàtic. Et puc pagar el taxi d’anada i de tornada.

-Molt amable, però sempre em pago les meves despeses. Per què hem de parlar ara, en plena nit?

-Perquè... -en Frans va dubtar-. Perquè tinc la sensació que és urgent, en realitat més que una sensació. Acabo de saber que la meva vida corre perill i fa unes hores un home ha estat rondant per la meva propietat. Estic espantat, si t’he de ser franc, i em vull treure aquesta informació de dins. Ja no tinc ganes de ser l’únic que la coneix.

-D’acord.

-D’acord què?

-Vinc. Si és que aconsegueixo trobar un taxi.

En Frans li va donar l’adreça i va penjar, i a continuació va trucar al professor Steven Warburton de Los Angeles i van parlar de forma intensa i concentrada durant més de vint o trenta minuts per una línia encriptada. En acabat es va aixecar, es va posar uns texans i un jersei de coll alt de caixmir negre i va agafar una ampolla d’Amarone, per si a en Mikael Blomkvist li interessaven aquella mena de plaers. Però no va arribar més enllà del llindar de la porta. Es va estremir espantat.

Li havia semblat percebre un moviment, alguna cosa que havia passat d’una revolada, i nerviós va girar el cap en direcció a l’embarcador i al mar. Però no va veure res. El mateix paisatge solitari assotat per la tempesta que abans. I s’ho va treure del cap dient-se que havien estat imaginacions seves, un producte de l’estat de nervis en què es trobava. O com a mínim ho va intentar. Després va sortir de l’habitació i va continuar per davant de l’enorme finestra cap al pis de dalt. Però aleshores el va assaltar un nou desassossec i es va tornar a girar, i aquella vegada realment va entreveure alguna cosa al fons del jardí, a tocar de la casa del veí, en Cedervall.

Allà fora, una figura es movia de pressa protegida pels arbres i, encara que en Frans només la va poder veure un instant, es va adonar que era un home corpulent amb una motxilla i roba fosca. L’home corria ajupit i alguna cosa en la seva manera de moure’s apuntava professionalitat, com si hagués corregut d’aquella manera moltes vegades, potser en una guerra llunyana. Hi havia una eficiència i una habilitat en els seus moviments que va fer que en Frans ho associés a una pel·lícula esfereïdora, i potser per això va tardar uns segons a treure’s el telèfon de la butxaca i intentar comprendre quin dels números de la llista de trucades era el dels policies que hi havia a fora.

No l’havia guardat a l’agenda de contactes, només els havia trucat perquè el número aparegués a la pantalleta, i ara no n’estava segur. Quin era el dels agents?

No ho sabia, i amb mans tremoloses en va provar un que li va semblar que era el correcte. Ningú no va respondre, no de seguida. Tres, quatre, cinc tons van sonar fins que una veu panteixant va dir:

-Aquí en Blom, què passa?

-He vist un home corrent entre els arbres, a tocar de la casa del veí. No sé on para ara. Però es podria estar acostant on sou vosaltres.

-D’acord, hi donarem un cop d’ull.

-Semblava... -va continuar en Frans.

-Què?

-No ho sé, afanyeu-vos.