Investigació i contenció. L'editorial d'Antoni Bassas
Em sembla que els que estàvem veient en directe la roda de premsa del fiscal francès no oblidarem mai el moment en què va afirmar: “Es pot entendre la seva voluntat de destruir l’avió”. Esfereïdor.
El trencaclosques del perquè acabava de col·locar una peça gairebé definitiva. A l’instant, moltes altres peces van ser més fàcils i doloroses de col·locar: quina ironia que les mesures de seguretat post-11-S fossin les responsables que el pilot no pogués tornar a entrar a la cabina. En el fons, quin consol és poder afirmar, ara també, després del que ha passat, que les màquines de volar són cada cop més segures, i que aquí estem parlant d’un tràgic factor humà, d’un, probablement, criminal factor humà. Què porta una persona a matar-se i endur-se amb ell la vida de 149 persones més? Absurd.
Avui, l’ARA continua oferint-los pàgines que valen molt la pena. Com l’entrevista al director del servei de psiquiatria de Sant Pau, que comença afirmant que “habitualment, els actes delictius és més freqüent que els cometin persones sense malalties mentals que no al revés”.
O l’excel·lent crònica d’Isaac Lluch des del poble on vivia el copilot, on ha trobat veïns “confusos, perplexos, absolutament consternats”, perquè un noi de 28 anys “normal, gens protagonista, divertit i tranquil” va ser assenyalat amb el dit pel fiscal de Marsella. Un noi que, segons publica avui el ‘Diari de Tarragona’, va entrenar-se al cel de Reus.
Per què el pilot no va poder entrar a la cabina? Es podia quedar sol el copilot al comandament? La resta de la tripulació pot contactar amb l’exterior? És possible controlar un avió de manera remota? Són preguntes que ens fem aquest matí i tenen resposta. Evitable?
Pregunta: el noi va tenir problemes psicològics durant la seva etapa de formació? Algunes fonts ho apunten? I què en va fer Lufthansa, que ahir afirmava que era totalment inimaginable?
Ahir, el fiscal francès va ser molt clar. Tant, que els governs espanyol i alemany van reaccionar a les seves revelacions.
I, amb tot, la comissió que investiga les 150 morts encara no ha arribat a les conclusions definitives, lògicament. Encara no estan col·locades totes les peces. Encara caben algunes altres preguntes: per què el copilot no va estavellar l’avió immediatament després de quedar-se sol, en comptes d’allargar-ho deu minuts? Esperem la versió definitiva abans de donar per fet que ja ho sabem tot. Mentre revisem protocols de seguretat aèria i establim responsabilitats, no oblidem el dolor de les famílies, que ahir es van acomiadar del seus als Alps.
Aquesta setmana hem respirat una barreja d’estupefacció, dolor, contenció, solidaritat humana i política. Per desgràcia, i com passa sovint, hem hagut de pagar un peatge insuportable.
