Quan ballar és una manera de reivindicar una identitat

Cap d’esportsEl 1599, a Cartagena de Indias, centenars d’esclaus africans van revoltar-se contra els espanyols. Benkos Biohó, un jove esclau nascut a l’actual Guinea Bissau, era el líder d’aquells africans que van convertir-se en cimarrones, fugitius que van crear un nucli habitat des d’on resistien als atacs de les tropes espanyoles: Palenque de San Basilio. Després d’anys de lluites, les autoritats espanyoles van acabar firmant un tractat de pau amb els esclaus, respectant la seva llibertat.

Palenque de San Basilio, el primer poble lliure fundat per esclaus a Amèrica, encara és habitat avui per descendents d’esclaus que parlen una llengua pròpia, derivada del portuguès antic. Palenque és el gran símbol de resistència dels més de quatre milions d’afrocolombians, el 10% de la població de Colòmbia, una comunitat que ara pot presumir de tenir representants al Barça -Yerry Mina-, l’Espanyol -Carlos Sánchez- i el Girona -Johan Mojica-. Ja des d’Efraín Sánchez, un porter de Barranquilla que va defensar la porteria colombiana dels anys 40 als 60, els jugadors negres han tingut pes a la selecció, amb homes com el Palomo Usuriaga o Freddy Rincón. “L’esport s’ha convertit en una sortida natural per als afrocolombians, que encara avui tenen menys oportunitats tot i que l’esclavitud es va prohibir al segleXIX i segons la Constitució dels anys 40 el racisme està penalitzat”, diu el periodista Alberto Salcedo Ramos, autor d’una biografia del boxejador Kid Pambelé, el primer colombià que va ser campió del món. Un afrocolombià que va acabar sent víctima de l’alcohol. “En pocs anys, Pambelé va ser campió del món i García Márquez va guanyar el Nobel. I els colombians vam pensar que podíem ser importants al món”, explica, però “queda molta feina per fer”, afegeix, queixant-se del racisme, ja que encara avui cap negre ha arribat a ser president, líder d’un partit polític o cap de tribunals. El 2012 el polític conservador Fernando Antonio Delgado deia que els negres de Colòmbia eren “un càncer”.

L’antropòleg Jacques Gilard, mort fa uns anys després d’una vida dedicada a estudiar els afroamericans, explicava que “Cartagena de Indias va ser el gran port d’entrada d’esclaus africans a Amèrica, especialment d’origen bantu i sudanesos”. “Els espanyols els barrejaven perquè perdessin la seva identitat, i en va néixer una de nova que barrejava els records de les seves religions amb el cristianisme”, explica. I un dels aspectes clau d’aquesta nova identitat és la dansa. Els balls. “Molts veuen aquests joves ballant i fan broma. Quan és un acte d’identitat. Durant segles els van prohibir ballar determinats balls i, especialment, de determinades maneres. Ballar és demostrar qui són”, diu Salcedo Ramos, que admet que la major part de futbolistes no fan aquesta reflexió, senzillament ballen. “No es tracta de saber per quina raó ho fas, es tracta que dins de la cultura llatinoamericana, la dansa és reafirmació. És identitat”, defensa el colombià, i afegeix que manté “un nexe amb l’Àfrica”, com deia Gilard, recordant que al famós carnaval de Barranquilla, una de les disfresses centrals és la de “ congo ”.

“La negritud forma part de la riquesa del nostre país, encara que molts no ho entenguin”, escrivia un jove periodista anomenat Gabriel García Márquez als anys 50, quan passava hores a la llibreria Mundo, propietat del berguedà Ramon Vinyes i Cluet. I aquesta negritud ha anat guanyant pes malgrat els diferents conflictes de Colòmbia. Avui en dia, els jugadors del Barça, l’Espanyol o el Girona, tots ells nascuts a zones relativament a prop del mar, on es concentren la major part d’afrocolombians, ballen ritmes sense ser conscients que cada dansa per celebrar un gol és donar continuïtat a una manera de viure. Aquest 2017 la directora del ballet de Colòmbia, Sonia Osorio, va incorporar al programa, tradicionalment marcat per les danses de l’interior andí del país, els balls afrocolombians de les zones de la costa. “Aquestes danses formen part de la identitat colombiana, i com a dona em sento més lliure i moderna amb aquests ritmes”, deia Osorio. María Teresa García Schlegel, antropòloga que va col·laborar amb Osorio, va recordar que “el ball no transforma la societat, però és una via per escapar-se dels problemes”. “El ball és un reflex de què és Colòmbia: un país divers en què les persones que han sigut excloses aconsegueixen, amb una manifestació cultural popular, tenir un espai”, afegeix. La dansa i l’esport han obert portes a comunitats que les tenien tancades.