Ballbè i la noia que cau
Una vegada més algú ha denunciat la cultura del ha! ha! ha! que domina impunement la nostra cultura. Tot és barrila i frivolitat. I ja n'hi ha prou. Engegues el televisor i en lloc d'un debat amb professors universitaris et fan Polònia (aquest programa satíric és un dels problemes més greus que tenim, ens desprestigia arreu del món: en els congressos internacionals els convidats estrangers eviten entaular conversa amb els catalans).
A Núvol , el crític Joan M. Minguet retreu a Bibiana Ballbè (ell escriu Ballbé contra vent i marea) haver-se convertit en símptoma d'aquesta cultura de la riota. A Minguet no se li ha posat bé que l'hagin contractada com a col·laboradora del Centre d'Arts Santa Mònica per "indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora". Per a ell sols hi ha una manera de transmetre la cultura: "necessita de les paraules i de les imatges, i de molt de temps per a gestionar-ne la seva creació, la seva difusió i la seva assimilació". Una mica per osmosi, com si diguéssim. O per avorriment i desesperació. La cultura s'ha d'assimilar com l'aigua d'una lavativa: pacientment, amb resignació, i adoptant una postura que ho faciliti.
Minguet diu que no coneix Ballbè i que no hi té res en contra. Li arriba a tenir tírria i l'espera a la porta de casa amb una barra de ferro. Com que no la coneix, li recomano un invent de Ballbè prou innovador. A La tribu de Catalunya Ràdio porta un entrevistat que ha trobat a l'atzar pel carrer, li fa un retrat a partir de l'aspecte i després ho contrasta. L'altre dia va entrevistar una noia que cau. Té aquesta raresa: cau dels llocs alts, sense proposar-s'ho. Potser Ballbè podria aconseguir que a Santa Mònica contractessin la noia aquesta, que caigués matí i tarda, una vegada i una altra. Segur que Perejaume l'aprofita per a alguna de les seves instal·lacions.
