El pitjor final en un any per oblidar del Barça (1-1)

BarcelonaL’any 2020 tenia una última sorpresa desagradable amagada. L’any sense espectadors, diners ni títols, l’any dels tres entrenadors, del burofax, el Barçagate i la derrota de Lisboa, va acabar amb un empat contra l’Eibar. L’equip basc va puntuar per primer cop a l’estadi, despullant les vergonyes d’un equip que sense Messi va fer un nou pas endarrere. Ni l’handbol va poder alegrar el dia dels barcelonistes, per tancar l’any.

El Barça va semblar assumir que tot aniria malament, contra els bascos. Va semblar acceptar que en aquesta ruleta russa en què s’ha convertit el 2020 sortiria creu. A Valladolid, amb el nou sistema tàctic de tres centrals, va sortir cara. Però el mateix sistema, contra l’Eibar, va convertir-se en un malson que va obligar Koeman a desfer la seva aposta tàctica al descans, quan va fer entrar Ousmane Dembélé per un Dest desaparegut. Però els seus futbolistes semblaven haver-se entregat a un destí tràgic, fallant penals, cometent errades i caient al parany d’un Eibar tan modest com valent. El futbol encara permet que equips modestos plantin cara a gegants, tot i que sigui un gegant amb els peus de fang. Un Barça que tanca l’any 2020 de la pitjor manera, i entra a aquesta terra incògnita en què s’ha convertit el 2021 sense saber si hi trobarà solucions, o seguirà caient a un infern que sembla no tenir fons.

A un Barça on totes les mirades segueixen pendents de cada gest de Messi, els seus companys van semblar voler donar-li la raó demostrant que el Barça, efectivament, ara mateix està malament. El Barça veu com de mica en mica s’allunya de les primeres posicions en un navegar sense rumb desesperant. Incapaç de ser estable, es deixa dur pel corrent, barrejant bons partits amb actuacions impròpies d’un equip que vol jugar la pròxima temporada a la Champions. Sense Messi, el partit contra l’Eibar era una oportunitat perquè jugadors de talent ocupessin l’espai al centre de l’escenari de què sol gaudir l’argentí, però Griezmann va patir de nou pànic escènic. El francès ni va exigir xutar el penal de la primera part, i Koeman el va acabar enviant a la banqueta a la segona part, fent espai a Coutinho, que va acabar lesionat el partit; com si fos víctima d'una maledicció que no li permet triomfar al Barça.

Messi, abrigat per protegir-se del vent, s’anava fent més petit, amagant-se dins de l’anorac a mesura que l’espectacle que veia davant seu es tornava, per moments, massa fluix. Koeman havia donat una oportunitat a Junior Firpo per la banda de Jordi Alba, i l’exjugador del Betis va atacar prou bé. En canvi, Pjanic no va acabar de rutllar al costat de De Jong, i va acabar sacrificat perquè després dels torrons, aquell Barça que havia aixecat el vol a Valladolid va tornar al fang, trobant-se superat tàcticament per un Eibar que no s’espanta ni davant de gegants. L’equip basc, imaginant que Koeman insistiria en la defensa de tres centrals que havia funcionat tan bé al José Zorrilla, va deixar un sol davanter en punta, carregant el mig del camp per treure sentit al sistema del tècnic holandès. Superat i sorprès, el Barça va anar ensopint-se, entre mirades de frustració dels jugadors. I malgrat tot, la feina s’hauria pogut enllestir abans del descans, ja que Araujo va forçar un penal ja de sortida que Braithwaite va enviar fora. Però el danès va quedar-se amb un pam de nas. I per partida doble: primer, fallant el penal i, després, marcant un gol després d’una bona cursa de Junior Firpo que no va pujar al marcador, ja que el VAR va descobrir un fora de joc per pocs centímetres.

Un punt i gràcies

A la segona part, ja amb Dembélé per intentar revolucionar-ho tot, l’Eibar va seguir fent la guitza amb atacs intel·ligents i una defensa solidària, i va marcar el 0-1 aprofitant una errada molt greu d’Araujo. L’uruguaià, cada cop més consolidat, estava signant una bona actuació, però li va donar la pilota a Kike en el pitjor moment. I el davanter murcià, un obrer del futbol, va batre Ter Stegen. La reacció blaugrana arribaria gràcies a l’únic jugador que, segurament, no es deixa portar pel fatalisme, ja que sempre va a la seva. Després d’una nova centrada de Firpo, Dembélé va creuar la pilota amb encert, i va obrir una escletxa a l’esperança. Koeman, que va insistir amb Trincao i Coutinho, i més tard amb un Busquets cada cop més suplent, s’ho mirava amb cara de pocs amics, conscient que, de nou, no aconseguia trobar la manera de modificar el destí del partit, per donar un final feliç a un malson.

Però el domini del Barça era fictici. Ni contra un dels equips modestos de Primera el Barça va saber tancar un any per oblidar amb un triomf, malgrat una bona ocasió de Trincao just al final. Com si, d’alguna manera, l’equip volgués advertir els aficionats que amb el canvi d’any no canviarà la sort d’una plantilla mal construïda; d’un Barça sense estabilitat i amb moltes preguntes encara sense resposta. La primera, saber si Messi voldrà seguir jugant en un equip que ja no espanta a ningú.