El nou Barça topa amb el Madrid de sempre (1-3)

BarcelonaEls joves futbolistes que van estrenar-se en un clàssic amb el Barça van aprendre una bona lliçó: no pots donar mai per mort el Madrid, encara que arribi jugant malament, encara que sembli contra les cordes. L’equip de Zinedine Zidane es va imposar al Camp Nou, un estadi d’on últimament sempre surt reforçat, després de tallar les ales a un Barça rejovenit amb l’ajuda de Martínez Munuera. Un cop l’àrbitre del matx va xiular un polèmic penal de Lenglet sobre Ramos, el Barça va perdre el control, exasperat amb l’àrbitre, però també incapaç trobar solucions quan més calia. Koeman, ambiciós amb la seva aposta pels joves, va trigar molt en fer els canvis. I el Madrid de sempre, el que no necessita jugar millor per endur-se els punts, va enviar al racó de pensar el nou Barça (1-3).

Koeman havia estat valent de sortida, però el seu Barça també va caure per culpa dels seus pecats, tot i que el tècnic neerlandès va atrinxerar-se darrere d’un discurs molt dur contra el VAR. Zidane, en canvi, va sortir de la seva petita crisi de resultats per la porta gran, traspassant els problemes a un Barça que ha sumat només 1 punt en les últimes tres jornades de Lliga. I tot, just abans del sempre complicat viatge al Piemont per enfrontar-se a la Juve.

El Barça no va fer mèrits per perdre, tal com el Madrid tampoc en va fer per guanyar en un clàssic entretingut fins que el VAR el va enfangar. Un partit alegre en part per les errades defensives de dos conjunts que segueixen lluny del nivell d’altres grans clubs europeus. Les genialitats de Messi i Benzema, en el fons, amaguen les mancances de dos projectes que viuen moments oposats. El Barça vol que bufin nous vents, però al final es va imposar la contrarevolució del Madrid de sempre contra un nou Barça amb cara de nen. Koeman, sense voler gaire la possessió, va preferir atacar amb espais, prioritzant el rendiment dels últims dies per davant del valor de mercat. Així, va deixar Griezmann a la banqueta i va apostar per un Pedri que no es va acabar de sentir a gust. Un Barça rejovenit amb un Dest brillant per la banda dreta per davant de Sergi Roberto, amb De Jong apagant-se amb el pas dels minuts i amb Ansu Fati fent de fals davanter centre per davant d’un Messi omnipresent. I la responsabilitat no li va pesar, al jove davanter. I això que el Reial Madrid va colpejar primer, amb una jugada en què Busquets va perdre la marca de Valverde, autor del 0-1. Una plantofada als morros d’un Barça que va reaccionar ràpid, amb una d’aquelles curses de Jordi Alba de tota la vida. Però per rematar la centrada, en lloc de Messi hi havia Ansu. Com si fos un joc de nens, el davanter va guanyar la posició a Ramos per batre Courtois i trencar el silenci del clàssic més trist, un partit en què els càntics eren enllaunats, en què les graderies eren murs de ciment silenciosos.

Els canvis arriben tard

Recuperat de l’ensurt del gol de Valverde, el Barça hauria pogut fer més gran la ferida d’un Madrid tou en defensa. Però Courtois va mantenir amb vida els seus companys amb les seves aturades davant d’un Messi endollat, que intentava fer de mestre dels seus joves companys sobre la gespa. I el Madrid, apel·lant al seu gen competitiu, es va sobreposar al fet de tenir Casemiro tot el partit amonestat i a les lesions de Nacho i Valverde. I ho va fer amb la col·laboració de l’àrbitre -que no va veure un possible penal de Casemiro sobre Messi- i amb l’ajuda del penal xiulat -amb la col·laboració del VAR- a Lenglet per agafar Ramos per la samarreta. Un gol que arribava just després de dues ocasions clares d’Ansu i Coutinho. És a dir, just en el pitjor moment, quan el Barça es creia superior. Un cop dels que l’equip, indignat amb l’àrbitre i el món, ja no es va aixecar. Els veterans ja no van tenir energia per reaccionar. I als joves els va faltar experiència.

Koeman també va semblar una mica perdut, perquè no va fer els primers canvis fins que faltaven 10 minuts, donant entrada a Griezmann, Dembélé i Trincao, que poca cosa van fer. El Barça es va acabar rendint, emprenyat amb el món, frustrat per haver perdut una oportunitat d’or per enterrar el passat i anar obrint un nou cicle de la mà de joves ambiciosos. I Modric va sentenciar i va deixar angoixat un Barça que no acaba d’arrencar.