Messi cobra factures pendents per animar el Barça a la Lliga

BarcelonaArribarà el dia en què el Barça caminarà sense Lionel Messi. Un dia que s’acosta, lentament. És llei de vida. Ho sap l’argentí, que volia marxar fa pocs mesos del Camp Nou. Ho sap Ronald Koeman, que l’ha deixat per primer cop a la banqueta contra el Betis. I ho saben jugadors com Antoine Griezmann, ofegats quan els toca carregar en solitari el pes de tota la pressió que ha aguantat durant més d’una dècada l’argentí. Però a l'espera d’aquest Barça sense Messi, l’equip encara el necessita. Tant és que estigui trist, enfadat o que no estigui en forma. Tant és que marqui menys gols o que no pressioni gaire els rivals. Messi, allunyat de la seva millor versió, segueix aportant molt més que un grapat de futbolistes. Jugant amb una mà lligada a l’esquena seguiria marcant diferències. La seva capacitat d’influir en els partits és tan gran que contra el Betis va tardar tres minuts a solucionar un partit que s’havia complicat sense ell a la primera part (5-2). Després d’escalfar al descans, va entrar i en una de les primeres jugades va endur-se dos defenses bètics i va fer una assistència a Griezmann sense tocar la pilota. Senzillament la va deixar passar, com si fos un toc diví.

Els pecats de Messi són mundans, com els que cometen tants jugadors, com per exemple Dembélé, que segueix sense defensar la seva banda i la converteix en una autopista per als rivals. Però les genialitats de l’argentí no les fa ningú més. És una qüestió de matemàtiques. Tot el que aporta Messi pesa més que el que pugui treure-li a l’equip. I com si la primera suplència a la Lliga en un any li hagués ferit l’orgull, l’argentí es va encarregar de decidir un partit que s’havia convertit en un parany perillós. De nou sense gaire punteria i tou en defensa, el Barça empatava contra el Betis al descans, jugant amb foc. Punxar hauria significat portar tot just 3 dels últims 15 punts i acomiadar-se de la Lliga ja abans de cantar les nadales. Calia guanyar com fos, i va ser Messi qui va il·luminar el camí, alliberant de pas també Antoine Griezmann, que havia topat contra un mur mental en la primera part. El francès, jugant pel mig, amb llibertat, on li agrada, va jugar un molt bon primer temps, però les dues ocasions que va tenir les va fallar. I quan Ansu Fati va forçar un penal, el veterà Claudio Bravo, amb qui havia compartit equip a la Reial Societat, li va aturar. Frustrat, barallat amb el món, Griezmann va marxar al descans imaginant que els titulars dirien que com a mínim Messi marca de penal, no com ell. Però va ser precisament l’argentí qui el va ajudar deixant-lo tot sol dins de l’àrea per marcar el 2-1 en els primers minuts de la segona part. Als jugadors, especialment a Messi, no se’ls hauria de valorar només pels gols.

Griezmann, sense sort

Koeman també es va salvar de ser lapidat a crítiques. Just abans d’una aturada de seleccions va deixar a la banqueta per primer cop Messi, que ja ha entès que els seus últims anys al Barça vindran acompanyats dels debats que han acompanyat els últims anys de carrera de tots els genis. La memòria és curta, i quan has acostumat tan bé la gent, molts no entenen que de sobte ja no marquis tres gols per partit. Sense ell, el Barça va seguir cometent els mateixos pecats dels últims dies, barrejant la falta de punteria amb greus errades defensives, especialment per la banda dreta, on Dembélé deixava Sergi Roberto sol contra dos dels catalans del Betis, Moreno i Tello. Un Barça amb dues cares, atrapat en un debat intern sobre com hauria de seguir creixent. Per moments, Koeman sembla un bon deixeble de Cruyff, amb un joc estètic, però de sobte se li posa cara de Van Gaal i cedeix la pilota a equips que saben cuidar-la, com el Betis.

Amb més punteria, el Barça hauria enllestit la feina sense Messi. Però Griezmann va desaprofitar els regals dels joves. Primer, una assistència d’esperó preciosa de Pedri. I després, el penal forçat per Ansu Fati. En canvi, Dembélé, sempre a contracorrent, sí que va batre Bravo amb un control deliciós i un xut violent des de la dreta. Un gol que semblava reforçar la decisió de Koeman de donar galons als francesos, però el Betis va empatar abans del descans. I el neerlandès va cridar a files Messi, que en pocs minuts va enllestir la feina, amb un nou gol de penal. Però aquest Barça encara té els peus de fang. I en el seu retorn a la Lliga Ter Stegen no va poder evitar que Loren Morón posés la por al cos dels blaugranes amb el 3-2 a falta de 15 minuts.

Però el destí del partit s’havia començat a escriure quan Messi s’havia tret la mascareta i s’havia posat la senyera de capità al braç. Xutant amb ràbia, va batre Bravo, el vell company d’armes que li porta mals records, ja que li va guanyar dues Copes d’Amèrica amb Xile des del punt de penal. Un gol per trencar la sequera de gols que no siguin de penal. Pedri encara va tenir temps per marcar el cinquè, seguint el camí obert per l’argentí, que segueix sent imprescindible. Arribarà el dia en què Messi serà un record del passat. Però serà un record meravellós.