La sobirania no es juga aquí
MOCIONS. Aquesta setmana, mentre el consell sobre els drets humans de l’ONU rebregava el concepte espanyol de democràcia plena, l’Ajuntament de Barcelona aprovava una moció de Manuel Valls en què demanava que Barcelona comparteixi amb Madrid el lideratge d’Espanya. El PSC i els comuns s’hi van afegir, i ERC, per causes que se m’escapen, va preferir abstenir-se que votar-hi en contra. Tampoc és novetat que el projecte de Valls, Colau i Collboni és que Barcelona rebi les engrunes que Madrid escup, i que comparteixi el dubtós honor de ser colíder i, per tant, còmplice d’una de les monarquies més desprestigiades del món, d’un Estat que es gasta una milionada a l’any per convèncer l’opinió pública mundial que és una democràcia, mentre la ultradreta reivindica un passat mai superat del tot i la judicatura exerceix el paper d’oposició bis al nou govern d’esquerres.
JUDICIS. Per sort, tant Madrid com el conjunt d’Espanya han ignorat l’ocurrència, que és implantejable perquè obligaria a canviar una inèrcia centrípeta secular, a més de l’atàvica desconfiança hispànica envers Catalunya. A més, aquesta setmana han passat coses molt grosses, i no només a nivell climàtic. El Tribunal Suprem ha decidit -¡abans d’estudiar el seu recurs!- que Quim Torra ha de plegar cautelaríssimament, perquè així ho ha dit un òrgan administratiu segrestat per la dreta més rància. És una manera molt descarada d’admetre que Torra està condemnat d’antuvi. I aquesta mateixa setmana la sala segona de l’Audiència Nacional, també controlada per la dreta, està sotmetent el major Trapero a un escarni públic només per cobrir el ridícul i la brutalitat de la Guàrdia Civil en la jornada de l’1 d’Octubre. Tot això és el que passa en aquesta monarquia bananera de jutges i clavegueres, mentre PSOE, Podem i els seus aliats intenten, encara sense èxit, demostrar que són capaços de girar full.
ESTRATÈGIES. Amb aquestes decisions arbitràries la judicatura mata tres pardals d’un tret: escarmenta la dissidència (és a dir, l’independentisme català), afebleix el discurs de la desjudicialització del govern de Sánchez, i posa el govern sobiranista català davant d’un atzucac. Mentre JxCat exigeix que el Parlament desobeeixi el Suprem (“Sobirania o rendició”, ha proclamat Laura Borràs), per posar el govern Sánchez davant la inevitabilitat del conflicte, ERC vol defugir la gesticulació, en part perquè detecta que la seva gent està farta d’un postureig rere el qual no hi ha la força ni la voluntat real de desobeir; i en part, també, perquè Roger Torrent no vol immolar-se per defensar un president que igualment té els dies comptats. ¿Hi podria haver un acord perquè Torra renunciés a l’escó i es mantingués com a president (opció legal, segons els experts)? És difícil, vista la disparitat en les estratègies dels dos partits que formen el govern.
El pitjor de tot és que aquesta absurda situació pot dinamitar la minsa agenda gestora de govern, incloent-hi els pressupostos i un decret d’urgència per ajudar els afectats dels recents aiguats, pendents de si les pròximes votacions del Parlament són impugnades o no. La decisió de la JEC sobre Quim Torra és intolerable, però no sé si el govern català es pot permetre el luxe de tirar el barret al foc en nom d’una sobirania que per desgràcia és irreal, i d’una desobediència estèril. I just quan el CEO diu que més del 60% dels ciutadans consideren que la Generalitat no és capaç de resoldre els problemes del país. Potser que entre tots decideixin quina batalla és la que toca, i quan i on s’ha de lliurar.
