Barcelona enllà

BADALONA. Dolors Sabater i Ada Colau provenen del món associatiu i de l’activisme de carrer. Però, com deia el clàssic, si voleu saber com és un home (o una dona), feu-li tastar el poder. Ahir Sabater va renunciar a l’alcaldia de Badalona per cedir-la a un candidat que ha obtingut molts menys vots que ella, però que estava disposat a ressuscitar García Albiol. Mentrestant, a Barcelona, Ada Colau ha accedit a l’alcaldia amb els vots del PSC i de Ciutadans, tot i admetre que el seu projecte de ciutat tenia més coincidències amb el de la llista guanyadora -és a dir, ERC-. Amb aquesta maniobra, dona aire a la política de trinxera i de cordó sanitari que el PSOE està imposant sense miraments, i rescata de la mort política un Manuel Valls que podrà justificar les generoses donacions que va rebre. Tot això ha passat davant la mirada de Joaquim Forn, que va sortir de la presó per recordar a tothom fins a quin punt vivim en una situació d’indignitat.

Encara és d’hora per saber si a Colau la jugada li haurà sortit a compte. De moment es manté com l’única autèntica figura política dels comuns, que estan en retrocés a tot Catalunya; i fins i tot de Podem, que ha perdut Madrid i no ha resolt els seus problemes interns. Si no fos per Colau, estaríem davant d’una versió envellida d’ICV, l’eterna crossa del socialisme. L’alcaldessa no només haurà d’intentar governar amb una majoria condicionada per la casta ; també se li reclamarà que lideri un partit a la deriva. I Barcelona? Barcelona anirà fent, més o menys. Com sempre

PONTS. Per tenir èxit com a alcaldessa i com a líder dels comuns, Colau necessita imperiosament no deixar-se segrestar pel PSC. Sobretot quan arribi la sentència del Procés i quan la política catalana surti de la hivernació. I això Colau no ho pot fer sense parlar amb ERC. Els republicans tenen davant seu dues opcions. La primera, fer una oposició dura, erosionar el nou equip de govern municipal, arraconar els comuns cap al bloc del 155 amb l’esperança de captar una part dels seus votants. La segona, mantenir un fil de diàleg amb Colau, però fent-li pagar el preu més alt possible, tant en la política municipal com fora d’ella (a la tardor el vicepresident Pere Aragonès intentarà, un cop més, portar uns pressupostos al Parlament). Hi ha encara una tercera variable, que és el capteniment d’ERC a Madrid, on Gabriel Rufián, seguint l’herència de Tardà, es mostra procliu a mantenir un fil de contacte amb el PSOE i amb Podem, pel que pugui ser.

ESTRATÈGIA. És comprensible el disgust d’Ernest Maragall, però ERC ha de recordar que ha guanyat les eleccions municipals. Té més regidors que ningú i alcaldies importantíssimes com Tarragona, Lleida, Manresa o Vilanova i la Geltrú. És un capital electoral que ha d’administrar bé, i l’ha de fer compatible amb una estratègia nacional creïble. La qüestió és que, ara com ara, és difícil saber quins plans té ERC, per a ella mateixa i per al país. ¿Se sent còmoda amb la contundent promesa - ho tornarem a fer - de Jordi Cuixart? ¿Creu que la sentència ha de ser un moment disruptiu, o prefereix la via lenta d’acumulació de pes electoral? ¿Pensa compartir la seva estratègia -sigui quina sigui- amb la resta de forces independentistes? Aquesta pregunta també s’ha de dirigir a Carles Puigdemont i JxCat. Quim Torra ha fet seu el discurs de Cuixart, però l’acció del seu govern -seu, i d’ERC- el desmenteix. És temps de reflexió i, si pot ser, d’estratègies compartides.