Barcelona, maleta, terrassa i...

Les caricatures acostumen a ser cruels quan realcen els aspectes menys estètics de les faccions d’una cara. Tanmateix, descriuen una realitat. Amb els pobles passa una cosa semblant. Potser a causa de rivalitats històriques entre municipis veïns, és fàcil trobar dites negatives sobre la manera de ser o de fer de la gent de tal poble o tal altre. En el meu cas personal, al Baix Camp és coneguda la dita “Riudoms, sac, podall (o senalla) i bona lluna”, que vindria a indicar que en la societat agrària de la qual venim hi havia riudomencs que, de nit, eren amics de la propietat aliena. Asseguro, perquè ho conec, que el municipi no es mereix actualment aquesta diguem-ne fama, i si mai se la va merèixer segur que descansava en casos puntuals i no representatius.

Doncs en aquest mateix sentit, en els darrers anys la meva ciutat d’adopció, Barcelona, està fent mèrits per associar-se a alguna dita que reculli allò que no hi acaba de funcionar. Mira que sempre he pensat que era un privilegi per als barcelonins, per als catalans i per als visitants ocasionals que la ciutat aglutini tants actius extraordinaris: el seu urbanisme, el patrimoni arquitectònic, l’oferta musical, els museus, els restaurants, el mar, el clima, l’obertura mental dels ciutadans, l’oferta educativa, l’activitat investigadora, el teatre, la capitalitat política, etcètera. No obstant, despunten en l’horitzó alguns símptomes que amenacen tanta excel·lència. I no són puntuals, sinó que fan cara de convertir-se en estructurals, poden malmetre la imatge de la ciutat i ja estan perjudicant els barcelonins. En citaré quatre.

El primer és la saturació turística. ¿La capital catalana ha de ser eminentment turística? ¿Volem ser Venècia? ¿O ha de ser una ciutat amb turisme? Els 8 milions de visitants anuals amb més de 20 milions de pernoctacions (no sabem quantes d’Airbnb en deuen faltar) demostren que és atractiva, però volum i dinàmica fan pensar que és com un tren embalat amb poc control de frens. La probabilitat de morir d’èxit és molt alta i té conseqüències sobre els residents: barris ocupats, platges saturades, carrers amb monocultiu d’oferta per a turistes, invasió de turistes en mercats municipals, soroll a les cases amb pisos llogats... Tot això es pot observar als punts de més atracció, que són prou coneguts. És la invasió que poden percebre els que s’hi mouen per treballar (no parlo de passejar, que això s’ha acabat en alguns llocs, perquè l’estrany ets tu). D’una manera general, la situació ens la il·lustra veure tanta i tanta gent (turistes) amb maletes.

El segon és el mal ús de l’espai públic, que com el seu nom indica hauria de ser de tots. Doncs estem instal·lats en una dinàmica en què s’està girant la truita. Les voreres no són només per als vianants, sinó que es fan servir per anar amb bicicleta i per aparcar-hi motos, de manera que es van fent estretes i perilloses. Per acabar-ho d’adobar, també es fan estretes per l’omnipresència de terrasses de bars. On jo visc, en menys de cent metres lineals n’hi ha sis: tres en una banda de vorera, una a l’altra banda i dues a la plaça. Sorprenentment alguna d’aquestes terrasses té més amplada que la vorera que queda lliure per als vianants. Com que el fenomen és general a tota la ciutat i va in crescendo, la terrassa fa mèrits per incorporar-se com a element característic en una dita futura sobre la ciutat.

El tercer és el funcionament dels serveis públics de transport. Si no és una vaga d’autobusos és una vaga de metro o de Renfe i un aeroport caòtic cada dos per tres. Si no, els taxis. Francament, si amb aquests serveis monopolístics tan deficients els turistes segueixen venint és que la ciutat realment té molt de ganxo. Però, a diferència de les males experiències dels turistes, els residents patim algun desori d’aquest tipus un dia sí l’altre també. Això per no citar casos de dubtosa gestió de diners, com ara a la plaça de les Glòries, crònicament de panxa enlaire, ara construint-la, ara enderrocant-la, ara tornant-la a construir, ara aturant les obres, ara redissenyant-la, tot això amb milions d’euros enterrats i provocant col·lapses inacabables. Tot un paradigma de com no s’han de fer les coses i tot un exponent de la baixa qualitat del sistema de retre comptes de la nostra societat.

Barcelona té appeal, potser massa i tot, i per això necessita definir quin model de ciutat vol ser, però també necessita ordre. Altrament fa mèrits per afegir a la dita que s’està coent que la ciutat és xauxa, una invitació a fer que els residents ens rebel·lem o toquem el dos.