La Barcelona de postguerra: Franco castigava i la prostitució es triplicava

BarcelonaEl mateix any que va acabar la Guerra Civil obria el California a la Diagonal. El seguirien molts més locals: El Cortijo (1940), Rosaleda (1940), Cactos (1940), Copacabana (1947), Jardines Casablanca (1947)... que oferien luxe i glamur als que no havien perdut el patrimoni durant la Guerra Civil o s’havien enriquit extraordinàriament amb l’estraperlo o acostant-se al poder franquista. Allà sonava el jazz, el swing i el fox i les veus de grans estrelles internacionals com Josephine Baker o Lucienne Boyer. En canvi, caminar pel Barri Xino als anys quaranta podia ser desolador. Els carrers a l’entorn de la Rambla es van omplir de mercats ambulants i d’una prostitució clandestina que va augmentar de forma exponencial. Tots aquests contrastos, l’afany per divertir-se i la doble moral de Barcelona de la postguerra, els explica Paco Villar al llibre Cuando la riqueza se codeaba con el hambre. Vida nocturna en la Barcelona de la posguerra(1939-1952), que ha editat l’Ajuntament de Barcelona.

Més de 50.000 dones dedicades a la prostitució

La ciutat es va veure immersa en allò que les autoritats franquistes van denominar una cruzada moral y religiosa que va afectar totes les activitats i sectors socials. Paral·lelament la prostitució va tenir una eclosió brutal. Vídues, separades, esposes amb els marits a la presó o en camps de concentració, menors d’edat... dones en situacions desesperades, segons explica Villar al llibre, es van veure abocades a vendre's. Segons dades del Patronato de la Mujer, una institució franquista que tenia com a objectiu apartar les dones del "vici" i educar-les segons la doctrina catòlica, si al 1943 hi havia 101 mueblés i 120 cases de prostitució censades, dos anys després s’arribava ja a 383 i es quantificava en 50.000 les dones que s’hi dedicaven. Hi havia locals molt sòrdids, amb habitacions de colors llampants on es rifaven dones a deu cèntims el número. Era el cas de l’As de Oros. El seu propietari encarnava força bé aquesta doble moral: destinava part dels beneficis a un asili de monges d’un poble de la província de Múrcia.

Villar explica un munt d’anècdotes i descriu un Barri Xino que va perdre alguns dels seus locals més emblemàtics. Sales mítiques com l’Excelsior i La Criolla que abans de la Guerra Civil atreien el turisme internacional amb els seus balls transgressors, es van anar desdibuixant. La Criolla va desaparèixer sota les bombes. D’altres van sobreviure, com El Trink-Halle, però amb un nom nou, Covadonga, perquè el govern franquista obligava a espanyolitzar els cartells. El Cabaret Hollywood va passar a dir-se Sala de Fiestas Casablanca. En canvi, el London Bar va preferir ocultar el cartell abans d’acatar les ordres. "La majoria dels que van obrir en aquesta època van tenir una vida efímera, a excepció del bar Pastís i el Kentucky", explica Villar. Un altre supervivent de la postguerra va ser el Bar Edén, que va ser punt de reunió dels músics, ballarins i boxejadors. Allà, i gràcies a la gramola, es va poder escoltar per primera vegada i públicament la trompeta de Louis Armstrong.

Adinerats i clandestins

El jazz també s’escoltava en altres racons de Barcelona. Als locals de la Diagonal i també a la sala de festes per excel·lència de la postguerra, al número 14 de la plaça Catalunya i fundada per Lluís Rigat. Allà s’hi celebraven tot tipus de festes. Perquè a la seva adinerada clientela no li manqués res, hi havia servei de perruqueria i manicura. Molts locals destinats a una clientela molt adinerada es van llançar a una carrera desenfrenada per atraure als artistes internacionals més coneguts i amb més prestigi als anys quaranta. Tot plegat contrastava amb els locals del Xino, on els transformistes sobrevivien com podien. Els homes que es vestien de dona ho tenien molt magre amb el franquisme. El Sindicat Provincial dels Espectacles els va denominar, per evitar la censura, “artistes masculins coreogràfics”. Es va intentar, sense èxit, prohibir les seves actuacions al cinema. Els artistes van vèncer les prohibicions i van continuar actuant: les ganes de divertir-se van poder amb la grisor del règim.