Bartolomé Bermejo, un ‘blockbuster’ del s. XV al MNAC

BarcelonaLa paraula blockbuster deu ser un malson recurrent dels directors de museu: ¿val la pena fer una gran inversió per exposar una patum que és com un bolet per atraure més públic? “Les exposicions blockbuster tenen els dies comptats”, deia ahir el director del Museu del Prado, Miguel Falomir, al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), amb motiu de la presentació de l’exposició dedicada a Bartolomé Bermejo, considerat el pintor més important de la Corona d’Aragó del seu temps. Després de l’èxit que la mostra va tenir al Prado -110.000 visitants, venda imparable de catàlegs, reacció entusiasta dels mitjans-, sembla que Falomir i el director del MNAC, Pepe Serra, han trobat una nova fórmula d’èxit amb la qual es mantenen fidels a les seves col·leccions: els blockbuster km 0.

Per al Prado l’exposició de Bartolomé de Cárdenas, dit Bermejo (Còrdova, c. 1440 - Barcelona, c.1501), va significar endinsar-se en un terreny desconegut: “No havíem fet mai una exposició monogràfica d’un artista hispà del segle XV”, explicava Falomir, mentre que Pepe Serra, que assegura que tots els museus són “contemporanis”, el comparava amb Andy Warhol pel seu caràcter trencador respecte al seu temps. Tot i el moment polític excepcional, el Prado i el MNAC s’agraden i l’any que ve tornaran a col·laborar amb una exposició sobre la Capella Herrera, una joia barroca d’Annibale Carracci dividida entre els dos museus.

Un artista virtuós i innovador

Entre Miguel Falomir i Pepe Serra, el comissari de la mostra, el professor de la Universitat de Girona Joan Molina, detallava per què Bermejo és un pintor excepcional: “És un dels pintors amb un nivell tècnic més excepcional en l’àmbit europeu, i port competir amb altres com Rogier van der Weyden, Hans Memling i Hugo van der Goes, i italians com Piero della Francesca i Sandro Botticelli. Va dominar la tècnica de l’oli i va fer-ho d’una manera molt personal”. A més de ser un virtuós, Bermejo va fer noves interpretacions convencionals: “Va ser un pintor molt heterodox en la temàtica religiosa i va metamorfosejar temàtiques tradicionals”. Com a detall curiós, va representar el sexe de Crist en algunes escenes d’un retaule conservat al MNAC dedicat a la seva vida. Finalment, Molina va posar de relleu la personalitat “abassegadora” de Bermejo, que era un jueu convers, i la seva trajectòria nòmada. I el seu caràcter genial va fer que anés a contracorrent de la resta de pintors: “Va anar a l’inrevés dels altres. Mentre que l’obra més avançada de molts és la primera, la de Bermejo és l’última, la Pietat Desplà. No s’estancava, sinó que progressava”. Tot i així, com diu Molina, el final de la seva vida no va ser “gloriós”, sinó “trist, difícil i problemàtic”.

N’hi ha prou amb tres obres de la vintena de Bermejo exposades -gairebé tota la seva obra conservada-, algunes de les quals provenen de museus internacionals, per pelegrinar al MNAC: a més de la Pietat Desplà -que va sortir excepcionalment de la catedral de Barcelona per anar al Prado, el MNAC i, més endavant, a l’estiu, a la versió reduïda de la mostra a la National Gallery de Londres- hi ha la primera obra documentada del pintor, un Sant Miquel triomfant sobre el dimoni amb el donant Antoni Joan, que ja revela la seva capacitat per reproduir les textures dels teixits, els reflexos del metall i el seu interès per l’orfebreria i la representació fidel de la vegetació. Aquest últim tret el va portar a l’extrem a la Pietat Desplà, on es van catalogar una setantena d’espècies vegetals i animals diferents quan es va restaurar fa pocs anys. També hi ha el Tríptic de la Mare de Déu de Montserrat, de la catedral de Nostra Senyora de l’Assumpció d’Acqui Terme (Itàlia). Aquí Bermejo va pintar una escena marítima al fons en comptes de la muntanya habitual per accentuar la relació del quadre amb el donant, el comerciant i corsari Francesco della Chiesa.

La vida de Bartolomé Bermejo és molt poc coneguda. De fet, se sap que era cordovès per una inscripció que hi ha al marc de la Pietat Desplà. En el terreny professional, els pintors llavors no tenien llibertat de moviment perquè havien de pertànyer a corporacions gremials, i Bermejo es va haver d’associar amb altres companys de professió de menys nivell per poder treballar a l’Aragó i València, com en el cas del Retaule de la Mare de Déu de la Misericòrdia per a l’església de Santa Maria del Pilar de Saragossa, realitzat amb Martín Bernat, i el mateix Tríptic de la Mare de Déu de Montserrat, fet amb el taller dels valencians Osona. Malauradament, una altra gran obra de Bermejo, Santo Domingo de Silos entronitzat com a bisbe, no va poder sortir del Prado per qüestions de conservació.

El talent de Bartolomé Bermejo torna a cridar l’atenció a la Flagel·lació de Santa Engràcia, on va recollir detalls del món nassarita en alguns personatges i va donar un aire bufonesc al botxí. Un altre detall que revela que devia ser un artista excepcional és que quan va treballar a la catedral de Saragossa va fer-ho en una cambra tancada, i no amb els altres pintors. Tot i així, el seu llegat va caure en l’oblit durant segles i va tornar a ressorgir entre finals del segle XIX i les primeres dècades del segle XX, quan es van fer una còpia i dues falsificacions, que Josep Gudiol no va detectar, que tanquen el recorregut. Bartolomé Bermejo ha costat al MNAC 350.000 euros i estarà oberta fins al 19 de maig. La mostra compta amb el patrocini de la Fundació Banc Sabadell, que també va finançar la restauració de la Pietat Desplà.

Quatre Bermejos

que no són al MNAC

Bartolomé Bermejo arriba a Barcelona amb una altra absència destacada, a més de Santo Domingo de Silos entronitzat com a bisbe : el comissari de la mostra, Joan Molina, va declinar respondre per què no s’exposen al MNAC tres taules del retaule de Santa Engràcia exposats al Museu Parroquial de Daroca (Saragossa), Empresonament de Santa Engràcia, Crucifixió i el bancal amb sant Onofre, sant Pere de Mezonzo, Resurrecció, sant Brauli i santa Caterina de Siena. Podria ser per qüestions de conservació o un efecte col·lateral de la batalla oberta entre Catalunya i l’Aragó pel litigi per l’art sacre i el de Sixena.

Hi ha un altre Bermejo que no és a la mostra per una qüestió polèmica: Sant Antoni Abat es troba entre les obres que les hereves de l’empresari Julio Muñoz Ramonet es neguen a tornar a l’Ajuntament de Barcelona. La pintura apareix reproduïda en un catàleg de la mostra en blanc i negre i Muñoz Ramonet la va rebre de la col·lecció de Ròmul Bosch i Catarineu. Estudiant la imatge, els experts consideren que Bermejo es va fer càrrec dels elements més destacats, com el rostre del sant, i va deixar els secundaris en mans dels membres del seu taller.