Irritació i convicció. L'editorial d'Antoni Bassas
Ahir vaig assistir al lliurament a les insígnies de la Fundació Catalunya-Estat en un acte a l’Ateneu Barcelonès. Agraeixo a la Fundació que em permetessin compartir la distinció amb personalitats com Víctor Grífols, Jordi Basté, l’abat de Montserrat, Montserrat Carulla, Jordi Savall o Joan Vall Clara.
En els discursos dels premiats hi va sovintejar una barreja de convicció i d’irritació. Convicció que quan 2,3 milions de catalans van anar les urnes convocats pel Govern a contestar si volien que Catalunya esdevingui un estat independent, van protagonitzar un exercici de majoria d’edat històrica, de democràtica recerca d’un lloc al món, de recerca de la felicitat, que deien els pares fundadors americans, i ho feien perquè havien arribat a la conclusió simultània i col·lectiva que ja no és possible viure dignament en l’hostilitat permanent de l’Estat. La convicció és que aquesta mutació de la psicologia col·lectiva és aquí per quedar-se.
La irritació era amb els partits. Sobretot amb Convergència i Esquerra, per tres mesos de càlcul partidista desconcertant. No perquè sorprengui que els partits calculin, però sí que sorprèn fins a la decepció que posin, a aquestes altures de la història, per davant el seu càlcul a una demostració d’unitat tan gran com la que milions de catalans han mostrat repetidament, enraonadament des del 2010 fins avui.
Irritació i convicció. Però si s’ha de triar entre les dues, la convicció. I les conviccions no desapareixen com si res, flor d’un dia. Aquest estat d’ànim és aquí per quedar-se.
I en aquest punt, potser que comencem a fer un canvi de xip. Mentre exigim altura de mires als partits, preguntem-nos per la nostra responsabilitat individual. Mirin, ens hem omplert la boca dient que el procés no seria fàcil. Doncs ara que en tenim un prova, ¿ho engegarem tot a rodar perquè no ens agrada el que fan alguns partits? La primera lliçó per guanyar qualsevol competició és no abandonar a la primera. Si ara abandonem, no ens prendran seriosament en unes quantes generacions. Si el món ha parlat de Catalunya com mai ho havia fet és perquè hi ha detectat la vibració del moviment genuí d’una societat carregada de raons que busca una ruptura històrica. El procés ha fet guanyar el respecte per Catalunya. L’única manera de continuar exigint el respecte és continuar-lo tenint per nosaltres mateixos. I això vol dir no lamentar-se dels errors del lideratge i continuar determinats a buscar una solució per a nosaltres i per al futur dels nostres fills.
