La batalla legal que va posar fi a la segregació als Estats Units

BarcelonaEls negres no es poden barrejar amb els blancs. Han d’anar a escoles separades, tenen limitat el dret de vot i han de seure a la part del darrere dels autobusos. Fins a la segona meitat del segle XX, aquesta era la realitat tolerada a la primera potència del món. Diversos estats del sud dels EUA, amb més tradició esclavista, havien consagrat per llei la segregació racial i les ciutats s’omplien d’ordenances que situaven els afroamericans com a ciutadans de segona. Tipa d’aquesta situació, la comunitat negra es va negar a continuar acceptant que el color de la pell fos determinant per limitar els drets i les llibertats individuals. Al carrer, amb mobilitzacions massives, però també als tribunals.

El 5 de desembre del 1955, un dilluns, Rosa Parks, una ciutadana negra de la ciutat de Montgomery (Alabama), va ser condemnada a pagar 10 dòlars i les costes del judici -intercanviables per 14 dies de treball comunitari- per haver-se negat quatre dies abans a cedir el seient de l’autobús a un home blanc. El judici va tenir poca història: no va durar més de mitja hora després que el jutge escoltés com el conductor i una testimoni (blanca) declaraven que Parks s’havia mantingut asseguda tot i la insistència perquè cedís el seient. Ella ni tan sols hi va intervenir, perquè els seus advocats no estaven interessats en plantar batalla encara, sinó que esperaven que el cas arribés a instàncies federals.

Unes hores a la presó

El codi de la ciutat i la llei general d’Alabama del 1947 atorgaven al conductor la potestat de “recol·locar el passatger en una zona reservada per a la gent de la seva raça”. Parks va ser detinguda el dijous 5 de desembre del 1955 i conduïda a la presó, on va passar unes hores. El judici, que es va celebrar el dilluns següent, no era el primer per qüestions semblants, però es va convertir en l’inici de la protesta que, un any després, posaria fi a la segregació racial als autobusos dels Estats Units.

Rosa Parks tenia 42 anys i, tot i que feia temps que col·laborava amb l’Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color (NAACP), no tenia cap intenció de convertir-se en la mare del moviment de defensa dels drets civils. “Sabia que no tornaria a pujar mai més a un autobús segregat, però no se m’hauria acudit que el meu podria ser el cas contra la segregació als autobusos”, va escriure Parks a la seva autobiografia, publicada el 1992. Feia temps que la NAACP buscava la demandant perfecta, després d’haver descartat el cas de Claudette Colvin, una afroamericana a qui havien detingut uns mesos abans a l’autobús. Colvin era menor d’edat i estava embarassada, una dada determinant perquè la NAACP decidís no involucrar-s’hi per considerar-la susceptible de ser atacada pels mitjans de comunicació.

Aquell 5 de desembre la comunitat negra de Montgomery es va manifestar al carrer i al jutjat contra la segregació racial, i els seus líders van cridar a boicotejar l’empresa d’autobusos local. I va ser un èxit: els afroamericans es van sumar en massa a la protesta. Martin Luther King, un jove reverend pràcticament desconegut fins aleshores, es va posar al capdavant del boicot aquell mateix dilluns, encapçalant la nova Associació per a la Millora de Montgomery (MIA).

Segons Parks, la idea de la NAACP i de la MIA era fer servir el seu cas per arribar fins a instàncies judicials federals i qüestionar la constitucionalitat de la segregació racial en el transport públic. Els seus advocats no van trigar en recórrer la condemna, que va ser ratificada el febrer del 1956 en segona instància, però es van adonar que el procés es podria allargar més del que tenien previst. Aquest segon judici va servir per esgrimir l’argument que, uns mesos més tard, els faria guanyar la partida: la segregació anava contra la Constitució d’Alabama. La carta magna d’aquest estat, datada el 1905, preveia al primer article que “tots els homes són lliures i independents i estan dotats pel creador de certs drets inalienables com la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat”.

L’obertura d’un nou cas

El moviment antisegregació va canviar d’estratègia. Parks va continuar sent el símbol del boicot que es mantenia malgrat que els mesos anaven passant. Però l’ofensiva judicial va virar cap a l’obertura d’un nou cas: Browder contra Gayle. O el que era el mateix, quatre dones denunciants que havien sigut detingudes als autobusos segregats de Montgomery contra l’alcalde de la ciutat. El cas es va veure l’11 de maig del 1956 al tribunal federal de l’estat d’Alabama. Aurelia Browder, Susie McDonald, Mary Louise Smith i Claudette Colvin, a qui ara sí que havien tingut en compte, van presentar una acció civil contra la ciutat de Montgomery. Els advocats eren els mateixos que els de Parks, i també els arguments, però ara no es defensaven sinó que atacaven les lleis de segregació. “Vaig deixar de pujar als autobusos perquè volia un tracte millor i sabia que si col·laborava amb la gent del meu color ho aconseguiria”, va declarar Browder, a qui havien volgut obligar a aixecar-se del seient perquè hi poguessin seure un home i una dona blancs.

Per 2 a 1, els tres jutges que van analitzar la causa van donar la raó a les demandants, considerant que la segregació als autobusos atemptava contra la catorzena esmena de la Constitució dels Estats Units (“Cap estat podrà crear o implementar lleis que limitin els privilegis o immunitats dels ciutadans dels Estats Units”). La ciutat de Montgomery va recórrer la decisió, que va passar al Tribunal Suprem. El 13 de novembre l’alt tribunal ratificava la sentència i el 20 de desembre era ferma, posant punt final a la segregació als autobusos i també al boicot.