La inhumanitat dels humans

i Begoña Román
24/08/2017
3 min

Amb el nom humanitat al·ludim tant al conjunt d’humans com al valor que atribuïm a cada membre del conjunt. Kant ho va explicitar magníficament amb el seu imperatiu categòric: “Tracta la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi en si i mai només com un mer mitjà”. En ser la font i condició de possibilitat de la qual brollen la resta de valors, va considerar que el valor humanitat era absolut. Els humans atorguem valors depenent de l’interès que ens suscitin les coses, de la relació que hi mantinguem, així que les coses només tenen valors relatius. Per això va sentenciar que “les coses tenen preu, les persones dignitat”. La capacitat de crear valors, i en darrer terme, de no obeir a més normes que les que un s’ha donat, és el que per al filòsof alemany ens dota de dignitat, una cosa així com el dret a tenir drets (Arendt).

Els existencialistes van afegir-hi la dimensió dinàmica i històrica. Segons Sartre, “l’humà és un projecte que es viu subjectivament”, es caracteritza per una manera de ser i estar en el món i no està definit per una essència fixa i fixada. Mentre els animals venen determinats tant per la seva naturalesa ja acabada com per la seva obediència a l’instint (per això són bruts), l’humà es construeix i poleix des de la seva capacitat d’autodeterminació. Ell és el que escriu la seva història, la conta i per això compta, perquè és una història única, personal, intransferible. La possibilitat de raonar ens permet crear-nos i recrear cultura i món. És la llibertat de pensar i fer l’origen del seu poder i de la seva responsabilitat.

A tot això al·ludeix la noció d’ètica ( ethos ), a la manera de ser, al caràcter. L’ètica ve a recordar-nos el deure de garantir a cada humà el fet de poder realitzar el seu projecte vital tal com ho hagi lliurement decidit. També ens recorda que en l’ús de la llibertat hi ha límits: el dany als altres n’és un. Doncs bé, és aquest valor absolut que és l’humà, el respecte al seu projecte vital, el que es nega amb el nom inhumanitat. La inhumanitat anul·la tot això en extralimitar-se com un abús de la llibertat. I qui dona un tracte inhumà es fa indigne de la humanitat en la seva persona. Per què ho voldria algú això?

Com que el raonament és un gran pal·liatiu (qui té un perquè suporta qualsevol com, ens recorda Nietzsche), volem entendre la inhumanitat, per què algú desitja fer tant de mal indiscriminadament i a com més gent millor. Però també volem entendre (sobretot quan els inhumans són tan joves i ho tenen tot a perdre, com hem vist en els joves terroristes de Barcelona i Cambrils) per què es fan mal a si mateixos fins a l’extrem de privar-se de la seva pròpia vida.

Solem explicar la inhumanitat com un trastorn mental, com un efecte de les drogues, com a adoctrinament, o com a abdicació de l’àrdua tasca que és pensar per un mateix. Altres vegades, amb Honneth, expliquem els conflictes violents com a fruit del menyspreu i ressentiment que genera la manca de reconeixement. D’aquesta manera ens consola pensar que si invertim més en educació i a consolidar esferes d’afecte, justícia i solidaritat, totes les persones gaudiran dels necessaris autoconfiança, autorespecte i autoestima per desenvolupar una vida a la recerca de sentit. I res d’això és equivocat, hem de seguir invertint en l’educació per una societat inclusiva.

Això no obstant, quan la inhumanitat ve de persones a les quals no els va faltar ni educació ni reconeixement, l’explicació potser prové d’una altra lògica, així com d’un altre concepte d’humanitat del qual estan exclosos els qui no el comparteixen. Troben així una gran causa per la qual val la pena morir i sobretot matar. En aquest cas, en aquesta altra lògica, no perden la seva vida sense més: troben un sentit que no albirem els que estem exclosos de la seva humanitat. Però això és el fonamentalisme, l’estar carregat de raons que no cal raonar amb els que en discrepen. En tenir-ho tot tan clar, la llum és encegadora.

El dubte és constitutivament humà; cada vegada que les certeses es converteixen en raons per matar, hauríem de preocupar-nos per la nostra humanitat a la vora de l’abisme de la inhumanitat. En temps de foscor cal caminar a les palpentes; però en temps de llum encara més. Costa d’entendre (i és desconsolador) què els va passar pel cap a aquells joves per perpetrar una tal decisió. Obeïen? Sabien? Pensaven? Però eren dels nostres. L’humà és un animal enigmàtic: la humanitat i la inhumanitat radiquen (claven l’arrel) en el seu cap i en les seves mans.

stats