Carola Rackete i Jordi Cuixart
“Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa...” proclamava Espriu en uns versos que podrien definir un dels papers més bonics i intel·lectualment més estimulants per als advocats: cercar en el dret el concepte, la categoria, el precepte que pugui traduir la realitat al llenguatge jurídic i, en conseqüència, a l’estratègia de defensa davant dels tribunals.
Quan vaig retrobar en Jordi Cuixart a Soto, el febrer del 2018, vaig dialogar durant hores amb un home bo i conscient que, com bona part de la societat catalana, buscava paraules per entendre i explicar-se tot el que havia passat la tardor del 2017 amb la mirada posada en la preparació d’un judici ignominiós que llavors començava a construir-se. Amb l’equip jurídic i tantíssima gent de dins i fora d’Òmnium Cultural vam conspirar durant mesos per poder fer aflorar en les intervencions d’en Jordi tota la força de la lluita serena que ell encarna, la de la denúncia d’unes lleis i unes institucions que no són expressió de la voluntat popular a Catalunya. Desobediència civil, dret a la protesta, drets civils i polítics, autotutela del dret a l’autodeterminació... han estat els nostres baluards de discussió i amb ells hem volgut bastir des de la consciència un al·legat contra l’obediència i contra la por. Ara un llibre seu amb el títol 'Ho tornarem a fer' recull bona part de les reflexions travades i cuinades a foc lent d’aquells mesos previs i que han estat el far de la nostra acció dins i fora de la sala.
L’exercici d’un dret parteix de la seva preexistència en l’ordenament jurídic, i quan parlem d’exercir el dret fonamental de reunió i d’expressió ho fem convençuts que en un estat de dret que es proclama democràtic el respecte a aquests drets és una premissa prèvia a qualsevol anàlisi. Aquest ha estat el plantejament que hem articulat en la defensa de Jordi Cuixart, absolutament determinats a esgargamellar-nos un cop i un altre per afirmar que tots aquells fets amb què s’ha sotmès a judici el conjunt de bona part de la societat catalana eren per sobre de tot expressions democràtiques i pròpies d’un sistema madur de drets fonamentals.
Però fins i tot podem i volem anar més enllà, més enllà d’aquests drets polítics i buscar una solució des de dins del dret penal. Perquè el dret penal, encarregat de resoldre els conflictes més contundents que es donen en la nostra vida en comunitat, fa segles que recull una institució que ens pot servir també de 'traductora' del conflicte entre legalitat espanyola i legitimitat popular d’aquell octubre del 2017: l’estat de necessitat. Aquest concepte suposa la justificació d’aquella persona que infringeix un deure o lesiona els béns d’algú exclusivament per evitar un altre mal més greu, propi o aliè. Es troba en l’article 20.5 del Codi Penal en el cas espanyol i en totes les legislacions del nostre entorn i de fet acaba de ser aplicat per la jutgessa Alessandra Vella per posar en llibertat Carola Rackete.
La capitana Rackete havia salvat 40 persones al mar feia dues setmanes i necessitava amarrar el vaixell 'Sea Watch 3' en un port per tal de garantir-los les cures. Quan feia 48 hores que estava fondejada a Lampedusa a l’espera d’una autorització que semblava que no arribaria, va atracar al port per sorpresa, i es va produir un xoc amb la policia costanera italiana quan intentava frenar-la. La jutgessa d’Agrigento parla expressament d''estat de necessitat' de Rackete partint de la ponderació entre la garantia de la salut i les vides dels tripulants del vaixell que imposa el dret internacional (i un principi mínim d’humanitat) i el respecte per les decisions policials administratives en un context en què no hi ha alternatives per posar en un port segur els nàufrags recuperats en alta mar. Una decisió valenta, però sobretot una decisió justa que ens demostra que el dret, a més de mur infranquejable, també pot ser la 'clau que obre tots els panys', com ens deia el poeta de Burjassot. Només depèn de la mirada de qui en té encarregada l’aplicació.
Entre Carola Rackete i Jordi Cuixart no només hi ha en comú una sensibilitat extraordinària davant el fet migratori i la seva concepció com a punt de partida de les nostres societats, sinó també la convicció profunda que l’obediència a les lleis injustes és un dels grans problemes del món actual i que, quan no hi ha alternatives possibles, les aspiracions de futur, justícia i llibertat no poden quedar tancades a les bodegues d’un vaixell i s'han d’obrir camí sigui a Lampedusa o sigui a Madrid.
