Benvinguts als dies de cada dia

EL CALENDARI està molt mal repartit. Des del pont de la Puríssima i fins ahir hem viscut un mes excepcional, carregat d’excessos i festes i celebracions i compromisos socials. Dies de sobreexcitació, en què ens sentim obligats a passar-ho bé. I ara ens arriben de sobte tres mesos oficialment avorrits, noranta dies que ens portaran a Setmana Santa i Sant Jordi i a canvi ens demanen que abracem el que podem anomenar vida normal. Avui el calendari escolar ordena les nostres vides, mana sobre els despertadors, organitza els embussos i dona tot el sentit a l’expressió “dies de cada dia”. No se m’acut una manera més directa i redundant per definir el dia d’estar per casa, el dia sense excepcions, el dia rutinari, el dia més honest, perquè no promet res, no ven expectatives, va de cara i t’assenyala que això que t’ofereix és tot el que hi ha.

Són els tres mesos de l’any en què el clima ens aparta de les terrassetes i ens tanca a casa. Es dispara el consum de televisió, cadascú tria la sèrie que devorarà en capítols de forma compulsiva, posem a prova les ADSL navegant per internet. Estrenem les mantetes i les bates que ens han portat els Reis i ens evadim de la realitat buscant refugi en la intimitat, en parella, en família. Se’ls ha catalogat com a mesos depressius, sense consum, en què tot fa pujada i hi ha pocs al·licients. No sé ben bé el perquè, però cada any l’entenc més, aquest trimestre amb mala fama. És una cura postnadalenca i un període de reflexió que ens dona un bany de realisme, però cal no confondre la realitat amb el drama. Són noranta dies en què tenim molt marge de decisió i de maniobra, sobretot si no ens deixem convèncer pel discurs pessimista i en lloc d’esperar que s’acabin tot amagant el cap sota l’ala, en lloc d’hibernar, decidim treure’n tot el profit i donar-los sentit. Amb poques filigranes però molta veritat, perquè l’alegria no ens arriba organitzada. L’hem d’inventar nosaltres.