Bielorússia, lluny de ser una democràcia (un cop més)

Barcelona"Bielorússia encara té un llarg camí per recórrer en el compliment de les seves obligacions democràtiques". Les paraules de Kent Harstedt, coordinador especial de la missió d'observadors de l'OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa) a Bielorússia, eren clares aquest dilluns, un dia després de les eleccions presidencials en aquest país de l'Europa de l'Est. El fins ara president, Aleksandr Lukaixenko, considerat l'últim dictador d'Europa –compta amb un llarg historial de vulneració dels drets dels ciutadans i persecució de mitjans i opositors–, va ser proclamat guanyador dels comicis amb el 83,5% dels vots, i va encetar així el seu cinquè mandat després de 21 anys al poder. Com en anteriors eleccions, però, els observadors internacionals tornen posar en qüestió la legitimitat d'aquesta victòria i donen credibilitat a les denúncies de l'oposició bielorussa, que titlla els comicis al país de "farsa".

Segons Harstedt, el procés electoral que va culminar diumenge va comptar amb "problemes molt greus" tant en l'elaboració del cens com en el vot anticipat i l'escrutini. Hi coincideix la investigadora del CIDOB i experta en l'antiga Unió Soviètica Carmen Claudín, una de les 16 observadores que aquest cap de setmana van ser a Bielorússia. Tot i admetre que la jornada electoral va ser "tranquil·la i festiva", assegura que en un terç dels col·legis analitzats per l'OSCE "no hi va haver recompte de vots". "Ens deien: 'Estem cansats, ja ho farem demà al matí'", diu, i afegeix que en molts dels llocs on es va fer recompte s'impedia que els observadors s'acostessin a les meses.

"Ningú va poder observar que hi hagués falsificació de vots [...] però probablement n'hi va haver", conclou Claudín, que denuncia, sobretot, la falta de transparència de les eleccions. Amb aquests mateixos arguments, l'única candidata que es presentava als comicis com a opositora al règim de Lukaixenko, Tatiana Korotkévitx, ha anunciat que recorrerà els resultats de la votació: "És evident que no vaig rebre només un 4,42% dels vots", argumentava dilluns. No obstant aixo, admetia que el seu suport 'real' rondaria entre el 20 i el 30%, lluny del que va obtenir Lukaixenko.

El règim, sinònim d'estabilitat

I és que, segons Claudín, amb irregularitats o sense, no hi ha cap dubte que Lukaixenko hauria guanyat igualment les eleccions. "Probablement hauria obtingut menys vots, entre el 60 i 70%, però el suport de la població existeix", apunta. Una realitat que s'explica, en primer lloc, per la campanya de propaganda del govern de Minsk, que s'erigeix com a garant de l'estabilitat del país enfront dels opositors i l'amenaça de revolucions com la de l'Euromaidan a Ucraïna.

De fet, explica la investigadora del CIDOB, els bielorussos "no se senten oprimits perquè no poden comparar". "La informació que els arriba de la resta del món és pràcticament nul·la", afegeix en referència a la censura del règim. I si els ciutadans van a votar en massa (la participació aquest diumenge va superar el 87%) és per la "pressió ambiental", diu Claudín. Tenint en compte que, a part de la majoria de vots, la victòria d'un candidat només serà vàlida si hi ha hagut més del 50% de participació, el govern llança constantment missatges pels canals de comunicació oficials (fins i tot envia SMS) per insistir en la importància d'anar a votar.

Enfront d'aquesta situació, la dèbil oposició tampoc és capaç de fer ombra a Lukaixenko. D'una banda perquè està durament reprimida pel règim, però també perquè els "personalismes" que hi ha entre els seus líders generen una gran divisió. "És l'herència soviètica, hi ha molt poc sentit de l'interès comú", diu Claudín.

Equidistància entre la UE i Rússia

I mentre no hi hagi pressió interna, afegeix l'experta, mai serà decisiva la pressió internacional. En aquest sentit, de poc han servit les sancions que la Unió Europea (UE) va imposar a Bielorússia després de les eleccions presidencials de 2010, quan el mateix dia dels comicis van ser enviats a presó 7 dels 9 candidats opositors. Els analistes coincideixen, a més, a destacar les picades d'ullet que ha fet Lukaixenko cap a Europa en els últims mesos.

De portes endins, el president bielorús ha ordenat l'alliberament de diversos presos polítics, mentre que a nivell exterior s'ha negat a reconèixer l'annexió de Crimea per part de Rússia, ha acollit a Minsk les converses de pau entre Moscou i Kíev i s'ha oposat a la base aèria russa que Putin vol construir a Bielorússia. Unes accions que, segons va considerar recentment el ministre d'Exteriors alemany, Frank-Walter Steinmeier, podrien portar a l'aixecament de les sancions a principis de 2016.

Aquesta faceta de l'últim dictador d'Europa és, per a molts, una simple façana. "Quan les relacions amb Rússia estan malament, es vira cap a Europa [...], però de seguida que Rússia li doni diners, Lukaixenko tornarà a distanciar-se d'Europa", deia aquesta setmana la premi Nobel de literatura 2015 i opositora bielorussa, Svetlana Aleksiévitx. En el fons, destaca Claudín, Minsk encara depèn econòmicament de Rússia.