Si això és una transició, en sortirà la bilateralitat amb Catalunya?. L'editorial transcrit d'Antoni Bassas
A l’escenari polític català, la veu que sona més aquests dies és la del flamant vicepresident econòmic del Govern Oriol Junqueras. I què diu aquesta veu? Doncs que no pot fer un pressupost en condicions. Ho va dir aquí fa deu dies i ho ha repetit avui: no podrà fer el pressupost que voldria. No hi ha diners. Si no hi ha diners no hi ha pressupost en condicions, i si no hi ha pressupost no hi ha política del Govern, tota l’acció de Govern es redueix a administrar el que hi ha. Aquest és el dia de la marmota en què viu instal·lat el Govern. Perquè és veritat que per escapar d’aquest bloqueig, Junqueras insisteix que continuarà muntant la Hisenda pròpia. Però com recordava el seu antecessor Mas-Colell, “doneu-me un marc legal i muntaré la Hisenda en pocs mesos”. Avui entra dins el camp de la futurologia saber quin dia i a través de quin mecanisme legal els catalans podrem tenir un retorn proporcionat de l’enorme esforç fiscal que fem.
¿S’insinua alguna solució que vingui de la formació de govern a Espanya? Això és molt interessant. Divendres Rajoy va renunciar a presentar-se a la investidura perquè no té els vots. Vol dir que no té l’abstenció del PSOE –per què si s’abstingués el PSOE també s’abstindria Ciutadans–. Total, que Rajoy pressiona Sánchez perquè s’abstingui, a l’espera que la vella guàrdia del PSOE, els mercats financers, els bancs, l’FMI i la Unió Europea, tothom, li diguin a Sánchez que seria bo per a l’estabilitat econòmica –o sigui, per a l’‘status quo’– que permetés a Rajoy governar, tal com expliquem avui en portada. Difícil, perquè Sánchez no té cap incentiu per fer això: si permet governar a Rajoy ha de dimitir al minut següent. El PSOE tindria més vides, però ell, no.
Iglesias també va pressionar Sánchez, divendres, explicant en públic quina mena de govern voldria. A Sánchez no li van agradar les formes d’Iglesias, però ja han fet un primer contacte, no per negociar, sinó per parlar. I en això passaran aquesta setmana, en què el rei tornarà a rebre els partits i en què dissabte hi hauria d’haver un comitè federal del PSOE.
Dic que és interessant, sobretot per la part que li toca a Catalunya, perquè el dilema de Sánchez no és el clàssic –i greu– dilema del polític d’esquerres que ha de decidir si dóna suport a un govern de dretes, sinó que encara és més greu, perquè en el paquet de la decisió hi va una cosa tan transcendent com el model territorial d’Espanya.
Aquest cap de setmana el PP ha demanat pacte a PSOE i Ciutadans en nom de la Transició, és a dir, tornar a fer un pacte entre diferents en nom del bé comú. Se suposa que això voldria dir reformar la Constitució. Per fer-hi què? Venint del PP i de Ciutadans, això seria una mena de Loapa recentralitzadora. Sisplau, deixin de fer servir el nom de la Transició en va, que allò va tenir una grandesa i generositat –tan calculada i insuficient com vulguin–: només feia 40 anys que s’havia acabat la Guerra Civil i van tornar a seure al Congrés gent que s’havia enfrontat amb les armes i que en alguns casos tornava de l’exili. L’esforç de diàleg que va significar allò fa molt temps que ha desaparegut de la polític espanyola, i el PP és dels menys indicats per reivindicar-lo.
O sigui, que el PSOE hauria de decidir si vol un estat de les autonomies amb un vernís federal i vigilància de Catalunya i el País Basc o si se suma obertament a construir, per fi, una Espanya autènticament plurinacional. Com seria aquest estat? Aquí teniu una pista: un govern PSOE-Podem necessitaria els vots del Partit Nacionalista Basc. Avui, a ‘El País’ entrevisten el lehendakari Iñigo Urkullu, i diu que els que no estan per la independència voldrien un estat plurinacional on hi cabés la nació basca, la bilateralitat –que, de fet, ja tenen amb el concert–, el dret a decidir en una consulta legal i la projecció exterior d’Euskadi. No cal dir que si això és per al País Basc, hauria de ser per a Catalunya. Li compra això el PSOE al PNB a través de l’oferta de Podem, si és que aquesta acabés sent l’oferta de Podem, que divendres ja va dir que la consulta a Catalunya no és una línia vermella.
La Hisenda catalana és difícil, sí. Però els sembla més fàcil una Espanya plurinacional?