El batec natural de la ciutat
El covid-19, de cop, com a efecte col·lateral, ens ha fet més conscients de la rica biodiversitat del medi urbà i de la necessitat imperiosa de reconnectar-hi
Doctor en Ciències AmbientalsSi veus aquest contingut des d'una aplicació mòbil clica aquí per veure el vídeo
El covid-19 ens ha portat la mort i ens ha canviat la vida. Especialment a les ciutats, amb un efecte col·lateral molt visible. Amb el confinament humà, la ciutat ha esdevingut silent i fortament descontaminada, els carrers i places desocupats. En alguns casos amb nous ocupants: la visita d’alguns animals de la perifèria urbana, com senglars, cabirols i guineus en alguns jardins. La gent, de manera directa o a través de les xarxes, veu exemplars de senglars passejant per carrers cèntrics, ara absents de persones i cotxes. Collserola en té una població d’uns 500 individus.
L’aparició espontània de fauna salvatge o silvestre és fruit d’aquesta conjuntura tan particular: els humans hem deixat d’ocupar els espais públics i sistemes viaris de manera massiva, no hi som ni presencialment ni sonorament, la contaminació s’ha reduït ostensiblement, els decibels han baixat un mínim d’un 10%, les partícules en suspensió, l’òxid de nitrogen... Tot a la baixa. Les persones confinades ocupem ara, com mai, balcons i terrats.
Una manifestació d’aquests canvis s’expressa, també, en la biodiversitat -particularment faunística- a les ciutats i viles del país. Una biodiversitat que, més enllà de la dimensió pròpia com a patrimoni, en té una de social: és un immillorable indicador d’una part important de la qualitat socioambiental d’un territori o d’un sistema urbà.
La distància de fuita
En relació a la fauna i des d’una perspectiva social, hi ha dos grans grups pel que fa als animals més enllà de la fauna domèstica controlada pels humans (gossos, gats, ocells cantors de gàbia). Aquests dos grans grups de la fauna espontània no controlada pels humans són la fauna antropòfila i l’antropòfoba. Els primers són animals que conviuen comensalment amb els humans sense tensions, una coexistència amable. Seria el cas dels pardals i les orenetes, entre moltes altres espècies que, en relació amb els humans, tenen una distància de fuita curta. Aquesta mesura determina la longitud d’aproximació que permet l’espècie amb els humans. En funció de les relacions històriques i culturals és més llarga o més curta.
La fauna antropòfoba és la que, bé per la seva posició a la xarxa tròfica o bé perquè al llarg de la història ha estat caçada, té relacions de competència amb els humans. És el cas, per exemple, del porc senglar. També pot ser per la relació amb els humans de competència depredadora, cas dels rapinyaires i carnívors, com el falcó i la guineu. Tant els uns com els altres mostren una distància de fuita llarga en relació als humans. Aquestes relacions ens recorden que els humans som una peça més de l’ecosistema, i que totes les espècies es mouen depredant.
Aquests dies de confinament, l’absència d’humans fa que la tensió i l’estrès que els provoquem s’hagi reduït o sigui inexistent, raó per la qual alguns animals es fan més notoris visualment i sonorament. Altrament, la davallada del soroll explica que les manifestacions cantores del ocells siguin més exitoses, perquè no tenen interferència sònica, cosa que explica que en un ambient urbà amb tanta pau els ocells se sentin molt més. Els ocells mostren dos tipus de manifestacions sonores: les veus i els cants. Les primeres són manifestacions sòniques molt elementals que l’animal posa en marxa en situacions d’alarma o de perill. Els segons, que són més melòdics, variats i agradosos, són cants de reclam que tenen a veure amb el galanteig associat a la reproducció. Són manifestacions essencialment primaverals, que enguany han coincidit amb el confinament. Alhora s’hi afegeix aquests dies l’arribada dels ocells estivals: en aquesta època ens visiten desenes d’espècies procedents de les seves casernes d’hivern, la majoria de l’Àfrica i algunes de l’Orient Mitjà. Des de fa pocs dies tenim entre nosaltres una munió d’espècies estivals, algunes d’elles remarcables i fàcils d’observar formant estols, sobrevolant enjogassadament l’espai aeri urbà: són les orenetes de dues menes, la vulgar i la cuablanca.
També destaquen els falciots i els ballesters, espècies semblants, aquesta última més gran. De punta a punta d’ala arriba a mesurar fins a 52 centímetres. Són un exemple de capacitat d’adaptació extraordinària. La coevolució ha fet que, si antigament ocupaven els espais aeris de muntanya, on es beneficiaven dels corrents i ascendents tèrmics (especialment a l’entorn dels penya-segats i congostos), modernament algunes els hagin substituït per edificis urbans alts. Un cas paradigmàtic d’evolució positiva. Al capvespre, sobrevolant els nostres carrers a una velocitat superior als 150 km/h, esdevenen un espectacle. Contínuament en vol, fins i tot dormen volant. Des del punt de vista socioambiental, és interessant saber coses de les orenetes, que s’alimenten bàsicament de la captura d’aeroplàncton -sobretot mosquits-. Durant el període estival que són entre nosaltres es calcula que la ingestió de mosquits que fa una família nidificant pot arribar a ser d’un quilo per temporada. Un exemple del paper que tenen aquests ocells en la salut ambiental.
Un altre dels molts exemples de bondat ambiental, de regulador de fauna perniciosa, és el falcó comú, que actualment té uns 10 nius a Barcelona. D’aquesta espècie, excel·lent indicadora de qualitat paisatgística, no hi ha cap espai natural protegit del país que en tingui una població semblant. A Barcelona ocupa diferents penya-segats urbans: Banc Atlàntic, Sagrada Família, Camp Nou, Corte Inglés Diagonal (se’l pot observar posat a les lletres de l’anunci). Aquests rapinyares són uns excel·lents controladors de la nombrosa població de coloms domèstics (uns 90.000), uns ocells molt problemàtics en la dinàmica urbana, sempre associats i dependents dels humans. Practicadors de comensalisme, estan alimentàriament lligats a les persones a l’hora de cercar recursos tròfics. Aquest dies se’n troben de morts per places i carrers a causa, almenys en part, de la debilitat alimentària, atès que amb la inactivitat humana viària i a les places, no troben menjar, cosa que els fa vulnerables a possibles epizoòties.
Podríem esgotar tot l’article per explicar la quantitat de processos evolutius i adaptatius d’aquestes aus, d’unes espècies que podem observar còmodament des del finestral, el balcó o la terrassa de casa, i ho podríem multiplicar per les més de 160 espècies d’ocells que ens acompanyen vitalment a la ciutat. Molts no ho saben, però el nostre entorn urbà és una vertadera aula de natura i una font inesgotable d’aprenentatges. Aquestes observacions i mirades, de les quals ara, pel confinament, som més conscients, ens poden ajudar a superar la visió televisiva de la natura, feta de grans reportatges que ens mostren una natura ubèrrima, exòtica, selvàtica, amazònica, que ens porta a donar valor a una natura llunyana i a menystenir el nostre entorn immediat. Involuntàriament, doncs, el confinament ha tingut una derivada positiva: ens ha portat a auscultar el batec profund de la ciutat, el nostre socioecosistema, i ha posat de manifest que més enllà dels humans són molts més els éssers vius que ens acompanyen. N’haurem de prendre nota. La ciutat naturalitzada ens forneix qualitat de vida i ens alliçona sobre el respecte a les formes de vida que ens acompanyen, ens autoafirma humanament. Tot i que també sabem que no sempre tota la biodiversitat és positiva, perquè hem de reconèixer que, pel que fa a la fauna acompanyant, hi ha algunes espècies pernicioses, entre les quals les insalubres, com la rata o, no tan extrema, la cotorreta grisa, espècie bioinvasora que va criar per primera vegada a Barcelona l’any 1989 i que avui té una població d’uns 6.500 individus, la majoria confinats al sistema urbà: genera nius col·lectius de molta envergadura i pes, té un comportament sonor molt molest i és portadora de vectors patògens per als humans.
El confinament ens ha d’ajudar a reflexionar sobre el model de societat. Fins ara donàvem l’esquena a la dimensió natural de la nostra vida quotidiana. Ara, dins de la situació preocupant que ens toca viure, si més no podem veure-ho com una oportunitat d’obrir la mirada per replantejar-nos un canvi positiu, valent, fins i tot subversiu, per fer un procés de retrobament i d’acostament al medi.
En aquest context de trasbals, no hem d’oblidar que, afegida a la crisi del coronavirus, estem immergits també en un moment d’emergència climàtica, del qual prou bé que sabem quines són les causes originàries: essencialment les formes d’apropiació i de relació dels humans amb el planeta. No hauríem d’oblidar que som un modest homínid que no s’hauria de saltar les lleis de la natura.
Les revolucions d’abans
La ciutat i el seu metabolisme ens han posat en safata l’oportunitat de fer canvis transcendents, com ho van saber fer històricament algunes personalitats com Pere Garcia Fària, que a finals del segle XIX va introduir el pla de sanejament de Barcelona -una moderna xarxa de clavergueres-, que acabaria almenys en part amb la ciutat insalubre. Hem begut de manera destacada d’Ildefons Cerdà, pare de la teoria general de la urbanització, que va plantejar l’ordenament de la ciutat moderna implantant un sistema que ara en diríem sostenible, on el verd urbà tingués un paper rellevant, partint de la seva teoria sustentada en el principi que calia urbanitzar el món rural i ruralitzar la ciutat.
Dècades mes tard, el paisatgista Nicolau M. Rubió i Tudurí, influït per Forestier i Le Corbusier, va ser l’introductor del verd urbà, amb la implantació de l’arbrat viari a gran escala, i va proposar l’Anella Verda, que als anys 70 finalment seria represa com a connector i pulmó urbà, inspirada en la teoria ecològica de Ramon Margalef, base originària de la xarxa metropolitana de parcs naturals actual.
Malgrat la pregona crisi civilitzatòria que estem vivint, el país ve de molt enllà. Hem sigut capaços de superar grans crisis fent-ne oportunitats. Aquest és el repte: cal ser crítics i esperar que la societat siguem capaços de remuntar el moment. Ho podem fer si som capaços de posar en valor les nostres formes de relació amb el planeta a escala global, però sobretot a escala local i personal. El coneixement i respecte cap al medi són el primer llindar.
Pensem en la importància de tenir present la singularitat del moment existencial actual. Cal fer el reconeixement que estem en una nova era, en què els boscos no són iguals, la meteorologia tampoc, els riscos tampoc, el territori tampoc, la ciutat tampoc i l’ètica humana tampoc.