La bomba: L’himne de Puerto Rico
El ritme afroporto-riqueny va sorgir al segle XVII i va servir de catarsi musical per als pobres i negres durant molt temps. Ara els joves els barregen amb el ‘reggaeton’ i la seva popularitat ha augmentat.
Els percussionistes toquen els tambors fets de barrils de rom i pell de cabra mentre un cantant dirigeix un cor que va responent a l’uníson les seves preguntes. De la multitud sorgeix un ballarí que es toca l’ala d’un barret imaginari per saludar el percussionista principal. Aquest gest indica que comença la bomba.
Aquest intercanvi lúdic entre ballarins, cantants i percussionistes és la columna vertebral dels ritmes afroporto-riquenys. Creada al segleXVII, quan encara governaven els espanyols, és una de les tradicions musicals més antigues de l’illa. Els primers intèrprets eren negres procedents de l’Àfrica occidental que treballaven en plantacions de sucre. Ballar la bomba servia per a la catarsi i les relacions socials i, segons l’etnomusicòleg Salvador E. Ferreras, de vegades els ajudava a amagar les revoltes.
Actualment, la bomba és una diversió força diferent. L’alcaldessa de San Juan ha ballat la bomba amb Ricky Martin. I, fa poc, el cineasta Spike Lee va filmar escenes de bomba per a la segona temporada de She’s gotta have it (Nola Darling ). És una forma d’art que està a punt d’incorporar-se a la cultura de masses.
Per a generacions de famílies i treballadors afroporto-riquenys la bomba ha sigut sempre un element fonamental de la comunitat, en la qual el tambor és un instrument de poder polític, entreteniment i alliberament espiritual. Per a alguns la bomba és la banda sonora de la resistència porto-riquenya. A la manifestació del Primer de Maig d’aquest any a San Juan, les lletres i tambors de la bomba van ressonar entre la multitud per manifestar l’oposició a les mesures d’austeritat -com ara el tancament d’escoles i l’augment de les matrícules universitàries- abans que la policia els disparés gas pebre i gasos lacrimògens per dissoldre les protestes.
La capacitat de resistència de l’esperit de la bomba s’ha reforçat encara més arran de la crisi econòmica de l’illa i la devastació causada per l’huracà Maria.
Nits a La Terraza
Les nits que s’hi balla la bomba, La Terraza de Bonanza acostuma a estar plena de gent jove. N’hi ha que ballen amb una tècnica exagerada, amb la cara tensa per la concentració. Els tradicionalistes agiten un ventall o les faldilles per indicar que controlen l’espai físic. D’altres són més avantguardistes i hi incorporen moviments acrobàtics o un ball arrítmic conegut com a flossing.
Tal com explica Otura Mun, el líder de la banda electrònica afrocaribenya IFE, aquestes nits a La Terraza de Bonanza van començar amb uns quants amics que s’hi reunien per tocar el tambor i, després, es van anar difonent a través de les xarxes socials i el boca-orella. Però quan el públic va augmentar de debò va ser el setembre del 2017, després de l’huracà Maria. Com que a La Terraza de Bonanza encara guardaven el generador que havien fet servir després de l’ Irma, aquest bar, sense luxes i a l’aire lliure, era un dels pocs llocs del barri que tenien electricitat. Dos dies després de la tempesta ja estava obert al públic.
El ressorgiment de la bomba es deu en part a un experiment formal. La Tribu de Abrante, una orquestra de 12 membres que fa fusió i música high energy, ha barrejat els sons de la bomba amb el reggaeton, el reggae i el hip-hop. La incorporació d’aquests nous sons ha incrementat el nombre de seguidors de la bomba a través d’actuacions en directe i la ràdio en l’àmbit local i, a escala mundial, en associar-la amb gèneres populars.
“Quan viatjava a altres països em deien que el reggaeton és la música tradicional de Puerto Rico”, recorda Hiram Abrante, el líder de la banda, que és de Loíza. “I jo els deia: «I ara! No, és la bomba»”
Tradició i innovació
El seu objectiu sempre ha sigut fer que la bomba arribi a oients de tot el món, mantenint, però, el respecte per les seves tradicions i història. Fa poc, al Festival del Apio celebrat a Barranquitas, quan Abrante va tancar l’actuació de La Tribu va reconèixer el llegat de la bomba amb un homenatge a dues de les famílies més antigues de San Juan relacionades amb la bomba: els Cepeda i els Ayala.
“Al costat de l’evolució hi ha d’haver també responsabilitat”, diu Victor Emmanuelli, de 41anys, membre del grup musical Bomba Evolución i historiador del gènere. “Perquè el gènere evolucioni és important que els joves en coneguin els principis fonamentals”. Va començar a tocar la bomba als 8 anys a Carolina, un poble entre San Juan i Loíza.
Jerry Ferrao, que ha tocat amb els Cepeda durant 20 anys, veu que hi ha joves obsessionats per tocar de pressa, donen més importància al ritme del ball que a la poesia de les cançons.
En canvi, d’altres consideren que aquest ritme accelerat és natural, fins i tot un resultat lògic de l’evolució. “Els conductors dels anys 60 potser dirien que els del 2018 corren massa, però és que ara els cotxes corren més”, diu José L. Elicier, de 41 anys, que toca amb el grup Majestad Negra.
Però, ¿què en pensen les primeres famílies de la bomba, de tots aquests canvis?
Jesús Cepeda seu en un catre a la modesta casa de tres habitacions on es va criar amb 10 germans i altres parents. Les parets de la casa, que pertanyia al seu pare, el famós bomber Don Rafael Cepeda, són un monument al llegat cultural de la família: estan totes cobertes de plaques commemoratives i diplomes descolorits pel sol, un dels quals està firmat per Ronald Reagan.
“Li vull ser sincer sobre això de l’èxit de La Tribu”, diu Cepeda, de 68 anys. “Barrejar el reggaeton, el reggae i la bomba està bé, és bonic. Els joves representen la mateixa idea que nosaltres. Estan ajudant a difondre la bomba, però és una cosa que faig des de fa 65 anys, faig classes basant-me directament en el folklore. No és una barreja. Puc parlar amb els mestres de les generacions anteriors, però ells no. No són mestres, són alumnes”.
Recorda l’època en què la música afroporto-riquenya no era tan popular. Aleshores la bomba es presentava d’una manera diferent per atreure el públic blanc. “Van posar dos ballarins blancs a la portada de l’àlbum”, explica Cepeda rient, referint-se al famós disc Rafael Cortijo y su Combo invites you to dance. El seu pare tocava amb la banda.
I afegeix: “Aleshores ho teníem més difícil, ¿sap què vull dir? Érem pobres, érem negres, no teníem estudis de gravació. Només teníem la bomba, res més”.