Bombolles, sisplau, bombolles

BarcelonaHem guarnit el porxo amb les garlandes que vam comprar un any als xinesos (la festa es fa a casa, que tenim set d’“exterior nit”) i hem posat les inútils espelmes antimosquits. Els trons i els petards es confonen tota la tarda. Quina nit tan preciosa en la seva immensa normalitat. Perquè en una nit així és molt agraït tenir un grapadet d’amics i de família amb qui menjar la coca i tirar quatre petards. “Farà fresqueta”, diu la iaia. I és una iaia de les que truquen al programa del Pere Tàpias, que saben receptes de canapès vuitanters, de foie gras i gambes congelades, i que està atabalada i feliç perquè li ha tocat fer la coca i s’ha hagut de llevar a les sis. “Aviam com ha quedat, si no us agrada digueu-m’ho”. I és partidària dels plats de plàstic i del no embrutar i té por dels petards perquè algú prendrà mal. Si per ella fos, les copes serien de plàstic, d’aquelles que tenen el cul “de quitipón”. Però jo -en aquest quadre costumista cadascú té un paper- li dic que ni parlar-ne.

I és massa tenir un cunyat que s’encarregui de la pirotècnia, que en el fons no li agrada a ningú, però toca, i que anunciï el nom de cada petard (els noms fan molta gràcia) i avisi a tothom que no s’hi acosti mentre encén la metxa. I és massa que al carrer s’hi faci una foguera i poder-hi portar coses per cremar mentre comentes que les flames podrien arribar als fils del telèfon i que tindríem un disgust. I la veïna, que es queixa que el seu gos “està ben dopat” (sempre ho diu així). I sentir les sirenes, i que els nens, morbosos, et preguntin què deu haver passat. I la meva filla jugant a fer veure que les bengales són una vareta màgica i preguntant-me si vull jugar i jo dient que sí, i pensant en el dia que ja serà gran, anirà a una revetlla a la platja i jo enyoraré justament això que em passa en aquest instant absolut. I el soroll, tan preciós, del tap de xampany que salta. I tothom, amb aquesta avidesa tan pròpia de la nit, acostant copes a l’ampolla. I les bombolles a nas i gola. I l’amiga que diu que el cava li agrada molt gelat, però molt gelat, i la cunyada que et diu que aquesta nit les plantes tenen propietats. I l’endemà obrir la nevera i menjar-se els canapès més desgraciats, els que ningú ha volgut. Els de foie gras amb oliva, ara ja, marrons.

Per què ho fem, tot això, si ho fem mig a contracor, mig atabalats, amb una visió irònica permanent i distanciada? Suposo que és perquè a la nostra vida hi ha nens. I als nens de la nostra vida no els podem deixar res més que els records dels costums. “A casa fèiem...” Tothom hauria de tenir dret a dir això -somrient- quan fos tan gran com jo.