‘Un bon cel’: el zelador d’Olot i la banalitat de la mort

És clar que suïcidar-se no és fàcil. No ho és en cap cas, però sobretot quan s’està físicament o mentalment incapacitat. Només una de les víctimes d’en Joan Vila va dir en veu alta que la seva vida ja no tenia sentit, però ni ell ni els altres no van demanar explícitament que se’ls “ajudés” a morir. Però, i si ho haguessin dit? Què hauria passat? El personal de la residència els hauria animat a prendre part en activitats de grup, o senzillament els hauria fet canviar de tema. Els metges els haurien receptat sedants o antidepressius. La família hauria dit: “No digui disbarats, iaia”. A prop dels noranta anys, una persona que no pot ni fregar-se el cul sola, que el cap li va lent, que li fan mal totes les articulacions i que no es pot moure sense ajuda, ¿té realment opcions de morir per voluntat pròpia? Quina mandra viure, però... quina mandra, matar-se! Anem més enllà: ¿Podria ser que una d’aquestes persones velles i incapacitades desitgés, secretament, que algú -un àngel de la mort- prengués la decisió en nom seu, sense necessitat ni de demanar-ho, de justificar-se amb si mateix i amb els familiars, de donar explicacions fatigoses que no porten enlloc? La resposta és que sí, n’estic convençut; però no voldria que això servís com un atenuant per a en Joan Vila, que va demostrar a bastament que tenia altres motivacions.

El problema de la condició humana no és només que siguem mortals, ni que envellim. El problema és que no som els amos del nostre temps. No el podem gestionar, com fem -amb més o menys traça- amb els béns materials. No sabem els anys que ens resten, i tenim un instint natural que ens porta -sortosament- a viure molt de temps sense pensar en la mort de manera seriosa. No concebem la pròpia defunció com una possibilitat, mentre que la mort dels altres ens sembla perfectament natural. No importa quants cops haguem sentit exclamar “ Carpe diem! ” Estem programats per viure la vida, no per aprofitar-la, no la concebem com un bé escàs o perible, com fan -suposo- els malalts incurables o els ansiosos patològics.

A la pel·lícula distòpica In time (2011), la humanitat ha aconseguit anul·lar el gen de l’envelliment i tothom aparenta tenir vint-i-cinc anys. Per evitar la superpoblació, el temps és la moneda de canvi (una aplicació literal de la dita anglesa “ time is money ”), i el gruix de la població viu literalment al dia. Per exemple, el sou d’un dia són vint-i-quatre hores; el preu d’un cafè, deu minuts. El rellotge vital és com el compte corrent, i quan es queda en descobert, el cos expira. Els rics, en canvi, s’eternitzen. El protagonista, de classe humil, rep una picossada d’anys com a regal, visita els barris benestants i aprèn a passar desapercebut caminant a poc a poc: si el temps és or, la pressa és el símptoma de la pobresa.

Però en el nostre món -el món real- no sabem els anys que viurem ni en quines condicions els viurem. Si ho sabéssim, ens enfrontaríem a dilemes de difícil solució. Per als creients, això del “ time is money ” ha pres la forma d’una mena de comercialització de la fe. Els penitents no fan altra cosa que negociar amb Déu a còpia de fer-li ofrenes i càstigs. La meva àvia Carme, que era botiguera i tenia instint comercial, va fer una cosa similar: com que el meu pare estava malalt, ella, que passava dels vuitanta, va oferir anys de vida (no recordo quants) a Nostre Senyor a canvi de la curació del seu gendre. Sempre m’ha sobtat i m’ha entendrit aquesta manera de viure la fe, tan ingènua i alhora tan prosaica. El cas és que Déu no va acceptar el tracte: l’àvia va morir, i un any després la va seguir el meu pare.

Suposo que l’estratagema fallit de la meva àvia té molts precedents. El més conegut, sens dubte, és el d’un senador romà que, quan l’emperador Calígula es va posar malalt, va oferir als déus la seva vida a canvi de la del cèsar. Quan aquest es va curar, va agrair el gest al senador i a continuació li va ordenar que se suïcidés, per fer honor al pacte a què havia arribat amb els déus.

La meva àvia Carme, doncs, també va morir a casa, sense que calgués ni tan sols discutir la conveniència de dur-la a una residència. Prou que va costar treure-la de Figueres perquè vingués a viure amb nosaltres, a Badalona, en els últims temps. S’estava asseguda davant del balcó, perquè s’hi veia molt de trànsit, un mar de ciment i al darrere el mar de debò, i a l’horitzó les tres torres de la tèrmica de Sant Adrià de Besòs (que en un primer moment va confondre amb la Sagrada Família). Anava passadís amunt i avall, mirava la tele, passava el rosari amb la ràdio a mitja tarda, entrava a l’habitació a preguntar-me si estava “aprenent la lliçó”, i a mi, amb la taula plena d’esquemes i apunts i la calculadora, quan la sentia em semblava que em visitava el passat. L’àvia no feia gaire res, però a la meva mare li feia nosa sempre, i discutien d’una manera que ara penso que contenia molta rancúnia.

Al seu llibre Trena de cendra, la meva mare escriu que l’àvia Carme va fer-se molt devota ja de gran. “Va fabricar-se una mena de fe com a substitut del que havia anat perdent al llarg de la seva vida, i també perquè, desconfiada com era, cercava d’una manera obscura i primària una ajuda més elevada que no pogués fallar-li mai”. Hi ha tanta fredor en aquesta frase! Em costa d’entendre, perquè quan la mare parla del que l’àvia “havia anat perdent al llarg de la seva vida” fa referència, sens dubte, al seu primer fill, l’Antoni, que hauria estat el meu tiet.

L’Antoni va morir abans que nasqués ma mare. Igual que la germana d’en Joan Vila.

Poc després que la meva àvia es quedés embarassada, l’any 1920, el govern va cridar a files el meu avi, que va prendre part en la terrible batalla d’Annual, al Marroc. Mentrestant, la meva àvia va parir, però com que era molt prima no tenia prou llet per criar la criatura i es va buscar una dida. Va resultar ser una noia grassa i pituda d’Avinyonet de Puigventós. Es va endur el nadó i el tornava a portar a la seva mare cada dijous, que és dia de mercat a Figueres. Després va deixar d’anar-hi, posant excuses diverses i insistint que el nen anava guanyant pes. Però un dia una veïna del poble va avisar l’àvia Carme que havia sentit plorar molt el nen. Alarmada, hi va anar corrents, amb la tartana, i en arribar a casa de la dida se’l va trobar sol, ben nu, plorant i desnerit. Al cap de poca estona va aparèixer la dida, avergonyida, i va excusar-se dient que el seu propi fill s’havia engelosit i li havia hagut de tornar a donar el pit. La meva àvia se’l va endur d’una revolada. El petit Antoni va sobreviure, però molt afeblit, i poc després va morir d’una pulmonia.

¿Com es pot saber, ara que tots els protagonistes de la història són morts, fins a quin punt l’absència d’aquest petit hereu va canviar les coses a casa de la meva mare? Fa un segle la mort d’un infant era més freqüent que ara, però el trauma que va patir la meva àvia, amanit pel sentiment de culpa i de ràbia, devia ser ben real. ¿Va ser aquesta desgràcia la llavor de la mala relació entre la meva mare i la meva àvia? Com diu el psiquiatre Ramon Riera, la mort d’un fill pot destrossar els pares, però els fills supervivents no perden només el germà sinó també la millor versió dels seus pares. Aquest principi és aplicable, també, a en Joan Vila, que potser va créixer sentint-se un fill de recanvi.

Molt de temps després la mare va recollir la història del seu germà mort al conte La dida, dins del recull Situacions insulars (1988). S’hi expressa el dolor matern amb una tal vivesa que no puc evitar veure-hi un profund desig de reconciliació amb la seva mare, un homenatge pòstum al dol que no la va abandonar mai, que la va modelar com a persona.

En aquesta història es produeix una coincidència que no puc deixar d’assenyalar. La meva àvia treballava de modista de barrets amb la seva veïna, la senyora Felipa Domènech, muller del notari Dalí. Va estar ajudant en el part i va ser ella la primera persona que va agafar el petit Antoni als braços. El cas és que, uns anys enrere, ella també havia patit la mort prematura del seu fill, de nom Salvador. Només nou mesos després d’aquesta pèrdua va tenir un altre fill, un altre Salvador, en aquest cas destinat a convertir-se en un pintor de fama mundial. En Dalí explica en la seva autobiografia que el fet de dir-se com el seu germà mort el tenia “aterrit”, i que bona part del seu comportament i de la seva obra tenien com a objectiu “demostrar-me a mi mateix que jo no era el meu germà, que jo era el veritable Dalí, el Dalí viu”.

Quan es va quedar embarassada de mi, la meva mare va decidir que, si era un nen, em diria Oriol. Els meus avis materns, però, van insistir que m’havia de dir Antoni. La mare els va fer cas.

A diferència de Salvador Dalí, la meva mare no es va sentir mai com un mal substitut del seu germà, ni culpable, ni menystinguda pels seus pares. Res a veure amb el que en Joan Vila ha anat dient als diversos terapeutes que l’han tractat. Per saber si realment en Vila va ser també una víctima de la mort de la seva germana, caldria saber com aquest fet va afectar els seus pares. I el que sabem, explicat per en Joan, és que la seva mare, al setè mes d’embaràs, va anar al metge, espantada, perquè deia que no sentia la criatura. El metge li va dir que tot anava bé, però la nena va néixer morta, i la seva mare es va fer un tip de plorar. I després el matrimoni Vila va fer el que tants pares d’arreu del món han fet durant segles, en moments de daltabaix emocional: dissociar, és a dir, deixar fora de la consciència un dolor emocional que altrament seria insofrible. En Joan, en canvi, va assumir, ja d’adult, que els seus problemes d’identitat sexual anaven lligats a un sentiment de culpa pel fet de ser home, pel fet d’haver “substituït” una germana de sexe femení. A casa no se’n parlava mai, d’aquella nena nonada, però en Joan sentia la presència opressiva del seu record, que es va convertir en un sentiment de culpa, un retret cap a la seva masculinitat. “Hauria d’haver mort jo; segur que ells volien una nena. Els hauria cuidat i els hauria donat nets”.