Borja García: “La il·lusió que hi posem juga al nostre favor”

RiudarenesCapacitat per resoldre la rigidesa de qualsevol sistema mitjançant una espurna de talent, Borja García (Villaverde, Madrid, 1990) viu el millor moment d’una trajectòria que, procés formatiu a banda, l’ha vist créixer al Rayo Vallecano, Còrdova -en dues etapes- i Reial Madrid Castella. Aterrat a Girona el 2015, és el jugador diferencial d’una plantilla amb fama d’èxits. Un futbolista de qui s’espera que passin coses quan la pilota li arriba als peus. Per qui val la pena pagar una entrada.

Que se sent després d’haver aconseguit tres victòries consecutives?

És molt satisfactori, especialment per com han arribat. Dins del còmput general, segurament el partit de Riazor va ser el menys lluït, però l’acabes amb alegria. Davant el Madrid i el Llevant es va fer un treball majúscul, i vam ser capaços de capgirar un marcador advers i de guanyar a camp contrari. Totes són molt meritòries i ens tenen els ànims pels núvols.

Tot i que heu rebut múltiples elogis, ningú es relaxa.

És cert que contra el Madrid hi havia un component de motivació addicional que s’ha de tenir en compte, però guanyar a València després de tot el rebombori generat durant la setmana demostra que tenim un relat sòlid. Tot és nou, hi ha molts jugadors que no havien jugat mai a Primera. La il·lusió que posem en cada partit juga al nostre favor.

L’últim triomf comença amb un gol seu.

No soc un golejador, però sempre m’he caracteritzat per intentar aportar una xifra digna durant el curs. Tenia la necessitat que arribés el primer, tot i que el més important és seguir amb la línia que el col·lectiu està traçant fins ara. Tothom aporta el seu gra de sorra i necessitarem que això continuï passant per assolir els objectius.

La classificació s’ha de relativitzar, oi?

Hem començat bé el camí, malgrat que ens enfrontem a rivals de la part alta de la taula. Les sensacions són molt bones i, amb 15 punts a la butxaca, la permanència s’acosta. Volem acabar l’any de la millor manera possible. Som conscients que la temporada és molt llarga i ens costarà moltíssim. Quan una fita s’aconsegueix havent patit molt, l’assaboreixes més.

No sembla que el Girona sigui novell en la categoria.

Per desconeixença puc entendre que sorprengui, però hi ha un treball al darrere que ha permès una adaptació més fàcil. Fa més de tres anys que seguim un patró amb el mateix entrenador. Tenir-lo interioritzat és un avantatge.

El tranquil·litza el dia a dia de l’equip?

Sempre hem estat positius perquè el grup respon, i genera joc i ocasions per tombar qualsevol. Sabíem que els resultats arribarien i corroborarien les sensacions que teníem davant el futbol desplegat.

Se’l veu feliç.

És per estar-ho -somriu-. Poder viure del que més t’agrada i sentir la confiança de tothom després d’uns anys en què el camí no era tan planer, és d’agrair.

Com recorda els seus inicis a Montilivi?

He sigut un jugador que descuidava molt l’aspecte defensiu. Creia que no era la meva tasca i mai m’havia dedicat a millorar-ho. Amb els anys madures i veus que és necessari. Em va costar molt adaptar-m’hi, però si volia jugar havia d’esforçar-me. Sens dubte és on més he canviat.

Vostè assumeix un grau de lideratge important.

És una virtut que els entrenadors i els aficionats no deixin de dir-me que tinc molt de talent. M’agrada que esperin coses de mi. Això significa que tinc el que volen rebre. Accepto la responsabilitat; soc molt autocrític amb mi mateix. Només així puc continuar millorant com a futbolista.

La ciutat s’ha bolcat amb el club.

M’han explicat que a Girona el futbol no ha sigut mai prioritari, i ara veiem moltíssima gent que vesteix la samarreta pels carrers. Fa poc podia passar desapercebut, mentre que avui m’aturen, em coneixen. L’afició està responent al nostre esforç amb un suport immens en cada partit. Han de saber que per a nosaltres ho són tot. Ens sostenen i no haguéssim arribat fins aquí sense el seu suport.

No ha de ser fàcil superar tantes garrotades...

Ens hem tret un pes de sobre; semblava una maledicció. Aconseguir-ho ens va unir definitivament, i ha fet que gaudim de la festa com nens. Vam fer feliç tanta gent que només puc dir que m’enorgulleix formar part de la història del Girona.

Quin és el seu sostre?

Amb el temps t’adones que no s’ha de somiar molt més enllà del moment actual. Afortunadament he trobat una estabilitat que intento retornar, amb agraïment i treball, damunt del terreny de joc. Tant de bo que puguem continuar molts més anys a l’elit.