Botigues que no haurien de ser a la plaça Sant Jaume

Plaça Sant Jaume. El centre del poder, des de sempre. Creuament del cardo i el decomanus romans. Quina plaça! Quin estil, quina classe. La Generalitat. L’Ajuntament. I què me’n dieu de les columnes del temple d’August al cim del mont Taber amagades dins d’un edifici? Una solemnitat clàssica que dóna pau i confiança en la solidesa d’aquelles institucions eternes que ocupen els palaus adjacents. Un lloc privilegiat que, quan hi passem, inspira pensaments profunds. Donem una ullada a què podem trobar en aquesta meravella si la contemplem amb una mirada de 360 graus: un Pans & Company, fast food amb cara amable que va canviar de mans el juliol del 2016 -va passar de la família Carulla al Grup Ibersol-; una botiga de souvenirs; la petita Papereria Sant Jaume; un Desigual, la cadena de roba que quan està de moda ven massa i quan no ho està ven massa poc; el mític Conesa (espero amb gana l’entrepà de calçots); la botiga de quincalla Touch, amb un aparador d’estètica Lloret; un Costa Coffee, una multinacional britànica que s’aprofita de la imatge italiana, i una nova criatura, un supermercat Simply del Grup Alcampo, que ha pres el lloc al Banc de Santander i que ha entès immediatament que a l’aparador hi ha de posar com més alcohol millor si vol ser una veritable botiga de conveniència.

Un panorama que deixa perplex i engega a fer punyetes la solemnitat de la plaça Sant Jaume. Quina pena. Quina decadència. Sí, perquè això ha passat sense lluitar, en silenci i sense polèmica, i per culpa de dos factors. Primerament, el teixit empresarial de la capital, que perd oportunitats com aquestes per promoure els seus productes als visitants. I en segon lloc, les institucions, que no troben la manera d’actuar en contra d’aquesta vulgarització de Barcelona. Però un moment, no vull ser injust. L’Ajuntament actual acaba de promulgar una moratòria per a tot Ciutat Vella, en vigor fins a l’octubre del 2017 (un mes després del referèndum, oi?), per poder presentar en condicions el nou pla d’usos del districte. Ja és alguna cosa, però arriba tard. I tot per la maleïda tendència a liberalitzar-ho tot que va començar amb el canvi de mil·lenni. Primer va ser la Unió Europea, amb la directiva Bolkestein, que va influir directament els governs dels estats membres, començant per Itàlia el 2007, quan el govern de Prodi (aquell professor d’esquerra tan simpàtic) va promulgar el decret Bersani (un altre d’esquerra i molt simpàtic), que va restar poder als ajuntaments en matèria de les llicències comercials. Resultat? El caos actual, la mort del comerç tradicional i la pujada dels preus dels lloguers. No pot ser, barcelonins i barcelonines, que el nostre excel·lentíssim Ajuntament no pugui fer res per regular el comerç. No pot ser que tinguem supermercats oberts 24 hores al dia l’un al costat de l’altre. No pot ser. I aquest drama és molt present també a Itàlia amb diferències petites però importants. La primera és que al comerciant italià tradicional li costa plegar i abans de vendre o traspassar el local potser (en el pitjor dels casos) s’arriba a arruïnar per defensar el seu negoci. La segona és que s’ha trobat en la Unesco un aliat per a la salvaguarda dels centres històrics, la qual cosa ha ajudat a promulgar lleis a favor dels establiments tradicionals en l’àmbit municipal. Ara s’ha fet un pas més amb el nou decret legislatiu Scia 2 sobre normativa de centres històrics i espais declarats patrimoni per la Unesco, segons el qual els ajuntaments podran vetar activitats comercials no compatibles amb la valorització del patrimoni artístic i cultural. D’aquesta manera s’ha pogut aturar la inauguració de diferents establiments de McDonald’s i anul·lar llicències de venda ambulant que contribuïen al deteriorament del panorama urbà en àrees de la capital italiana.

És interessant, doncs, veure què comportarà l’aplicació del nou decret. Recordem, però, que sense un treball conjunt entre el sector públic i el privat les ciutats (i el globus terraqüi sencer) no es podran salvar de cap manera. Cal que es detectin ràpidament les situacions en què és important l’ajuda d’un sector a l’altre, com hauria estat el cas de la botiga que ara és un supermercat Simply o del Costa Coffee, locals que s’han llogat fa pocs mesos. Fan falta experts en retail als consistoris, que sàpiguen quines marques poden estar interessades en determinats locals i que actuïn ràpid. Els centres històrics són com organismes vius que necessiten atenció diària. La grande bellezza és fràgil.