La bretxa salarial de gènere gairebé no s’ha reduït en l’última dècada

Brussel·lesAvui el calendari europeu marca de manera simbòlica (o reivindicativa) el dia en què les dones deixen de cobrar per la feina feta malgrat que no deixaran de treballar el que queda d’any. Respecte a l’any passat, només són dos dies de millora, perquè la bretxa salarial de gènere europea només s’ha reduït dues dècimes, del 16,2% al 16%. Com assenyala la Comissió Europea en el seu últim informe, al conjunt de la UE la bretxa salarial de gènere amb prou feines s’ha retallat un punt en set anys. A Espanya, on hi ha dades disponibles des del 2008, la reducció ha sigut exactament la mateixa.

Per això només s’han guanyat dos dies respecte a l’any anterior, quan el calendari europeu va fixar el 2 de novembre com el dia per la igualtat salarial. Com que l’evolució és tan mínima, fa una dècada que el dia es manté al voltant d’aquesta època de l’any. Espanya no és una excepció. De fet, amb l’impacte de la crisi econòmica que va afectar especialment els més febles (dones i joves), l’escletxa va augmentar, en lloc de reduir-se. Tot i això, des que hi ha dades, a Espanya l’escletxa s’ha estretit al voltant d’un punt (el 2008 era del 16,1% i el 2017 del 15,1%).

És important notar que les dades que marquen aquesta data del calendari del 2019 s’elaboren a partir de la informació del mercat laboral del 2017, perquè l’oficina d’estadística europea (Eurostat) centralitza i elabora dades dels 28 països membres per poder-les comparar de manera equiparable i perquè la bretxa salarial de gènere és un indicador complex. Per això tampoc hi ha dades del 2008 del conjunt dels 28 països europeus, però sí d’Espanya.

Problemes estructurals

Segons la Comissió Europea, la bretxa salarial de gènere indica les desigualtats laborals generals entre homes i dones, però no vol dir que en el 100% dels casos una dona i un home que fan la mateixa feina cobrin de manera diferent. Tot i això, tal com apunta la Comissió Europea, molts cops sí que passa: “Les dones tendeixen a cobrar menys per hora que els homes per fer la mateixa feina, ja sigui una professió d’alta qualificació, com una metgessa, o una de més baixa qualificació, com un comercial. La bretxa salarial existeix en tots els sectors de l’economia”.

Però aquesta diferència reflecteix en gran mesura altres problemes estructurals de discriminació i masclisme del mercat laboral: hi ha un nombre més gran de dones que treballen a temps parcial, que treballen en sectors més mal pagats i que tenen contractes temporals o precaris. Una situació que es deu principalment al fet que són les principals responsables de la cura dels familiars i de les tasques de la llar, així que fan moltes hores de feina que no es retribueixen econòmicament. El mateix executiu europeu, però, assenyala que les dones també topen amb un sostre de vidre a l’hora d’accedir a feines de més responsabilitat i més ben pagades. “La diferència de salaris també depèn dels estereotips de gènere i de la discriminació”, assenyala l’informe de la Comissió Europea, en què es reivindica la necessitat de millorar la transparència salarial de les empreses per poder solucionar un problema estructural.

En un comunicat publicat dijous, el vicepresident de la Comissió Europea, Frans Timmermans, i les comissàries de Justícia i Afers Socials, Vera Jourova i Marianne Thyssen, constataven que “ja fa seixanta anys que es va posar per escrit el principi d’igualtat salarial en els tractats de la Unió Europea, però encara no hi ha lleis que s’adaptin a la realitat de la vida quotidiana”. “Les dones europees encara treballen dos mesos gratis en comparació amb els homes. El progrés és massa lent”, asseguren. Traduït a altres xifres, aquests dos mesos de feina no retribuïts suposen que per cada euro que guanya un treballador, una treballadora només rep 84 cèntims.

També cal notar que l’escletxa és molt variada si es compara entre països del conjunt de la Unió Europea. El 16% és la mitjana dels Vint-i-vuit, però la bretxa és especialment alta en països com Alemanya o el Regne Unit, on supera el 20%. En canvi, és més baixa del 10% en estats com Bèlgica, Itàlia o Luxemburg. En aquest cas Espanya no és a la cua, sinó en la línia de països com Finlàndia o Suècia, tot i que està per sota de la mitjana europea.