El Brexit, un cop per a la globalització
Project SyndicateEl referèndum del Brexit ha sacsejat els mercats financers i de valors de tot el món. Com en anteriors casos de turbulències financeres contagioses, la victòria dels partidaris d’abandonar la UE ha portat els inversors espantadissos a buscar els refugis habituals. Els bons del Tresor dels EUA han pujat, mentre que el dòlar, el franc suís i el ien es cotitzen a un preu més alt, sobretot en relació amb la lliura esterlina.
Quan va quedar clar que els partidaris de la permanència havien perdut, semblava que la baixada de la lliura estava en camí d’igualar l’històric 14% de devaluació de la moneda britànica durant la crisi del 1967. Però la successió ininterrompuda de turbulències que ara veiem als mercats financers mundials no és exclusiva de l’episodi del Brexit.
El que sí que és exclusiu del Brexit, i sobretot té greus conseqüències, és que serveix de precedent perquè altres països (o regions) abandonin l’organització política i econòmica de què formen part: tant pot ser Escòcia i Irlanda del Nord al Regne Unit com Catalunya a Espanya. Les actuals fronteres dels estats nació podrien canviar de traçat o fins i tot es podrien tancar del tot si els estats membres descontents es deixessin portar per les pulsions nacionalistes internes i renunciessin a l’experiment de diverses dècades d’unificació europea. (I, com demostra la campanya presidencial de Donald Trump als Estats Units, aquestes pulsions arriben més enllà d’Europa.)
El Brexit, amb els seus efectes negatius de caràcter sistèmic en les finances, el comerç i la mobilitat laboral, representa un greu retrocés per a la globalització. És probable que les seves conseqüències no es propaguin tan de pressa com les de les crisis estrictament financeres, com ara la debacle del 2008 o els fets del 1997 i el 1998 al continent asiàtic. De tota manera, les seqüeles tardaran a desaparèixer.
La normativa comercial, financera i migratòria del Regne Unit és massa complexa i està massa arrelada perquè pugui ser objecte d’una renegociació ràpida. Mentrestant, segurament quedaran en suspens moltes transaccions transfrontereres de béns, serveis i actius financers. Encara que a la resta d’Europa no es produeixin altres sortides, és molt probable que s’instal·li un llarg període d’incertesa als mercats financers mundials.
Val la pena recordar que la globalització no va començar amb la generació actual. L’últim període del segle XIX va ser, malgrat les seves limitacions tecnològiques, un moment d’auge per al comerç mundial. Grans onades migratòries van diversificar radicalment la composició demogràfica dels EUA i altres llocs del continent americà. Londres acollia un sector financer global i de ràpid creixement, tal com ja va començar a fer quan la Gran Bretanya va sortir victoriosa de les guerres napoleòniques.
La Primera Guerra Mundial va posar fi a aquesta primera onada de globalització i, quan va arribar la pau, el món ja no va tornar a ser el mateix. La depressió econòmica dels anys 20 a la Gran Bretanya i la dels 30 a la resta del món van marcar el començament d’una onada global de polítiques proteccionistes i aïllacionistes, amb devaluacions destinades a competir amb els països veïns. Així, es va donar el cop de gràcia a la globalització abans fins i tot que esclatés la Segona Guerra Mundial. Tot i que no és l’única ni la principal causa de la recessió mundial, hi ha un acord generalitzat entre economistes i historiadors que els polítics de l’època van agreujar considerablement una situació ja molt dolenta.
Després de la Segona Guerra Mundial es va tornar a posar en marxa, per fi, la integració global, primer en el sector comercial i, posteriorment, des dels anys 80, en el financer. Durant aquest període, el centre financer de Londres es va despertar d’una llarga letargia i va ajudar el Regne Unit a convertir-se en un dels pilars d’una nova economia internacional profundament integrada. Abans de la crisi financera global del 2008-2009, la majoria d’indicadors comercials i financers havien arribat a uns nous màxims, amb la contribució decisiva de la unificació europea. En esclatar la crisi, però, les activitats financeres transfrontereres van caure a Europa, alhora que les economies de l’eurozona, amb un alt grau de palanquejament, van començar a perdre l’accés als mercats internacionals de capital, i la preocupació per la insolvència privada i pública va passar a tenir un paper protagonista.
La crisi financera va provocar la caiguda sincrònica del comerç mundial més forta des de la Gran Depressió dels anys 30. I el comerç mundial encara no ha recuperat les xifres d’abans: des del 2008 el volum d’exportacions ha pujat fins a situar-se només en la meitat de la mitjana anual anterior a la crisi (el 3,1%). A Europa la desacceleració encara ha sigut més marcada.
La recessió mundial va ser un cop fort per a la globalització, sobretot per al sector comercial i el financer. Ara el Brexit li ha donat un altre cop en afegir la mobilitat laboral a la llista.
Els mercats financers no gestionen bé la incertesa. Ara que el món ja es troba davant d’un creixement anèmic i uns baixos nivells d’inversió, qualsevol pla per reduir al màxim les conseqüències negatives del Brexit passa per definir com més aviat millor unes noves regles de joc per al Regne Unit i la seva relació amb la UE. Qualsevol retard causarà més frustració i augmentarà les probabilitats de represàlies polítiques dels membres de la UE. L’últim que ens convé és un procés de divorci polític basat en el revengisme, que només serviria per aprofundir les esquerdes, cada vegada més amples, de l’economia mundial.