El (maleït) subjecte del feminisme
A les portes del 8 de Març i de la Vaga Feminista es reobre el meló del subjecte del feminisme, amb la pregunta cíclica de qui pot ser aquest subjecte i la resposta implícita sobre si les dones trans ho poden ser, com s’havia plantejat sobre les lesbianes, o sobre les dones negres i racialitzades, com ja denunciava la mare Sojourner Truth a mitjans del segle XIX.
No he entès mai aquesta mena de debats, possiblement perquè soc més de feminisme de trinxera, del que vol la teoria si és útil per entendre i resoldre qüestions pràctiques. En aquest sentit, per a mi el subjecte i l’objecte del feminisme són les nostres vides. Les nostres miserables vides i la manera de millorar-ne les condicions més enllà de la pròpia individualitat i des de la resistència encarnada.
En la construcció de moviments socials i d’espais d’activisme ens hem obnubilat en un binomi d’articulació que diríem excloent: o bé aglutinar-los al voltant d’una identitat o bé fer-ho al voltant d’un objectiu concret. Sabem, per experiència pròpia i pel relat que ens han deixat les mares com l'Audre Lorde, que l’espai identitari és més fort i té una funció imprescindible de presa d’autoconsciència, però és més efímer per la pròpia complexitat de les identitats, que es van fragmentant a la recerca de la identitat essencial que mai no apareix. Això no vol dir que la construcció identitària no sigui necessària, i, de fet, menystenir la identitat és un luxe que només es pot permetre qui la té assegurada.
Construir activisme al voltant d’un objectiu concret té el problema de reproduir les mateixes dinàmiques de poder que existeixen a la societat, de manera que només es trobaran representades i reconegudes en aquest espai les identitats que ja estan representades i reconegudes majoritàriament a la societat. És molt més laboriós treballar així, i molt més pesat, però si els objectius plantejats són prou concrets, és bastant menys frustrant perquè hi ha etapes en el camí tangibles, mesurables, i no aquesta perpètua sensació de lluitar contra molins de vent.
¿Cap on anem, doncs, cap on podem anar per seguir construint un moviment ampli com és el feminisme, aquest paraigua tan gran, o com podem fer la reforma, urgent, del conglomerat LGTB, totalment copat per homes a totes les esferes? Crec que hi ha maneres intermèdies d’articular-nos, justament apreses del pensament i la pràctica feministes. D’una banda, la qüestió de l’estratègia assenyalada per la Spivak: ens ajuntem per una raó concreta, amb una finalitat, i aquesta mateixa finalitat anirà definint qui ha de participar d’aquest grup. I quan la definició del 'qui' inclou grups diversos i desiguals, com el cas del (maleït) subjecte del feminisme, hem d’atendre al coneixement situat de la Haraway i a la mobilitat dels eixos de poder si no volem estar reproduint a escala reduïda el mateix desastre de món que volem transformar.
De l’altra, tenir present que la identitat es construeix de manera relacional. El que és una identitat en resistència davant un grup de poder pot ser també una identitat supremacista envers un grup subaltern. La realitat és molt més complexa que les nostres filigranes.
Ser dona en un món patriarcal és una identitat subalterna. Però quan construeixes un moviment de dones, aquesta característica es neutralitza i el poder passa a repartir-se seguint altres lògiques. I és aquí on se situa contemporàniament el debat sobre i contra les dones trans. Perquè dones que estan acostumades a una posició de subalternitat de gènere en el món real troben un espai on acumulen tot el poder i es posen a reproduir les dinàmiques que han patit, ara en el cos de les subalternes. Posar en dubte la presència de les companyes trans al moviment feminista i de dones és, diguem-ho clar, un abús de poder per part de feministes que ocupen espais d’hegemonia. El perill per al moviment feminista no són les dones trans, sinó justament les dinàmiques patriarcals d’abús de poder a dins del moviment i un aburgesament que ens permet dedicar molt de temps i molts recursos a debatre en abstracte.
Allò que anomeno “el feminisme del gènere”, que l’entén com un bolet sense cap altra intersecció, té molt a aprendre de les companyes que s’estan articulant al marge dels centres de poder. Per a aquest 8 de Març, recordem-ho, feminista i antirracista, una de les propostes més interessants i amb eines més efectives és el Bloque Migrante Decolonial i Antirracista organitzat a Barcelona. Sense dubte, l’avantguarda del moviment feminista a Catalunya.
