Buscant tsunamis per fugir de la rutina
BarcelonaLa manifestació número X del Procés evidencia que protestar ja és rutina a Catalunya, sense fer perdre ni un gram d’entusiasme als milers de persones que omplen el carrer Marina. Les imatges són les habituals: pancartes amb acudits i metàfores repetides; xiulets a l’helicòpter; la parella que un porta la bandera espanyola i l’altra l’estelada; l’aplaudir d’esma, encara que no hagis sentit què diuen els discursos; els discursos autoreferencials, que diuen que ho tornarem a fer sense saber què ni com ni quan, però que queden bé; i la xifra, els 350.000 que, ves, ja deixen fred.
Una de les novetats és un passadís ideat perquè polítics i celebritats arribin a la capçalera: hi passen entre picades de mans, selfies i somriures, com estrelles del rock a punt d’abraonar-se sobre el públic des de l’escenari. Si les estrelles del rock que ahir van omplir el Palau Sant Jordi de Barcelona, La Polla Records, veiessin l’escena, la lletra no seria apta per a aquesta democràcia.
Quan Quim Torra hi passa, se sent la frase que ha fet fortuna: “Quins collons!” Pot ser un elogi testosterònic de la feina presidencial o una exclamació de lament per la gestió d’un Govern que crida a desobeir i després envia els Mossos. L’expressió també va cap a Madrid: “Pedro Sánchez: quins collons!” Es refereix a la qüestió catalana; si parlés de l’exhumació de Franco, l’expressió hauria de ser en singular.
Buscant el Tsunami
El cronista no es conforma amb la rutina i es proposa una missió impossible: trobar el Tsunami Democràtic. Qui són? El moviment havia promès repartir a dojo el codi QR que permet accedir a la misteriosa aplicació que ho mou tot. “Tens un QR?” és la frase de moda, ideal per trencar el gel. És més fàcil acabar lligant que entrar a l’apli. No té codi el noi jove interpel·lat per una dona que li xiuxiueja com si volgués comprar haixix, ni l’home amb qui prova sort la Pilar, d’Òdena, que es lamenta: “Costa de trobar-ne, només és per a 10 persones”. “Jo pensava que en trobaria avui i res”, afegeix en Vicente, de Tarragona, que opina: “Volen donar la sensació que va buscat”. No és una sensació: se’n busca fins i tot a través de les pancartes: “Volem un codi QR, som de confiança”.
Fracassat l’intent d’arribar al Tsunami a través del QR, caldrà fer cas a la descripció del jutge i buscar terroristes. Hi ha terrorismes estètics, com la samarreta de l’ANC d’enguany, o musicals, exposats constantment pels altaveus. Del que diu el jutge, ni rastre. L’esperança arriba en veure el Xavier brandant una falç, l’arma d’Els segadors. “Són de foam, com les pilotes que tiren”. Traduït: són d’escuma i més innocents que un manifestant de Parlem / Hablemos. Més armes? L’Antoni porta tres pancartes i una d’elles diu: “ I have perillosa arma nuclear”. Potser és un terrorista de debò, com els que surten als diaris. I va armat amb un pot de Fairy, disposat a fer-lo servir. “Quan el Tsunami digui què s’ha de fer, a pinyón ”, promet. El té, ell, el famós QR? “No el tinc, però miro Twitter”. Res, no hi ha sort. El Tsunami existeix? Deu ser una unió de gotes d’aigua com les que, vistes des del cel, omplen Barcelona en una nova manifestació per demostrar que, a Catalunya, les mobilitzacions extraordinàries ja són rutina.
