Cal tornar a mirar cap a Escòcia
"Ha arribat l’hora de dissoldre la Gran Bretanya”, acaba d’escriure Adam Ramsay a Open Democracy sense que cap militar jubilat hagi escrit a la reina Elisabet II per demanar-li que l’afusellin. Ramsay es recolza en el que li ha confessat Tom Nairn, el respectat politòleg escocès, teòric marxista i pensador clau de la Nova Esquerra Britànica. Nairn ja havia publicat The break-up of Britain el 1977, és a dir, La dissolució de la Gran Bretanya (l’edició espanyola deia desintegració). Ara, amb 88 anys, s’ha tornat molt prudent, però en conversa amb Ramsay ha acabat predient: “En els propers cinc anys, d’una manera o altra, la dissolució és molt probable que es produeixi”. Ho diu per Escòcia, on les enquestes ja donen 12 punts percentuals més de vots als independentistes. Però també per l’independentisme gal·lès, que des del 2012 ha passat del 10 al 23 per cent. I per si no fos prou, a Irlanda del Nord, el suport a romandre al Regne Unit tal com hi són ara ha baixat des del 2014 del 65 al 34 per cent.
Tot i que les greus circumstàncies de l’independentisme català han fet que deixéssim de mirar Escòcia, la profunda crisi política al Regne Unit i el progrés de l’independentisme escocès haurien de seguir despertant la nostra atenció. La comparació és un exercici útil no pas per suggerir que els dos processos són idèntics –allà no hi ha presos ni repressió policial ni judicial, posem per cas–, sinó per utilitzar-ne un com a mirall de l’altre, com s’havia anticipat a fer Xavier Solano a El mirall escocès el 2007. Un cas que, si més no, ens serviria per posar en entredit alguns dels dogmes que sostenen els qui voldrien mantenir indefinidament la independència al bany maria.
Per començar, Escòcia té pressa. La seva presidenta, Nicola Sturgeon, ja ha anunciat que a la propera legislatura tornarà a convocar un referèndum després de les eleccions del maig. Però Dennis Canavan, el cap de la campanya pel sí del 2014, acaba d’aconsellar fer-lo el més aviat possible per aprofitar el momentum. La sortida de la Unió Europea empeny amb força. En segon lloc, la tradició democràtica escocesa fa que no es discuteixi la necessitat de tenir altres majories que les de guanyar-lo, el referèndum. Al Regne Unit una decisió tan dura com sortir de la Unió Europea es va decidir per un 51,9 per cent de vots a favor. I independitzar-se amb el 53 per cent a favor, el 41 per cent en contra i un 6 per cent d’indecisos –darrera enquesta de finals de novembre d’Ipsos Mori/STV– no li sembla cap disbarat al Partit Nacional Escocès (SNP).
En tercer lloc, a Escòcia també s’estudia com convocar el referèndum sense permís de Westminster. La diputada Joanna Cherry, per exemple, és favorable a un “Catalonia-style wildcat referendum” –un referèndum salvatge–, tot i que hi ha un cert debat intern sobre si aquesta via podria restar suport. Tanmateix, en una enquesta recent de Panelbase Survey, el 63 per cent dels escocesos afirmen que volen un nou referèndum encara que tingui el veto del govern britànic. I fins i tot el 39 per cent dels contraris a la independència creuen que la decisió s’ha de prendre a Edimburg. El secretari per a la Constitució, la Unió Europea i els Afers Exteriors del govern escocès, Michael Russell, ja ha advertit que no tan sols tindran un pla B, sinó plans de la A a la Z per poder-lo celebrar. I finalment, també com aquí, l’independentisme té les seves controvèrsies amb la televisió pública, la BBC. Segons les darreres dades fetes públiques, la denúncia més repetida és la queixa pel biaix contra l'SNP i Nicola Sturgeon.
Les raons profundes de l’independentisme escocès són similars a les dels moviments independentistes arreu del món. La pertinença a grans estructures ja no és cap avantatge; les xarxes socials trenquen les velles unitats comunicatives i la globalització dels mercats afavoreix l’emergència dels espais regionals. Tornar a mirar Escòcia ens proporcionaria una perspectiva menys localista del nostre procés d’alliberament nacional.
