Calldetenes, manifestos i samaritans

i Albert Sánchez Piñol
10/11/2012
3 min

El 1973 la Universitat de Princetown va fer un curiós experiment que tenia com a referència la paràbola del bon samarità, segons la qual la bondat no té fronteres. (Els sona la història, oi? Un pobre jueu ha patit un assalt i gemega a la vora del camí, però els que passen per allà no l'ajuden. Al final només s'hi presta un natural de Samària, per bé que jueus i samaritans es tenien més mania que els del Betis i el Sevilla).

Les conclusions de la paràbola són molt clares. Una: que en temps bíblics la humanitat era una mica justeta, com ho demostra que el fill de Déu hagués d'encarnar-se per ensenyar unes obvietats tan grans. I dues: que si vostè pateix l'assalt d'una banda armada als afores de Calldetenes no esperi ajuda de cap samarità, més que res perquè Samària és a uns 3.000 quilòmetres de Calldetenes i avui dia només queden 700 samaritans a tot el món.

Però la Universitat de Princetown va anar més enllà. L'experiment va reclutar 40 estudiants voluntaris, amb els quals es va procedir de la següent manera. Un a un, els tancaven a una habitació, amb un llapis i un paper. Els demanaven que redactessin una reflexió basada en la paràbola del bon samarità, un text que s'emetria per la ràdio de Princetown. Una estona després es presentava un home que exclamava: "Què hi fas, encara, aquí? Però si t'esperen a l'edifici C per radiar el teu discurs!" El voluntari, naturalment, sortia cagant llets. La qüestió és que tot just davant de l'edifici C es creuava amb un individu estès a terra, un home que gemegava i es planyia. Bé doncs, dels 40 voluntaris només 16 van mostrar algun interès pel senyor presumptament accidentat. Ah, que no me n'oblidi: els 40 voluntaris eren estudiants de teologia.

Mai no m'han agradat els manifestos, siguin del signe que siguin, i perdonin un canvi de tema tan abrupte. En una societat perfectament democràtica els manifestos no existirien: ningú no en faria cap cas. Per què, sinó, hauria de tenir cap efecte sobre uns ciutadans lliures i autodeterminats el que pensin altres individus? Quina estranya relació es pot establir entre, per exemple, el fet que Vargas Llosa escrigui novel·les i la seva opinió sobre les relacions que Catalunya hauria de mantenir amb Espanya? El lampista del meu barri té sobre aquesta qüestió un parer contrari al de Vargas Llosa. Per què hauria de valdre menys l'opinió d'un lampista que la d'un escriptor? Els manifestos demostren que als éssers humans no el regeix tant la pulsió de poder com la pulsió de submissió. Suposo que la naturalesa humana és així: preferim que ens pasturin a ser pastors de nosaltres mateixos, sempre ha estat infinitament més còmode escollir un ramat que tenir una opinió i acceptem, a cegues, que un lideratge intel·lectual o artístic suplanti l'exemple moral.

Llistes, llistes, som un país de llistes i manifestos. M'acuso: jo mateix he caigut alguna vegada en el vici de signar manifestos. I és que la insistència de la societat civil pot ser més que persistent, i n'hi ha per tot. Manifestos a favor de les foques de Groenlàndia o en contra de les olives farcides d'anxoves, i últimament, tot un nou gènere en el món dels manifestos: llistes de partidaris de salvar Catalunya dels catalans. (Naturalment ara apareixeran manifestos de signe contrari, i naturalment, caurem en la trampa de facilitar-los la cantarella de sempre: que el sobiranisme divideix la societat catalana.)

Permetin-me que els proposi un exercici: en lloc de valorar els noms d'un manifest perquè secunden aquesta causa o aquesta altra, imaginin-se que vostès són el pobre jueu apallissat de la paràbola i que pel camí passen, un a un, els signants de qualsevol manifest. Vostè què creu? S'aturarien per interessar-s'hi? Ai, ai, ai. Si ho pensem bé, 16 de 40 és un índex de proïsme altíssim.

Jo encara sóc més pessimista. M'imagino als signants dels últims manifestos sotmesos a una altra mena d'experiment. M'imagino que els demanen que examinin una aranya de Calldetenes i, en conseqüència, prou catalana. M'imagino que en el seu afany de comprensió de la realitat catalana li arrenquen les potetes, una a una, fins a deixar la pobra aranya convertida en una bola immòbil. Un cop mutilada i desvalguda l'haurien animat, amb veus i crits, a creuar la taula del laboratori. I estic segur que, després d'intensos debats artístics, i profundes reflexions intel·lectuals, signarien un manifest declarant que han arribat a la conclusió, científicament irrefutable, que no hi ha res a fer: les aranyes catalanes són sordes.

stats