La inutilitat del militarisme d'Europa al Mediterrani
La crisi del coronavirus ens interpel·la no sols de manera individual o sociològica, sinó també política. Les carències del sistema sanitari espanyol, fruit en gran mesura de les retallades de la dècada anterior, queden patents amb l'escandalosa diferència en la ràtio de morts per coronavirus entre Espanya i Alemanya, independentment de les diferències metodològiques. Quina és la diferència entre Alemanya i Espanya? Segons Datosmacro.com d'Expansión, la despesa en salut a Alemanya va ser del 9,48% del PIB el 2018, 3.879 € per habitant, mentre que a Espanya és del 6,24% del PIB, 1.617 € per habitant. Crida especialment l'atenció que la despesa militar espanyola el 2018 sigui superior a l'alemanya en percentatge del PIB. Segons dades del SIPRI, a Alemanya és de l'1,2% i a Espanya de l'1,3%. Alguna cosa falla.
Ha fallat el govern espanyol, que no ha prioritzat la despesa en salut almenys des de la crisi econòmica de 2008, però també ha fallat la Unió Europea, que va obligar a aplicar polítiques d'austeritat suïcides als països que més van sofrir la crisi, entre ells Espanya i altres països del sud d'Europa. El resultat del virus neoliberal salta a la vista: milers de morts a Espanya i Itàlia per una crisi sanitària per a la qual ens falten llits hospitalaris d'UCI, respiradors, mascaretes i més material sanitari de protecció.
Això sí, la Comissió Europea i en particular el Servei d'Acció Exterior, comandat ara per Josep Borrell, fan estudis exhaustius sobre les amenaces a la seguretat i, cal dir-ho, les de caràcter pandèmic i epidèmic ja van ser identificades i així apareixen en els discursos i documents sobre seguretat i defensa europeus. Però, què ha fet la UE per preparar-se davat d'aquesta amenaça? Quines mesures de protecció de la seva ciutadania ha pres? ¿Ha creat un cos sanitari de protecció europeu, ha preparat kits d'emergència per a catàstrofes sanitàries amb màscares i hospitals de campanya? ¿Ha desenvolupat un fons específic per al desenvolupament d'unitats de defensa davant l'arribada d'un virus com el que ara està posant fi a la vida de milers d'europeus? No, la gran novetat del nou pressupost 2021-27 de la Unió ha estat destinar més de 13.000 milions d'euros a la recerca militar (que els estats completaran amb 22.000 milions més). A més, el cos de seguretat comuna europeu en expansió és Frontex, un cos militar de vigilància fronterera incapaç i incompetent per evitar milers de morts al Mediterrani cada any. No cal dir que ni la recerca en armes ni els militars de fronteres tenen res a fer contra el coronavirus.
La UE s'equivoca. Ha fet un enfocament de la seguretat que no dona més seguretat. Mentre s'ha dedicat a desenvolupar i adquirir més armes, a crear noves forces de seguretat europees militaritzades i a potenciar la cooperació militar, s'ha oblidat d'allò més important, la salut dels seus habitants. Una salut que dependrà de la salut dels nostres veïns.
No oblidem que Europa s'ha oblidat del sud. El Mediterrani no és només un cementiri en el qual, segons l'ACNUR, cada dia hi són sepultades sis vides que buscaven una vida millor, sinó que és una bomba de rellotgeria des d'un punt de vista sanitari. Què passarà quan el covid-19 arribi a Turquia, on milions de persones refugiades viuen amuntegades? Que passarà quan arribi a països en guerra com Síria o Líbia, o quan arribi a les poblacions migrants en trànsit a Europa del Marroc o qualsevol altre país de la conca sud i est del Mediterrani? Si els malparats, tot i que encara solvents, sistemes públics de salut del sud d'Europa no són capaços de gestionar una crisi d'aquesta envergadura, què no pot arribar a passar al sud del Mediterrani? Europa ha contribuït de manera determinant a armar i militaritzar les fronteres dels seus veïns del Mediterrani, i ha aconseguit milionaris ingressos gràcies a les exportacions d'armament made in Europe.
Seran molts els interrogants a la cerca de respostes després d'aquesta crisi. Un virus global pot fer trontollar el ja per si mateix afeblit projecte europeu, que pretén legitimar-se mostrant un múscul militar que no serveix de res davant l'actual crisi sanitària. Una dècada de polítiques militaristes al Mediterrani –a la resta d'Europa i a gairebé arreu- serà una de les raons que explicaran la falta de recursos per a allò essencial, els sistemes de salut.