El llarg camí de la Primera Catalana a la Primera Divisió

BarcelonaEl 18 de maig del 1997 el Vilassar de Mar guanyava per 1-2 a l’estadi de Montilivi davant poc més de 400 persones. Era l’últim partit de la temporada del Girona i l’últim gol d’aquella temporada el va marcar Marc Callicó. “Llavors el Girona tenia problemes, semblava que importava a poca gent, no hi havia diners i tot costava”, recorda l’autor de l’últim gol del Girona a Tercera. Aquella temporada l’equip gironí va ser un dels quatre que va baixar a la Primera Catalana, la categoria més baixa on ha jugat el club. Hi va baixar acompanyat pel Balaguer, el Granollers i el Sants, i el Girona es va trobar uns mesos després golejat precisament pel Sants en el primer partit en aquesta categoria. 20 anys després, el Girona ha pujat per primer cop a Primera Divisió.

Fundat al nostrat Café Norat de la rambla de la Llibertat el 1930, durant bona part de la seva història el Girona ni tan sols ha aconseguit ser el principal club de la província, i s’ha vist superat pel Figueres, el club que va quedar-se a un pas de pujar a Primera l’any 1992 però que va perdre una promoció contra el Cadis, o el Palamós. Aquell 1997, per exemple, clubs com el Figueres, el Vilobí o el Palamós eren en categories superiors a la del Girona, obligat a jugar derbis amb el Palafrugell, l’Olot o el Guíxols. Però defensar el nom de Girona costava, a Primera Catalana. “El nom pesava, perquè Girona ja era una marca. El club estava en una situació econòmica complicada i, si no aconseguíem el retorn a Tercera en poc temps, s’exposava a l’extinció. Però vam pensar que el millor era bastir una plantilla amb un noranta per cent d’integrants gironins, futbolistes que coneguessin els camps de la província, jugadors experimentats però també del planter. I, així, els Russet, Jaspe, Síria, Padilla o Iván Portolés van anar formant un gran grup humà”, recordava fa anys al periodista Jordi Sunyer Pere Gratacós, que va fer-se càrrec de l’equip, però que no va aconseguir fer-lo pujar aquella primera temporada, que van acabar darrere del Balaguer, el Vic, el filial del Gramenet i, curiosament, un altre equip que ara juga a Segona, el Reus. Segons Gratacós, en aquells anys durs va ser clau el suport d’un dels socis més antics de l’entitat, l’alcalde Joaquim Nadal. “No ens vam sentir mai abandonats. En Quim Nadal, des de l’Ajuntament, ens va ajudar perquè l’ús de l’estadi no ens suposés un cost important. Hi havia menys aficionats, però no ens va faltar el suport, i això feia que et sentissis un club prestigiós. Ara, si puc anar a Montilivi, m’agrada comprovar com les penyes que ens animaven aquells dos anys encara hi són -hi afegia Gratacós-. Ningú pot dir que ja ho sap tot. En aquell vestidor del Girona, a l’Arseni Comas, que venia del Roses i tenia molt marge per millorar, i a mi ens va pujar molt l’autoestima”, recordava amb afecte sobre aquelles dues temporades a la cinquena categoria del futbol estatal, una Primera Catalana que sembla ben llunyana de la Primera Divisió.

Han sigut 20 anys absolutament esbojarrats per al Girona, amb ascensos, descensos i un màxim accionista buscat per la Interpol. Una història sorprenent que arrenca quan el 21 de juliol del 2010 Josep Delgado va comprar les accions de l’expresident Josep Gusó i l’advocat Josep Rofes. Amb Delgado van arribar els èxits, malgrat que no ho va fer l’estabilitat: un munt de directius, tècnics i directors esportius van desfilar per Montilivi, alguns deixant-hi un bon record, com Agné, i altres menys, com Salamero. Delgado, però, va acabar desapareixent quan es va descobrir que la Interpol el buscava per frau a l’estranger, i va deixar un club que aconseguia guanyar a Segona, malgrat estar en concurs de creditors i no acabar de trobar un rumb fix. Una història amb final feliç que finalment permet al Girona convertir-se en el vuitè equip català que juga a la Primera Divisió, juntament amb el Barça, l’Espanyol, el Sabadell, el Nàstic, el Lleida, l’Europa i el Condal. I, evidentment, el Girona serà el primer de la seva província.