Els camins de Joan Manuel Serrat
Joan Manuel Serrat ha fet tants camins al llarg dels seus 50 anys de carrera artística que ja ha perdut la por. Les seves cançons intemporals m’han acompanyat al llarg dels anys mentre jo recorria els meus propis camins; la seva música és una part importantíssima de la banda sonora de la meva vida. No cal dir que tinc moltes ganes de parlar de música amb ell; abans, però, em veig obligat a parlar de política, i li proposo començar per una pregunta incòmoda. “Deu ser incòmoda per als que tinguin alguna cosa a amagar”, em contesta. Però no per a ell.
“¿Catalunya ha d’independitzar-se d’Espanya?”, li pregunto a qui tant ha defensat el català, a qui va haver de viure a l’exili per les seves crítiques al franquisme. “Estic d’acord que les persones han de decidir sobre el seu futur”, em contesta. “Això no vol pas dir que jo cregui que sigui convenient per a Catalunya independitzar-se d’Espanya”.
“¿Creus que no és convenient?”, li torno a preguntar.
“No, gens ni mica”, em contesta, i continua. “No crec que hi hagi un conflicte de tanta gravetat que ho aconselli... [La situació] es manté perquè convé a les parts interessades, és a dir, al govern de Catalunya i al govern d’Espanya”.
Entén les conseqüències del que ha dit: “Segur que em posa en conflicte amb el 47% dels meus conciutadans que van votar a favor de la independència de Catalunya en les passades eleccions”.
Li pregunto també per la política nord-americana, en especial per Donald Trump, el candidat republicà a la presidència, que ha adoptat una posició molt dura contra els immigrants als Estats Units.
“A mi Trump em sembla realment terrible”, comenta. “Les coses que arriba a dir m’espanten... És un maleducat, un home sense cap mena d’educació. Està molt més preocupat pel seu tupè que per la vida d’un altre ésser humà”.
Abandonem, per fi, els temes incòmodes i ens centrem en la música.
Li explico que, per preparar l’entrevista, m’he dedicat a una tasca nostàlgica: escoltar durant dos dies la seva Antología desordenada. Les seves cançons -com ara Señora, Cantares i Penélope - indefectiblement em fan retrocedir dècades i em transporten a un altre lloc. I això és precisament el que vol Serrat. “[Una cançó] et dóna un cop de puny, et sacseja, aquella olor... i et transporta al lloc on vas créixer, al lloc on et va passar una cosa, on et vas deixar alguna cosa”.
A mi la seva música em recorda al meu primer viatge a Madrid -crec que el 1979-, quan vaig escoltar Serrat en un concert gratuït a la plaça de toros de Las Ventas. Nit màgica. Però els concerts ja no són el que eren.
Fa poc Serrat va parar un concert i, acostant-se a un senyor que ho gravava tot amb un mòbil, li va preguntar: “Com va la gravació? ¿No li agradaria veure el concert en directe?” I li dic que em sembla trist, això d’haver de cantar per als mòbils. “És una oportunitat perduda”, reflexiona. “Lamentablement el mòbil s’està convertint en una extensió del nostre braç. Això no està bé. Jo, quan vaig a un concert, m’estimo més veure’l en directe”.
En la seva cançó Fiesta escriu, entusiasta, “ Gloria a Dios en las alturas ”. ¿Has anat perdent Déu?”, li pregunto. “Ningú perd Déu, tant si ets practicant com si no, perquè d’alguna manera Déu som tots”. Però, per descomptat, no té esperances de vida eterna. “Quan em mori, hauria d’anar desapareixent totalment”. ¿Vida després de la vida? “Doncs si em trobés amb aquesta sorpresa em posaria molt content”.
I també es posa molt content amb el futbol. “El futbol forma part d’una de les èpoques més boniques de les nostres vides”, em diu aquest fanàtic del Barça, tot i que “pot generar una certa relació tribal entre els éssers humans”. Però fins i tot en el futbol és generós. “Tinc amics del Reial Madrid”, em confessa amb un somriure. “Si el Reial Madrid no existís, no sé contra qui jugaria el Barça”.
En la seva cançó Cantares diu que no hi ha camí “sino estelas en la mar ”. I així és com viu. “És meravellós no saber com sortiran les coses”, reflexiona. “Jo sempre he tingut la sensació que cap camí era obligatori; és a dir, que el camí sempre el podia deixar i agafar-ne un altre”.
Li suggereixo que aquesta cançó - Cantares -és la que potser reflecteix millor la seva vida. Però em corregeix: “Jo em quedaria amb Cançó de bressol, que és una cançó dedicada a la meva mare, basada en una cançó popular aragonesa i cantada en català i castellà. És, potser, la que d’alguna manera em podria identificar”.
¿Ha canviat la teva veu amb el temps? “Hi noto menys diferència que en altres parts del meu cos”, em diu amb posat alegre. Li pregunto si, com explica a la seva cançó Lucía, “els records són cada vegada més dolços”. Sobretot als 71 anys. “Probablement els [records] dolços no van ser tan dolços”, comenta. “De la mateixa manera que el temps acaba podrint els records amargs, acaba fent-los ferotges, i potser no van ser tan ferotges”.
Al final, no deixa de sorprendre’m el fet de tenir aquí, al davant, qui m’ha cantat gairebé tota la vida. “Avui és un bon dia”, li dic amb agraïment abans de dir-li adéu. “Sí, avui sí que ho és”, em diu mirant-me als ulls, em dóna la mà i se’n va.
Però em queden, com sempre, les seves cançons.
Jorge Ramos presenta el ‘Noticiero Univision’, que es retransmet als Estats Units i a 16 països d’Amèrica Llatina.