La chanson française dans la chanson catalane
* La cançó francesa en la cançó catalana
BarcelonaJosep Maria Espinàs va veure un concert de Georges Brassens a Biarritz l'any 1954. "Em va impressionar. Transcorregut un any, vaig aconseguir la seva primera gravació, i en aquell moment ja em vaig adonar que les seves lletres contenien un alt nivell poètic i que, a més, eren fàcilment traduïbles al català", explica Espinàs al llibre Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país (Viena, 2012) de David Ferrer, Fermí Puig i Joan Manuel Escrihuela. Espinàs va advertir que les lletres de les cançons de Brassens es podien "abordar amb gran facilitat", perquè "el monosil·labisme català" hi anava com "oli en un llum".
Paral·lelament a aquesta experiència brassensiana, Miquel Porter i Lluís Serrahima anaven escrivint el pròleg dels Setze Jutges, immortalitzat el gener del 1959, quan Serrahima va publicar l'article manifest Ens calen cançons d'ara a la revista Germinabit . Per saber com podien ser les cançons d'aquell ara només calia mirar cap a França, i de reüll cap a Itàlia. Els Setze Jutges volien cantar al present en català, malgrat les giragonses metafòriques que obligava a fer la censura franquista, i van agafar com a model la chanson francesa, sobretot la cura literària de les seves lletres. Encara no tenien les eines interpretatives per fer-ho realitat, un dèficit que van esbandir més endavant Raimon, Quico Pi de la Serra, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i els altres herois de la Nova Cançó tocats amb més o menys intensitat per la cançó francesa. "Vaig començar a cantar amb els Setze Jutges, que no era la cançó francesa, però que d'alguna manera era més que la cançó francesa perquè tenia el to de resistència èpica que la cançó francesa no tenia", va recordar Lluís Llach a l'ARA.
Al tombant dels anys 50 als 60 ningú no amagava una influència evident, fins i tot en les composicions que adaptaven poetes catalans. Les raons per emmirallar-se en la chanson anaven més enllà de l'afinitat formal i de l'alta volada poètica que havia trobat Espinàs.
El mirall de Trenet, Piaf i Ferré
França era el mirall perquè era una potència musical capaç fins i tot d'assimilar la influència dels sons nord-americans, que immediatament passaven a enriquir la chanson . Després de la Segona Guerra Mundial, alguns músics francesos havien engegat un canvi de paradigma. L'any 2010, l'organització del Tour de França, l'orgull esportiu del país, va editar una capsa de deu CD amb les cançons més populars entre 1948 i 1957, l'orgull musical. En els discos hi conviuen llegendes dels anys 30 com Maurice Chevalier, glòries del cabaret com Josephine Baker i Patachou, estrelles d'opereta com el basc Luis Mariano i tots els grans noms de la chanson , entre els quals hi ha Charles Trenet, Édith Piaf i Léo Ferré, tots tres nascuts entre 1913 i 1916 i essencials en la història musical europea del segle XX.
Trenet, de qui enguany es commemora el centenari del naixement, va renovar la temàtica de les cançons i les va amarar de jazz i de swing. El belga Jacques Brel el considera el pare fundador. "Sense tu, nosaltres només seríem comptables", va dir Brel sobre l'autor de La mer . Édith Piaf, de qui a l'octubre farà cinquanta anys de la mort, va ser la gran dama de cançó, la intèrpret per a la qual van escriure Charles Aznavour, Georges Moustaki i Léo Ferré, l'anarquista apassionat, lletrista abans que cantant, com Brassens, i representant d'una llarga tradició antiburgesa. Per cert, avui mateix, 14 de juliol, fa vint anys de la mort de Ferré.
A la cançó catalana de principis dels 60 li faltaven noms amb el pes de Trenet, Piaf i Ferré. Tampoc no hi havia artistes amb la trajectòria de Brassens, Brel, Barbara, Juliette Gréco i Serge Gainsbourg. Però aquests miralls van contribuir a construir el corpus primer teòric i després pràctic de la Nova Cançó, que més endavant també va mirar cap al folk nord-americà i la cançó llatinoamericana.
Als primers recitals dels Setze Jutges sovintejaven les versions de Brassens, Ferré i Brel. Guillermina Motta va cantar adaptacions al català de peces de Barbara i Anne Sylvestre. Martí Llauradó es va atrevir amb Brel i Ferré. Serrat, que gravava poques versions, sí que en va fer de Guy Béart a partir d'adaptacions de Delfí Abella. La llista és llarga, i també inclou Xavier Ribalta, que com molts altres va tocar a l'Olympia de París, el temple legitimador de la cançó europea.
La francofília es va escampar pel jazz de Tete Montoliu i, a través de Gainsbourg, pel pop en català dels 60, i el toc francès es va mantenir en els cantautors de la generació posterior, com Marina Rossell i Joan Issac. "Els meus primers referents eren francesos. França era la melancolia, la boira, la tristesa, la poesia, la profunditat", diu Isaac.
Quan el model anglosaxó va esdevenir hegemònic, l'aire francès va perdre força, fins que els mateixos francesos van aprofitar la influència del rock i del pop per fer renéixer una chanson diferent als anys 90 i 2000. Dominique A, Benjamin Biolay, Daniel Darc, Camille i Vincent Delerm i Philippe Katerine, entre d'altres, van actualitzar el seu propi llegat, i a casa nostra grups i artistes com Mishima, Anna Roig, Refree i Les Très Bien Ensemble van mirar cap a França. També ho van fer els DJ que buscaven el french touch , però és una altra història.
