‘Aquí no hay playa’, de The Refrescos (1989)
Encara que avui dia no siguin especialment populars, els grups paròdia, o comedy rock, encara existeixen. Són bandes que utilitzen la sàtira i l’humor en les seves cançons, fugint de la seriositat de què tendeix a fer gala la música pop. La llista de grups de la conya és llarga i va des dels Tenacious D de Jack Black, als Flight of the Conchords, passant per bandes tribut adaptades a grups reals com Beatallica (de Metallica) o The Rutles (dels Beatles). A Catalunya hem tingut bandes humorístiques tan populars com Mojinos Escozios, Gigatron i, per sobre de tots, La Trinca, amb els mítics Josep Maria Mainat, Miquel Àngel Pascual i Toni Cruz.
L’any 1989, mentre Alemanya es preparava per esmicolar el Mur de Berlín, a l’Espanya felipista un grup aparentment de comèdia, The Refrescos, feia una de les cançons de l’estiu que més ha quedat en l’imaginari popular: Aquí no hay playa.
És possible que de totes les que han anat passant per aquesta columna, sigui la cançó estiuenca més canònica: cants futbolístics, aires jamaicans (si escolteu bé, us adonareu que és un ska), tornada per cridar a pulmó i lletra amb gràcia. Aquí no hay playa era un cant d’amor a Madrid amb queixa incorporada: canviaríem totes les nostres bondats per la platja. Escrita en evident to satíric, com si fos un acudit amb música, va arribar a ser número 1 la primera setmana d’agost i el popular llibre nostàlgic Yo fui a EGB la va acabar escollint com la millor cançó de l’estiu de tots els temps.
Aquí no hay playa va ser un èxit que The Refrescos ni s’esperaven, ni repetirien mai més. Tot i que la història els ha recordat com un grup de cançons de broma, a l’estil dels Inhumanos, companys de generació, el cert és que van fer una carrera llarga com a grup de ska sense cap altra etiqueta. Tenien influències dels grups de la 2Tone anglesa(Madness, The Specials), que sempre han jugat amb l’humor i la ironia en els seus textos.
La festivitat de guitarres sincopades i trompetes venia de sèrie, però l’èxit tan incommensurable d’aquella cançó els va acompanyar, per bé o per mal, tota la vida.