‘La la la’, tres síl·labes per fer història

‘La la la’, de Massiel (1968)

L’any 1968 va ser un dels més convulsos del segle passat. Van coincidir-hi el Maig Francès, les protestes contra la Guerra del Vietnam i l’assassinat de Martin Luther King als Estats Units, la Primavera de Praga... El món estava del revés, mentre el govern franquista s’ho mirava de reüll. Consolidada l’obertura internacional, Espanya seguia reprimint la dissidència amb virulència sense descuidar la propaganda dels feliços anys seixanta. Eren temps en què el règim buscava triomfs de prestigi: el combinat estatal s’havia endut l’Eurocopa de futbol del 1964, i les presències a Eurovisió, festival en què participaven des del 1961, eren seguides amb devoció. Derrotats fins a l’any 1968, Massiel va guanyar per primera vegada el certamen per a Espanya. La la la va ser la cançó vencedora, i, com amb quasi tot el que tocava el règim feixista, també va tenir la seva part polèmica.

La la la, innòcua i inofensiva, era una composició dels catalans Ramón Arcusa i Manuel de la Calva (membres del Dúo Dinámico), que van escriure-la pensant en Joan Manuel Serrat. El cantant del Poble-sec era qui havia de defensar la cançó el 6 d’abril del 1968 al Royal Albert Hall de Londres. Partia com a gran favorita en les setmanes anteriors al concurs, tot i que tenia una competidora de molt pes: Congratulations, del famosíssim Cliff Richard. Serrat, que havia fet tota la promoció prèvia cantant en castellà, va sorprendre amb una petició important poques setmanes abans de pujar a l’escenari: o bé cantava la cançó en català o no sortia. Demanda inacceptable per al govern, RTVE va substituir-lo per María de los Ángeles Félix Santamaría Espinosa, una jove de vint anys coneguda com a Massiel.

La madrilenya només va tenir deu dies per preparar l’actuació, que no va veure’s afectada pel canvi d’última hora. Tot i que la cantant no les tenia totes, la seva va seguir sent la cançó preferida per tothom, fet que va refermar-se en el recompte final. Només va guanyar per un punt a Cliff Richard, però va ser una gran victòria per al franquisme, força acostumat a perdre internacionalment. Aquell estiu, evidentment, va ser el del La la la, de Massiel, la cançó que el règim no va voler que es cantés en català.