La rumba que no va sonar a l’Estadi Olímpic
‘Amigos para siempre’
de Los Manolos (1992)
La rumba sempre torna. A finals dels anys vuitanta el gènere no vivia una època especialment reeixida en comparació als daurats setanta, quan palmas i ventilador es valoraven en centenars de milers de discos venuts. A Barcelona l’enyorat Gato Pérez havia renovat el gènere i, segons explica la llegenda, havia convençut Pasqual Maragall perquè el llavors batlle de Barcelona fes sonar rumba als Jocs Olímpics. Era el nostre folklore, i volíem ensenyar-lo.
Els quinze dies posteriors al 25 de juliol del 1992 la fisonomia de la ciutat i el país canviaria per sempre, com també ho faria la rumba catalana, que va trobar en uns nois d’Hostafrancs els seus inesperats herois. Joveníssims, amb reverència pels clàssics i mesclant paios i gitanos, es feien dir Los Manolos.
Si el Gato havia portat la salsa a la rumba, Los Manolos s’acostaven al pop. No tenien especial voluntat de transcendir, però aquell estiu van sonar a tot arreu. Setmanes abans de la cita olímpica ja eren número 1 amb la versió de l’ All my loving dels Beatles. Els característics “nainonainoná ” els van posar a la pole dels més populars de l’any, però res en comparació amb el que va arribar després: van ser els encarregats (juntament amb Peret i Los Amaya) de tancar la cerimònia de clausura dels Jocs. En directe, a l’Estadi Olímpic i amb una audiència milionària: la rumba catalana se sentia a tot el món.
Paradoxalment i en contra de la (mala) memòria popular, Los Manolos van encarregar-se d’un parell de versions. Per una banda, la salsa Una aventura del Grupo Niche; per l’altra, l’havanera El meu avi, però no van tocar el que ha quedat com el seu gran èxit universal: Amigos para siempre, himne trilingüe de les olimpíades, interpretat llavors per Josep Carreras i Sarah Brightman.
Avui dia es recorda amb més intensitat la meravellosa versió de Los Manolos, menys seriosa però molt més nostrada, que la solemne original. Aquesta rumba contagiosa -que ara també ens fa moure i cantar- no va sonar en la clausura dels uns Jocs Olímpics, encara que tothom pensi que sí.
