Capitans, ídols i líders

El capità d’un equip ha d’interpretar les necessitats del col·lectiu i posar-les per sobre les individuals. Per a això cal una certa intel·ligència i molta generositat. Javi López és un gran capità, molt millor capità que lateral dret, d’acord. Dissabte, en pocs minuts de diferència, va quedar clar. Una actuació exemplar en el petit conflicte del penal. Primer, posant ordre entre Raúl de Tomás i Calleri -i expressant el desig de tots nosaltres: que vagi a dintre i deixeu-vos estar d’històries- i consolant l’argentí. Després, obligant el damnificat a unir-se a la celebració: o anem junts o no ens en sortirem. Molt bé, capità. A continuació, deixant en evidència que una part important dels nostres problemes defensius (al marge de l’errada imperdonable d’un desconnectat Naldo) venen per la seva banda. Molt malament, lateral dret. I incomprensible que, després de tanta inversió, no s’hagi reforçat aquest lloc. Un mercat en el qual hem acomiadat un altre capità: Esteban Granero. Un gran futbolista que ens ha entès, molt més culte que la gran majoria dels seus col·legues de professió i bon company. Una llàstima no tornar-me’l a trobar al Gresca, a hores d’ara el millor restaurant de la ciutat.

Els ídols ho són per la qualitat futbolística. Darrerament han estat efímers davanters centres (un d’ells cridat a ser capità, líder i ídol). Ara en quatre partits-quatre gols, ja en tenim un altre (gràcies per l’esforç, Míster Chen). Confiem que no sigui efímer. Però no estem en condicions de mirar massa enllà. El nostre nou ídol té una única missió: marcar els gols dels miracles, seguir la ratxa que ens ha de mantenir a Primera. I, encara que acabi d’arribar, els seus gols i el seu joc li donen l’autoritat per ser el líder. Ja s’ha guanyat el dret de llançar tots els penals i totes les faltes que vulgui. La seva mirada em dona la confiança que ara necessito: la mirada del depredador que no s’entreté en minúcies i -literalment i metafòrica- tira a barraca. En el millor dels mons i com a líder d’un projecte a llarg termini, m’agrada imaginar un David López o un Marc Roca. Líders, ídols i capitans. De la terra, de la casa, els millors gendres. Mai no es barallarien per llançar un penal. Perquè són molt bones persones. Però ara necessitem un Señor Lobo. I el tenim: ens encomanem a RDT, el nostre nou líder. I diumenge no podem fallar: ni ell, ni l’equip, ni nosaltres. Tampoc no és una final, però s’hi assembla molt.