La cara i la creu del moviment independentista
BarcelonaEl moviment independentista va viure aquest dijous una jornada amb una cara i una creu. La cara sens dubte va tenir lloc al Tribunal Suprem, on Jordi Sànchez va desmuntar de forma inapel·lable les tesis de l'acusació, segons la qual el que va passar a Catalunya el setembre i l'octubre del 2017 va ser una rebel·lió violenta. El nerviosisme dels fiscals, en concret de Javier Zaragoza, va ser tan evident que el president de la sala, Manuel Marchena, li va cridar l'atenció en diverses ocasions, ja que davant de la manca evident de proves fefaents d'aquesta violència va haver de forçar interpretacions i fer valoracions opinatives.
L'acusació s'havia esforçat a fer creure que Jordi Sànchez (i Jordi Cuixart) eren una mena de malignes cervells a l'ombra de tot el Procés, i els atribuïa la capacitat de moure les masses al seu albir, com si fossin divisions militars. Però ahir va quedar clara la distància entre aquest relat i la realitat: que és el líder d'una entitat de la societat civil amb una llarg historial d'activisme pacífic al darrere. Ahir va ser un bon dia per als acusats, i segurament també per al moviment independentista en el seu conjunt, després que en l'últim any se l'hagi volgut vincular a la violència, fins i tot comparant-lo amb organitzacions terroristes com ETA. A Catalunya, per sort, la immensa majoria de la societat té clar que no hi ha hagut violència i que la presó preventiva és un clar abús de poder. En són una bona prova l'èxit de la manifestació de la tarda i sobretot la de dissabte passat, que va reunir 200.000 persones, segons la Guàrdia Urbana.
Ahir, però, també va ser un dia de mobilitzacions i protestes, que van agafar la forma d'una vaga general. Les dades indiquen que el seguiment de la protesta, tot i que un 80% de la població està d'acord amb la reivindicació de fons, va ser molt limitat, cosa que obliga a fer una reflexió profunda sobre l'estratègia independentista. En un moment en què el judici –amb una àmplia cobertura mediàtica– està servint per desmuntar les tesis de l'acusació, la vaga d'ahir mostra precisament les debilitats de l'independentisme just en el moment més inoportú, i genera unes imatges que no ajuden a la defensa dels processats.
Una vaga o aturada general només pot tenir èxit si té un seguiment massiu, com va passar el 3 d'octubre del 2017, però aquest no va ser el cas d'aquest dijous. Els impulsors de la vaga s'haurien de preguntar per què milers i milers d'independentistes van optar per anar a la feina, cosa que no els resta ni un gram de compromís. Potser el problema és que no hi ha un lideratge ni una estratègia clars, cosa que dona ales a les posicions maximalistes i poc realistes. I precisament per donar sentit al sacrifici dels presos polítics, el que caldria és plantejar-se quines coses funcionen i quines no, quines coses fan avançar el moviment i quines el fan retrocedir. I, sobretot, recuperar la política com a eix principal de la nova estratègia.
